divendres, 18 de maig de 2012

El universo elegante. Brian Greene


Feia temps que no llegia un llibre de divulgació tan apassionant com aquest "El Universo Elegante" del físic Brian Greene. Només el puc comparar a un altre clàssic: "L'evolució de la física" d'Albert Einstein i Leopold Infeld.

I malgrat que els últims capítols m'han deixat una mica perdut, no me'n desdic del qualificatiu emprat, un llibre apassionant, com una novel·la de ciència ficció.

Perquè aquesta és la sensació, el regust que acaba deixant-te la seua lectura, el d'una bona novel·la de ciència ficció, o el d'un retorn als sofistes grecs del naixement de la ciència: a Demòcrit, a Heràclit, a Pitàgores.

Quan a mitjan dècada dels setanta vaig deixar la Universitat, m'hi vaig endur la idea de que l'única ciència possible era la física, la qual era capaç de donar una explicació racional del món, de l'univers, a través del seu llenguatge, les matemàtiques. Que una bona teoria era aquella capaç d'explicar les propietats de la matèria, enteses aquestes com a conjunt de dades (massa, càrrega elèctrica, spin, etc.) i predir resultats de fenòmens encara no estudiats.

Clar que, en aquell moment, ja hi havia una discrepància absoluta entre les lleis (i per tant la teoria que les explicava, la mecànica quàntica) del mon ultra-microscòpic i les del món macroscòpic i cosmològic (amb la seua teoria de la relativitat especial). Dues teories, la relativitat i la quàntica, irreconciliables. I una teoria de la que començàvem a llegir alguna cosa a les publicacions estrangeres, però de la que no sabíem res de res: la teoria de cordes.

Aquest llibre tot i que comença fent una petita història d'ambdues teories, prompte s'embarca en la descripció (i descarada propaganda, tot hi ha que dir-ho) de la teoria de cordes, una teoria que sembla una filigrana matemàtica voluntarista amb intencions de constituir-se en una TOE (theory of everything) sense cap correspondència real basada en comprovacions de dades que, en aquest moment, el propi autor declara impossibles.

Teoria de cordes que acaba sent cinc teories distintes. O sis, les quals podrien englobar-se dins d'una teoria superior, la M (possiblement de membrana, ja que en aquesta nova teoria les cordes passen a ser membranes de vàries dimensions possibles). Membranes, les vibracions de les quals serien les diferents partícules, tant les materials com aquelles que representen les distintes forces existents, inclosa la corresponent a la gravitació, el gravitó, cosa amb la qual aconsegueixen la unificació que Einstein intentà durant tota la seua vida.

Vibració de les cordes o de les membranes que ens recorda la música de les esferes de Pitàgores.

Com ja havia dit al principi, el triomf dels sofistes.