dimarts, 23 de setembre de 2014

Los hermanos Karamázov. Fiódor Dostoievski

Llegir una novel·la russa com aquesta, o com Guerra i Pau, el Don de plàcides aigües, Doctor Givago o Arxipèlag Gulag, és com submergir-se en un riu torrencial ple d'esculls i de trampes, però també de bellesa salvatge, de vegetació esponerosa. Novel·les riu en diuen, on cada història pot ramificar en mil històries, on cada detall és important, on a l'autor no li cal amagar les claus de la narració per a que el suspens hi domini i ens apassioni. Comparar una novel·la com aquesta amb els best sellers actuals, per bons que siguin, és com comparar una simfonia clàssica, amb una cançó de tres minuts, per bona que aquesta sigui.

Feia temps que no m'entusiasmava tant amb aquest tres germans, Dmitri, Ivan i Aleksei, tan distints i tan similars alhora, i amb son pare Fiódor, i amb el germà bord, Smerdiakof, i amb Katerina, i Grúixenka, i Kòlia, i Ratikin, i... I amb un assassinat que no és un parricidi però sí que ho és. I amb un judici que acaba condemnant la persona equivocada, perquè totes les proves hi són sobre la taula i tan extraordinàriament clares...

Imprescindible.