Acabe de llegir l'interessant assaig "En Deuda. Una historia alternativa de la economia" de l'antropòleg David Graeber el qual m'havia estat molt recomanat pel meu nebot i pel meu germà.
I bé, no ha acomplert les meues expectatives. O millor dit, no les ha acomplertes tant com m'havien fet esperar.
Cert que desmunta una gran fal·làcia que venim arrossegant des de l'inici de la revolució industrial i que s'havia exacerbat aquestes darreres dècades com molt bé descriu Naomi Klein a "La doctrina del shock", la dels mercats independents de l'estat, capaços ells tot sols d'auto-regular-se.
Cert que ofereix, com a bon antropòleg, un munt d'exemples divertits i alliçonadors que ens fan veure les inconseqüències amb que hem de bregar si acceptem la història oficial.
I, tal com anava llegint-lo, em venia al cap una conferència d'un ex-ministre d'economia de Brasil, a què vaig assistir a finals del 80 o principis del 81, on sense cap ironia ens explicava que allò que els deutes s'han de pagar només serveix a nivell individual, no entre nacions, justificant així la negativa de Brasil a plegar-se a les ordres del FMI.
O en allò que a la segona meitat dels setanta, m'explicaven al CUNEF, que la cosa important no eren les monedes sinó el crèdit. Que era precisament el crèdit allò que creava els diners, i no a l'inrevès.
Doncs bé, aquest llibre, basant-se en les documentades i històriques amnisties periòdiques de deute, en sol·licita una. I ens avisa que la crisi actual ha estat deguda a la sensació creada (recordem Fukuyama i el seu assaig "La fi de la història") que podíem continuar creixent indefinidament, origen de les successives i creixents bombolles (punt.com, immobiliària, financera...)
Molt interessant, tot i que m'hagi defraudat una mica.
I bé, no ha acomplert les meues expectatives. O millor dit, no les ha acomplertes tant com m'havien fet esperar.
Cert que desmunta una gran fal·làcia que venim arrossegant des de l'inici de la revolució industrial i que s'havia exacerbat aquestes darreres dècades com molt bé descriu Naomi Klein a "La doctrina del shock", la dels mercats independents de l'estat, capaços ells tot sols d'auto-regular-se.
Cert que ofereix, com a bon antropòleg, un munt d'exemples divertits i alliçonadors que ens fan veure les inconseqüències amb que hem de bregar si acceptem la història oficial.
I, tal com anava llegint-lo, em venia al cap una conferència d'un ex-ministre d'economia de Brasil, a què vaig assistir a finals del 80 o principis del 81, on sense cap ironia ens explicava que allò que els deutes s'han de pagar només serveix a nivell individual, no entre nacions, justificant així la negativa de Brasil a plegar-se a les ordres del FMI.
O en allò que a la segona meitat dels setanta, m'explicaven al CUNEF, que la cosa important no eren les monedes sinó el crèdit. Que era precisament el crèdit allò que creava els diners, i no a l'inrevès.
Doncs bé, aquest llibre, basant-se en les documentades i històriques amnisties periòdiques de deute, en sol·licita una. I ens avisa que la crisi actual ha estat deguda a la sensació creada (recordem Fukuyama i el seu assaig "La fi de la història") que podíem continuar creixent indefinidament, origen de les successives i creixents bombolles (punt.com, immobiliària, financera...)
Molt interessant, tot i que m'hagi defraudat una mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada