dimecres, 7 d’agost de 2013

Segundo tomo del Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Alonso Fernández de Avellaneda.

Havia sentit parlar molt d'aquest Quixot d'Avellaneda, aquesta, inesperada per a Cervantes, continuació de la seua novel·la i que el va fer reaccionar amb una segona part que actualment llegim d'una tirada juntament amb la seua primera.

De manera que em vaig proposar de llegir aquests tres llibres en el seu ordre de publicació, ja que pense que, només que fóra per reacció, la segona part de Cervantes, alguna cosa tindrà que veure amb l'obra d'Avellaneda.

A l'espera de confirmar aquesta pressumpció, done la meua particular visió de la novel·la: el don Quixot de Cervantes, el cavaller de la trista figura, poc hi té a veure amb el d'Avellaneda, el cavaller desamorat.

Si bé ambdós Quixots presenten un transtorn delirant, Avellaneda ha extremat el seu deliri convertint-lo en un fabulador obsessiu i xerraire incapaç, a diferència de l'original, de ni tan sols saber qui és a les històries que confegeix sobre la marxa.

I Sanxo, el pobre Sanxo il·lus de la primera part, ha esdevingut un ambiciós trinxeraire, un ridícul i estúpid personatge sense trellat.

Dos personatges que han deixat de caure'ns simpàtics i que acabaran, un a l'hospital de bojos, i l'altre al servei d'uns nobles que, prèviament, se n'han burlat a pler.

Comprenc la ràbia que sentiria Cervantes en veure destrossats així els seus fills tan estimats.

Malgrat tot, paga la pena llegir-lo.