dissabte, 26 d’abril de 2014

Paisaje pintado con té. Milorad Pavic.

Milorad Pavic és un escriptor estrany i molt personal. D'ell ja havia llegides el "Diccionari Khàzar" i "La cara interna del vent (la novel·la d'Hero i Leandre)".

Dues novel·les on, la primera, el Diccionari Khàzar, queda configurada com una triple enciclopèdia (Cristiana, Musulmana, Jueva) on les entrades (moltes d'elles comunes) ens duen a històries compartides i, tanmateix, distintes. Perquè la història mai no és única, sempre depèn de l'historiador que la interpreti.

Quant a la segona, La cara interna del vent, dues novel·les independents (la de la universitària Hero i la del manyà Leandre) però interconnectades per multitud d'històries que s'entrecreuen i ens sorprenen.

Ara llegesc aquest Paisatge pintat amb té, història d'un arquitecte fracassat al seu ofici i al seu país, però triomfador en un altre ofici i país, també dividida en dues parts ben diferenciades: la primera, una recerca als monestirs grecs d'un pare que va desaparèixer a la guerra, un pare que no és el seu biològic, i la segona, un memorial homenatge on d'altres expliquen allò que li va succeir més tard: el canvi de nom, de llengua i de país, el canvi de parella, la fortuna sobrevinguda... I l'enyorança, el retorn als orígens.

I en mig, amb un llenguatge exquisit, multitud d'històries que trufen la narració, històries de les que no em resistesc a incorporar-ne una de tantes, la de l'avi i el net:

"Erase un abuelo que puso a su nieto sobre sus rodillas para contarle un cuento. Pero el niño, como todos los niños, no se estaba quieto e interrumpió al abuelo.

-Abuelo -dijo-, he oído a la gente mencionar nombres raros como Chernobyl o algo parecido... ¿Qué es eso?

-¡Ay, hijo mío!, es una antigua y larga historia, -respondió el abuelo, acariciando las cabezas del niño."

Doncs això, magistral.