diumenge, 18 d’agost de 2013

Segunda parte del ingenioso caballero don Quijote de la Mancha. Miguel de Cervantes.

Si la primera part del Quixot és una magnífica novel·la, cosa que ningú amb dos dits de front pot negar, aquesta segona part, per mi, és "la novel·la".


L'aparició inesperada d'una segona part a càrrec d'un tal Avellaneda, a l'estela de la fama obtinguda per la primera part, amb uns don Quixot i Sanxo simples caricatures dels personatges creats per Cervantes, obliga el nostre novel·lista sortir com un boig en defensa de la seua creació, amb aquesta nova aventura dels seus personatges.

L'interès que presenta aquesta novel·la és múltiple:

1) El narrador no només és el traductor de la història confegida per Cide Hamete Benengeli, sinó que intervé en la narració, comentant, de quan en quan, no solament la història traduïda, sinó també els comentaris al marge del suposat autor morisc.

2) Molta de la gent que don Quixot i Sanxo van trobant-se pels camins, ha llegit tant la primera part de Cervantes com la segona part d'Avellaneda, cosa que els porta a poder comparar el comportament dels nostres protagonistes en les dues divergents històries i la "realitat".

3) Els propis don Quixot i Sanxo veuran condicionades les seues actuacions pel rebuig que senten davant les falses històries propalades per Avellaneda. Així evitaran passar per Saragossa perquè el fals Quixot hi havia estat.

4) La complexitat de la trama arriba fins a produir una trobada entre els nostres herois i un dels personatges d'Avellaneda, Álvaro Tarfe, a qui acabaran preguntant-li si ells hi tenen res a veure amb els Quixot i Sanxo que, segons sembla, aquell havia conegut. Amb el reconeixement per part de Tarfe de que ni el boig internat a l'Hospital de Toledo, ni l'escuder que l'acompanyava s'hi assemblen ni de lluny als nostres protagonistes.

5) A diferència de la primera part, molt linial, en aquesta segona assistim a una maduració dels nostres herois, maduració que durà Sanxo a renunciar al govern de qualsevol ínsula, o a la curació de don Quixot i transformació en Alonso Quijano el Bueno, tal com ell mateix s'autoqualifica.

6) Cervantes acaba fent morir don Quixot com a salvaguarda de que cap altre capsigrany el puga utilitzar tan maldestrament com ho havia fet Avellaneda.

Una novel·la extraordinària.