dijous, 4 de febrer del 2010

Josep Pla - Joan Fuster. Un llibre en fascicles de la revista Temps

He acabat de llegir aquest llarg reportatge doble sobre aquests dos homenots, Josep Pla i Casadevall de Palafrugell i Joan Fuster i Ortells de Sueca.

Vides més paral·leles, si cap, que les escrites per Plutarc de Queronea, les d'aquests dos periodistes volgudament de poble i en tant que molt de poble, universals com pocs.

Si amb uns versos poguéssim resumir la seua trajectòria, empraríem de segur els d'Espriu:


"Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa"


I clar, acabes sabent i comprenent els motius (però no compartint-los) de que Pla no rebés mai el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. No compartint-los, perquè Josep Pla, malgrat el seu tarannà conservador, malgrat les seues idees dretanes, no va renunciar mai a la seua insubornable catalanitat, mai no va deixar de treballar per Catalunya, encara que, de vegades, no ho semblés gaire.

I ens va deixar tal quantitat de bona literatura que si resulta difícil llegir-la tota en una vida, més difícil sembla poder-la escriure.

Quant a Joan Fuster, només podem parlar d'agraïments a un deixeble confés de Voltaire, que preferí deixar de banda la seua tranquil·litat per baixar a la trinxera i dedicar-se a formar la joventut en la rebel·lia i en la disconformitat.

Pare del País, reconegut per tots aquells que ens sabem valencians, i odiat per tots aquells que voldrien que el valencianisme no passés de ser una afició simple i acrítica al futbol i a les falles.

Joan Fuster, l'autor de frases tan certes com aquesta: "Que ningú no s'enganye, l'acompliment de la llibertat és el llibertinatge. Jo en sóc partidari, siga dit de passada" o aquesta: "Et fan una foto, la mires i penses:'sort que és provisional'. Quina imprudència, deixar-te retratar!"

o d'aquest epitafi:


Ací jau
J.F.
va morir com va viure
sense ganes


Difícilment tornarem a tindre dues persones com aquestes.