Milorad Pavic és un escriptor estrany i molt personal. D'ell ja havia llegides el "Diccionari Khàzar" i "La cara interna del vent (la novel·la d'Hero i Leandre)".
Dues novel·les on, la primera, el Diccionari Khàzar, queda configurada com una triple enciclopèdia (Cristiana, Musulmana, Jueva) on les entrades (moltes d'elles comunes) ens duen a històries compartides i, tanmateix, distintes. Perquè la història mai no és única, sempre depèn de l'historiador que la interpreti.
Quant a la segona, La cara interna del vent, dues novel·les independents (la de la universitària Hero i la del manyà Leandre) però interconnectades per multitud d'històries que s'entrecreuen i ens sorprenen.
Ara llegesc aquest Paisatge pintat amb té, història d'un arquitecte fracassat al seu ofici i al seu país, però triomfador en un altre ofici i país, també dividida en dues parts ben diferenciades: la primera, una recerca als monestirs grecs d'un pare que va desaparèixer a la guerra, un pare que no és el seu biològic, i la segona, un memorial homenatge on d'altres expliquen allò que li va succeir més tard: el canvi de nom, de llengua i de país, el canvi de parella, la fortuna sobrevinguda... I l'enyorança, el retorn als orígens.
I en mig, amb un llenguatge exquisit, multitud d'històries que trufen la narració, històries de les que no em resistesc a incorporar-ne una de tantes, la de l'avi i el net:
"Erase un abuelo que puso a su nieto sobre sus rodillas para contarle un cuento. Pero el niño, como todos los niños, no se estaba quieto e interrumpió al abuelo.
-Abuelo -dijo-, he oído a la gente mencionar nombres raros como Chernobyl o algo parecido... ¿Qué es eso?
-¡Ay, hijo mío!, es una antigua y larga historia, -respondió el abuelo, acariciando las cabezas del niño."
Doncs això, magistral.
Dues novel·les on, la primera, el Diccionari Khàzar, queda configurada com una triple enciclopèdia (Cristiana, Musulmana, Jueva) on les entrades (moltes d'elles comunes) ens duen a històries compartides i, tanmateix, distintes. Perquè la història mai no és única, sempre depèn de l'historiador que la interpreti.
Quant a la segona, La cara interna del vent, dues novel·les independents (la de la universitària Hero i la del manyà Leandre) però interconnectades per multitud d'històries que s'entrecreuen i ens sorprenen.
Ara llegesc aquest Paisatge pintat amb té, història d'un arquitecte fracassat al seu ofici i al seu país, però triomfador en un altre ofici i país, també dividida en dues parts ben diferenciades: la primera, una recerca als monestirs grecs d'un pare que va desaparèixer a la guerra, un pare que no és el seu biològic, i la segona, un memorial homenatge on d'altres expliquen allò que li va succeir més tard: el canvi de nom, de llengua i de país, el canvi de parella, la fortuna sobrevinguda... I l'enyorança, el retorn als orígens.
I en mig, amb un llenguatge exquisit, multitud d'històries que trufen la narració, històries de les que no em resistesc a incorporar-ne una de tantes, la de l'avi i el net:
"Erase un abuelo que puso a su nieto sobre sus rodillas para contarle un cuento. Pero el niño, como todos los niños, no se estaba quieto e interrumpió al abuelo.
-Abuelo -dijo-, he oído a la gente mencionar nombres raros como Chernobyl o algo parecido... ¿Qué es eso?
-¡Ay, hijo mío!, es una antigua y larga historia, -respondió el abuelo, acariciando las cabezas del niño."
Doncs això, magistral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada