Aquest conte, "Carta de una desconocida", o possiblement més que conte, nouvelle com diuen els francesos, l'he llegit aconsellat per un bon amic, Daniel Yáñez González-Irun, a qui faig, des d'ací, la solemne promesa de que, quan en un futur viatge a la Gran Bretanya, on resideix, faré tot allò que puga per trobar-me'l i prendre'm amb ell, un té, una cervesa o un whisky, allò que el moment recomane.
D'una sentada, quasi quasi sense ni respirar, amerant-me de la vida d'aquella desconeguda dona, que s'acomiada del seu amor i de la vida, tot començant cada etapa, cada un dels capítols de la llarga carta, amb un escruixidor "el meu fill és mort..."
Novel·la intimista amb cinc curts capítols que en un crescendo continuat expliquen (autoexpliquen) la vida d'una dona enamorada d'un escriptor famós, (1) la infància-adolescència, (2) la maduresa i primera trobada, (3) la maternitat, (4) la vida com a cortesana, y (5) la mort del fill i es deixa adivinar que la d'ella mateixa. I un curtíssim epíleg amb la reacció del escriptor havent llegit la carta.
No serà l'última cosa que llegiré d'aquest Stefan Zweig. Ho assegure.
1 comentari:
Amigo, ¡y que no te falte ver la versión cinematográfica, que merece mucho la pena, de veras!
La película comienza con el final de libro, cuando el pianista se sienta a leer la carta de una moribunda -¡pero áun tremendamente atractiva!- Joan Fontaine.
Película magnífica, pero maldita y censurada en un mundo "occidental" que no lo era tanto en su manera de pensar y entender lo que creaban sus artistas y escritores.
Un abrazo, amigo.
Sahha.
Daniel.
P.D. ¡A ver cuándo os pasáis por estas tierras!
Publica un comentari a l'entrada