dijous, 22 de novembre de 2012

Libertad. Jonathan Franzen

Estem fatalment abocats a repetir els errors dels pares? Hem d'envellir per poder madurar i adonar-nos-en de que potser els errors dels pares no ho eren tant? Som només una continuació inconscient dels nostres avantpassats àdhuc quan ens rebel·lem i fem el contrari del que voldrien?

Al llarg d'aquesta novel·la que retrata la vida d'una família mitja de la costa est dels Estats Units m'he fet repetidament aquestes i altres preguntes similars.

Novel·la d'amors i odis filials i fraternals, de fugides endavant, d'amics que es respecten, s'admiren, competeixen, s'envegen, s'odien i es traeixen successivament i, de vegades, simultàniament.

I, al remat, una convicció: només acabes mereixent la llibertat (i aleshores guanyantla) quan ets capaç de renunciar a ella.

Una bona història feta d'històries intranscendents sense un final definitiu, més bé com si acabés amb uns punts suspensius, amb un "potser continuarà, però ja podeu imaginar com seguirà, sense gaires canvis, sense gaire estridències".