dissabte, 12 de desembre de 2009

El professor d'història. Joan Francesc Mira

Acabe de llegir aquesta darrera novel·la de Joan Francesc (Quico) Mira, aquest esplèndid i melancòlic viatge interior-exterior d'un protagonista catedràtic d'història en la ratlla de la jubilació.

I pense que si Joyce, amb el seu Ulisses, va escriure la novel·la inoblidable de Dublin, Mira, amb aquesta "El professor d'història" (2008) i dues altres anteriors: "Els treballs perduts" (1989) i "Purgatori" (2002), ens ha regalat la novel·la de València, anava a dir imprescindible, però no hi ha res d'imprescindible en aquesta vida.

Aquest professor, amb la dona afectada d'un Parkinson que avança inclement, aquest professor a qui una ridícula entropessada el mateix dia que anava a començar un nou semestre -possiblement l'últim de la seua llarga carrera- li capgira la vida i l'impulsa a abandonar sobtadament l'ensenyança d'una història que amb el temps se li ha fet cada cop més incomprensible, aquest professor que canvia de casa, de barri, d'imatge, de vida, transportat per unes forces que el sobrepassen, com una fulla al vent de la tardor, ens mostra una València actual barrejada i enfrontada a una València anterior, la de la seua infantesa (i l'infantesa de Mira i la meua, malgrat els dotze anys que ens separen)

Un any en dotze capítols d'una prosa límpida, plàcida, magnífica, com la d'una mar en calma, un viatge sense retorn a la maduresa, a la comprensió.