dijous, 25 de juliol de 2013

El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Miguel de Cervantes.

Recorde haver llegit aquesta novel·la en la meua adolescència, possiblement amb catorze anys, cosa que em va impedir gaudir com hagués calgut de la ironia que traspua al llarg de les seues pàgines.

La veritat és que no sabria dir si, com molts asseguren, es tracta d'una paròdia dels llibres de cavalleria, ja que només n'he llegit un d'aquests, el Tirant lo Blanc (per cert un dels pocs salvats de la crema, no únicament dos com diuen, sinó alguns més) i no m'encaixa.

El llibre, la història d'aquest pobre home trastocat per les seues lectures i la del seu escuder que acabarà tan boig com el protagonista, és la història, vista amb un humor esguerrat i incisiu, d'una obsessió malaltissa gràcies a la qual tota cosa que passe al món real és re-interpretada i justificada en funció de la ideologia subjacent.

En altres paraules, allò que veiem contínuament al món real quan, els votants d'un partit (singularment els del PP aquests dos últims anys) justifiquen tot allò que passa, s'empassen carros i carretes i combreguen amb rodes de molí.

O siga, una novel·la no solament molt actual, sinó, a més, molt divertida.

I ara, abans de llegir la segona part, ho faré amb la novel·la d'Avellaneda. Serà bo comparar.