dissabte, 13 de desembre de 2014

Wanik. Rosa y Víctor Estrada Díez.

Aquesta novel·la, de ciència-ficció en la seua vessant ecològica, va ser escrita fa uns anys per una amiga de les xarxes socials. Llegir-la m'ha retornat als meus anys joves, quan mon pare, ja malalt del cor, bescanviava novel·les a casa la Carpena. Novel·les (de cow-boys, policíaques, de ciència ficció) que, a les meues vacances, jo també aprofitava per llegir. Novel·les enquadernades en tapa blana (allò que, més tard i a partir d'en Tarantino, coneixeríem per novel·les pulp), entre les quals, de quan en quan, se n'escolava alguna perla inesperada (en recorde, per exemple, una de Daphne de Maurier que em va impactar)

Allò que intente dir és que, tot i no ser una novel·la antològica, és de bon llegir. Potser l'afavoreix haver estat escrita a dues mans, cosa que propicia salts no tant d'estil com temporals, una acumulació de flash-backs que obliguen el lector a replantejar-se permanentment una història que va confluint sense excessives estridències.

En contra, una ferotge conspiració tan inversemblant com inexplicada; uns personatges escassament dibuixats i mancats, doncs, de profunditat; una història massa condicionada per la voluntat i ideologia dels autors; un excés d'explicacions en busca d'un innecessari vernís científic.

Defectes, no obstant, que no impedeixen una agradable lectura.