Em resulta molt interessant l'evolució de Pérez Galdós respecte a la progressiva importància de les dones en les seues històries. Perquè si bé fins ara havia retratat un tipus de dona forta, sempre havia estat com a companya del protagonista. Una companya que treia allò que de millor tenia el protagonista, digna antagonista, o, fins i tot, capaç de jugar a dues bandes, independent i lliure.
Però en aquesta novel·la, Lucila, adquireix el rang de protagonista absoluta. Successora d'anteriors heroïnes com Inés, Jenara, Demetria o Aura, per citar-ne unes quantes; enamorada d'una persona que, potser, no la mereix; traïda per falses amigues, farà mans imànigues per salvar el seu enamorat, saltarà per sobre totes les convencions morals de la seua època i es posarà el món per montera.
Tot això mentre García Fajardo, protagonista d'aquesta quarta sèrie, feliçment -o això ens diu- casat, continua buscant-la.
Però en aquesta novel·la, Lucila, adquireix el rang de protagonista absoluta. Successora d'anteriors heroïnes com Inés, Jenara, Demetria o Aura, per citar-ne unes quantes; enamorada d'una persona que, potser, no la mereix; traïda per falses amigues, farà mans imànigues per salvar el seu enamorat, saltarà per sobre totes les convencions morals de la seua època i es posarà el món per montera.
Tot això mentre García Fajardo, protagonista d'aquesta quarta sèrie, feliçment -o això ens diu- casat, continua buscant-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada