dijous, 5 d’abril de 2012

Els esquirols de Central Park estan trists els dilluns. Katherine Pancol

Acabo de llegir aquest llibre, Las ardillas de Central Park están tristes los lunes, tercera part d'una trilogia que vaig començar a llegir ja fa cosa d'un any, i que està formada per les novel·les Los ojos amarillos de los cocodrilos i El vals lento de las tortugas

Feia temps que no llegia una novel·la -he de dir que realment no en són tres, sinó una de sola- de les que podríem qualificar de novel·la riu, amb múltiples personatges, a l'estil de la gran literatura russa del dinou, o del fulletó dickensià anglès, i, per suposat, hereva de la tradició francesa representada amb la Comèdia Humana del gran Balzac.

Tot i que alguns dels personatges secundaris com, per exemple, Chaval o el comissari queden només mig esbossats, tot i assumir que algun dels personatges, com per exemple Junior, és absolutament inversemblant; o inclús caricaturesc com, per exemple, Hortense, la línia general de la narració ens informa molt complidament del creixement dels diversos personatges enfrontats als avatars que els hi va duent la vida, des d'un inesperat divorci, fins un amor inesperat.

Quant al fil conductor, Josephine Cortès, historiadora de vocació, qui, per les caramboles que té la vida, acabarà sent una novel·lista d'èxit, cosa que desencadenarà bona part de les històries i de les forces que s'entrecreuen en aquesta saga, es tracta d'un personatge ben dibuixat, la clàssica persona que podria ser aquella veïna insignificant i callada, a qui mai no hem fet cas però que, de conèixer-la, voldríem ser-ne amics.

Recomanable.