dissabte, 9 de gener de 2010

L'últim tren. Maria Mercè Roca

Mai no havia caigut a les meues mans cap llibre d'aquesta escriptora gironina, Maria Mercè Roca, i aquesta novel·la, L'últim tren, m'ha deixat, com diuen els francesos, le coeur gros.

Aquesta història tan comuna, tan repetida, d'una separació, ens és presentada a través de dos llargs monòlegs d'ell i d'ella, i una senzilla (i clàssica) narració final en tercera persona on assistim al desenllaç final.

Una història trista que ens permetrà endinsar-nos en un matrimoni ja acabat on cap dels dos desitja fer-li mal a l'altre. Una història d'amor-dominació, d'amor-submissió, de silencis cada cop més prolongats, de pors, de solituds.

I també una història d'alliberament, d'amor entre perdedors, un amor que fàcilment pot ser confós amb el producte de la famosa crisi dels cinquanta (ni tan sols el protagonista se'n podrà lliurar del dubte)

Com s'ha arribat a aquest fracàs? Fàcilment comprovem que cap dels dos està lliure de culpa. I això ens deixa amb una enorme tristesa, amb, com diuen els francesos, le coeur gros.