Haig de confessar que vaig començar a llegir aquesta biografia no autoritzada, o, si més no, desautoritzada segons he sentit per la víuda de don Jesús Aguirre, la duquessa d'Alba, amb un cert morbo ràpidament oblidat conforme avançava en la lectura del llibre.
En realitat, Manolo Vicent aprofita l'excusa d'unes poques i escadusseres anècdotes de la vida i miracles de l'ex-jesuïta per fer un repàs de l'ambient a l'Espanya (més exactament al Madrid i la seua gent guapa) de finals de la dictadura i principis de la democràcia, cosa que és la que realment l'importa.
He d'anotar també que és la primera vegada que, llegint Manolo Vicent, no tinc la impressió de trobar-me amb una traducció d'un text pensat originalment en el seu català de València.
Un text menor, però digne.
En realitat, Manolo Vicent aprofita l'excusa d'unes poques i escadusseres anècdotes de la vida i miracles de l'ex-jesuïta per fer un repàs de l'ambient a l'Espanya (més exactament al Madrid i la seua gent guapa) de finals de la dictadura i principis de la democràcia, cosa que és la que realment l'importa.
He d'anotar també que és la primera vegada que, llegint Manolo Vicent, no tinc la impressió de trobar-me amb una traducció d'un text pensat originalment en el seu català de València.
Un text menor, però digne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada