La Ilíada. Homer

Acabe de llegir La Ilíada, aquest llibre de fa quasi tres mil anys, i no seré tan insensat com per dir que m'ha apassionat, però quasi.

La traducció d'Emilio Crespo, d'una fèrria literalitat de gust arcaic, no ens arriba en cap moment a destorbar la lectura.

Reportatge d'una guerra absurda, com totes, ens narra amb un detall abassegador, exhaustiu, només uns pocs dies, els que van des del desplant d'Agamèmnon a Aquil·les i la conseqüent ira (hybris) d'aquest, cosa que fa que es retire de la batalla, ell i les seues tropes, fins a la seua reincorporació a la lluita -arran de la mort del seu amic Pàtrocle a mans del troià Hèctor-.

I quan dic que els detalls són exhaustius, ho dic a consciència. Homer m'ha recordat, salvant les enormes distàncies, al Matias Prats (pare) quan, en radiar una correguda de toros, era capaç de contar-te no només l'ascendència del bou, fins una quinta generació, sinó també més d'una anècdota intrascendent del cunyat d'una amiga del torero, que li havia estat contada per un amic veí d'aquest.

Citaré només els últims versos. Príam, pare de Paris i d'Hèctor, amb l'ajut dels déus ha aconseguit rescatar el cadàver d'Hèctor, i prepara el funeral:

"Enseguida erigieron un túmulo y apostaron vigías por doquier,
por si los aqueos, de buenas grebas, atacaban de antemano.
Tras verter el montón del túmulo, volvieron a irse. Después
se reunieron y participaron del eximio banquete fúnebre
en las moradas de Príamo, el rey criado por Zeus.
Así celebraron los funerales de Héctor, domador de caballos."

Com podeu comprovar un senzill i lacònic reportatge que signaria sense problemes qualsevol corresponsal de guerra.

Ara, després d'aquesta lectura, m'han entrat ganes de rellegir Roger Zelazny, i la seua versió del Ramayana, "El senyor de la llum".

El quinto día. Frank Schätzing

Acabe de llegir aquesta extensa novel·la (em resistesc a qualificar-la de llarga, a mi se m'ha fet curta) de prop de mil pàgines, i encara em ballen pel cap les imatges de l'apocalipsi tan versemblant que aquest relat ens porta.

Ciència Ficció dura, d'aquella que aprofita l'acció per anar explicant-nos als lectors els coneixements científics emprats pels múltiples protagonistes, sense que aquestes digressions arriben mai a ser un llast per a la narració. Com tampoc no ho és el clar missatge ecologista subjacent a tota la història.

Llegint aquest llibre he recordat Jules Verne i Arthur C. Clarke, amb alguna lleu pinzellada d'H.P. Lovecraft i, per suposat, de Carl Sagan amb la seua Contact. O de Solaris d'Stanislaw Lem.

Perquè aquesta història és la d'un contacte in extremis entre la humanitat i una altra intel·ligència, una cursa contra rellotge per aturar, més que siga provisionalment, una guerra on els humans hi tenim totes les de perdre.

I, si bé el títol prové d'aquest conegut passatge del Gènesi:

Digué Déu: "Que les aigües s'omplin d'una multitud d'éssers vius i que volin ocells sobre la terra, per l'extensió del cel".

I Déu creà els grans monstres marins, les diverses menes d'éssers vius que omplen les aigües lliscant sobre elles i totes les espècies d'animals amb ales. I veié Déu que això era bo.

Aleshores els beneí, dient: "Que siguin fecunds y es multipliquin; que omplin les aigües dels mars y que les aus es multipliquin sobre la terra".

I així hi hagué una tarda i un matí: aquest fou el cinquè dia.

el desenllaç de la novel·la ens planteja, no obstant, la dificultat de seguir confiant en un déu creador que ens haja fet els homes, i només els homes, a la seua imatge i semblança.

Josep Pla - Joan Fuster. Un llibre en fascicles de la revista Temps

He acabat de llegir aquest llarg reportatge doble sobre aquests dos homenots, Josep Pla i Casadevall de Palafrugell i Joan Fuster i Ortells de Sueca.

Vides més paral·leles, si cap, que les escrites per Plutarc de Queronea, les d'aquests dos periodistes volgudament de poble i en tant que molt de poble, universals com pocs.

Si amb uns versos poguéssim resumir la seua trajectòria, empraríem de segur els d'Espriu:

"Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa"

I clar, acabes sabent i comprenent els motius (però no compartint-los) de que Pla no rebés mai el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. No compartint-los, perquè Josep Pla, malgrat el seu tarannà conservador, malgrat les seues idees dretanes, no va renunciar mai a la seua insubornable catalanitat, mai no va deixar de treballar per Catalunya, encara que, de vegades, no ho semblés gaire.

I ens va deixar tal quantitat de bona literatura que si resulta difícil llegir-la tota en una vida, més difícil sembla poder-la escriure.

Quant a Joan Fuster, només podem parlar d'agraïments a un deixeble confés de Voltaire, que preferí deixar de banda la seua tranquil·litat per baixar a la trinxera i dedicar-se a formar la joventut en la rebel·lia i en la disconformitat.

Pare del País, reconegut per tots aquells que ens sabem valencians, i odiat per tots aquells que voldrien que el valencianisme no passés de ser una afició simple i acrítica al futbol i a les falles.

Joan Fuster, l'autor de frases tan certes com aquesta: "Que ningú no s'enganye, l'acompliment de la llibertat és el llibertinatge. Jo en sóc partidari, siga dit de passada" o aquesta: "Et fan una foto, la mires i penses:'sort que és provisional'. Quina imprudència, deixar-te retratar!"

o d'aquest epitafi:

Ací jau
J.F.
va morir com va viure
sense ganes

Difícilment tornarem a tindre dues persones com aquestes.

L'últim tren. Maria Mercè Roca

Mai no havia caigut a les meues mans cap llibre d'aquesta escriptora gironina, Maria Mercè Roca, i aquesta novel·la, L'últim tren, m'ha deixat, com diuen els francesos, le coeur gros.

Aquesta història tan comuna, tan repetida, d'una separació, ens és presentada a través de dos llargs monòlegs d'ell i d'ella, i una senzilla (i clàssica) narració final en tercera persona on assistim al desenllaç final.

Una història trista que ens permetrà endinsar-nos en un matrimoni ja acabat on cap dels dos desitja fer-li mal a l'altre. Una història d'amor-dominació, d'amor-submissió, de silencis cada cop més prolongats, de pors, de solituds.

I també una història d'alliberament, d'amor entre perdedors, un amor que fàcilment pot ser confós amb el producte de la famosa crisi dels cinquanta (ni tan sols el protagonista se'n podrà lliurar del dubte)

Com s'ha arribat a aquest fracàs? Fàcilment comprovem que cap dels dos està lliure de culpa. I això ens deixa amb una enorme tristesa, amb, com diuen els francesos, le coeur gros.

La ciutat invisible. Emili Rosales

Que Emili Rosales, a la seua darrera novel·la, "La ciutat invisible", ens done com a protagonista i narrador en primera persona un personatge (galerista d'art) anomenat Emili Rossell, no és fruit de cap casualitat, sinó de l'intent de construir una història versemblant partint d'una inversemblant invenció: un quadre perdut del Tièpolo.

La història transcorre a cavall del segle XVIII (regnat de Carlos III) a través d'un manuscrit d'un arquitecte italià, Andrea Rosselli, que arriba misteriosament i anònima, a les mans del nostre protagonista, i l'època actual (la del boom immobiliari i la invasió de les platges mediterrànies per la rajola)

Relat de bona factura i de bon llegir, m'ha resultat, no obstant, una mica massa esquemàtic, amb alguns personatges francament desaprofitats, entre els quals, la dona del seu amic Jonàs i antiga amant, Sofia, que sota el meu punt de vista podria haver donat lloc a tota una altra novel·la molt més complexa, i de més calat psicològic, i que, per a la nostra desgràcia de lectors ha quedat només mínimament esbossada.

Un llarg diumenge de prometatge. Sebastien Japrisot

A Sebastien Japrisot (Jean-Baptiste Rossi) ja fa anys que el coneixia, d'haver llegit una novel·la negra seua: "Parany per una noia", publicada a la mítica col·lecció novament ressuscitada "La cua de palla", dirigida per Manuel de Pedrolo, que també en feu la traducció.

Acabe de llegir avui una altra novel·la, aquest "Un llarg diumenge de prometatge" i encara estic commocionat, com em va colpir al seu dia la pel·lícula -una de les primeres de Stanley Kubrick- "Paths of Glory".

La història, una història d'amor i tossudesa. Una noia invàlida, des de la seua cadira de rodes, arran d'unes confidències d'un sergent moribund, iniciarà una tenaç investigació sobre la mort, a les acaballes de la primera guerra mundial, del seu promès, a les trinxeres de primera línia, a la frontera amb Bèlgica, prop del Canal de la Màniga.

Novel·la negra i antibel·licista, ens mostra tot un seguit de persones, -una balzaquiana comèdia humana-, amb les seues febleses i mentides, però també amb el seu altruïsme, amb la seua capacitat de reacció, amb la seua humanitat.

Història de perdedors, la d'aquest grup de soldats condemnats a una mort ignominiosa, a un no-ajusticiament ràpidament oblidat, i que la tenacitat de Mathilde anirà, a poc a poc, traient a la superfície.

Història d'una decisió injusta, d'una vilesa indigna, però també de companyonia, d'altruisme, de pors, de records voluntàriament soterrats i oblidats, que aniran eixint, però, a la superfície, gràcies a la insistència de la nostra protagonista.

I un final no per més esperat i desitjat menys emotiu. Un final obert que podria arribar a ésser l'inici d'una nova vida. O no. Qui ho podria saber.

Absolutament recomanable.

El professor d'història. Joan Francesc Mira

Acabe de llegir aquesta darrera novel·la de Joan Francesc (Quico) Mira, aquest esplèndid i melancòlic viatge interior-exterior d'un protagonista catedràtic d'història en la ratlla de la jubilació.

I pense que si Joyce, amb el seu Ulisses, va escriure la novel·la inoblidable de Dublin, Mira, amb aquesta "El professor d'història" (2008) i dues altres anteriors: "Els treballs perduts" (1989) i "Purgatori" (2002), ens ha regalat la novel·la de València, anava a dir imprescindible, però no hi ha res d'imprescindible en aquesta vida.

Aquest professor, amb la dona afectada d'un Parkinson que avança inclement, aquest professor a qui una ridícula entropessada el mateix dia que anava a començar un nou semestre -possiblement l'últim de la seua llarga carrera- li capgira la vida i l'impulsa a abandonar sobtadament l'ensenyança d'una història que amb el temps se li ha fet cada cop més incomprensible, aquest professor que canvia de casa, de barri, d'imatge, de vida, transportat per unes forces que el sobrepassen, com una fulla al vent de la tardor, ens mostra una València actual barrejada i enfrontada a una València anterior, la de la seua infantesa (i l'infantesa de Mira i la meua, malgrat els dotze anys que ens separen)

Un any en dotze capítols d'una prosa límpida, plàcida, magnífica, com la d'una mar en calma, un viatge sense retorn a la maduresa, a la comprensió.