Watchmen. Alan Moore i Dave Gibson

He acabat fa poc de llegir els 12 volums del còmic Watchmen d'Alan Moore, qualificat de novel·la gràfica i sobre el que s'ha estrenat no fa molt una pel·lícula que confese no haver vist encara.

No puc amagar que, malgrat haver aprés a llegir en casa amb els tebeos, i ser un fan de Flash Gordon i Mandrake el Mag, per no parlar de Superman (aquelles edicions de Mèxic DF on vaig aprendre paraules com bizarro), preferesc des de menut la literatura escrita a la dibuixada. No li podria negar, però, una certa qualitat a ninotaires com Crepax, Pratt, Moebius, o, evidentment Moore.

Dit açó, haig de dir que Watchmen m'ha agradat. Que, a diferència de la majoria de còmics no es tracta d'una història plana, que els diversos personatges que hi pul·lulen, amb totes les limitacions que vulgueu, viuen a través de les pàgines d'aquesta història, prenent decisions que no sempre són les que realment desitjarien.

L'ambient d'apocalipsi proper, de por a una guerra freda que s'escalfa per moments, de forma accelerada, la persecució que pateixen els nostres herois quan ja fa temps que abandonaren les seues activitats, la historieta de pirates que un xiquet llegeix de franc en un quiosc mentre espera sa mare, i que, en certa forma, explica i s'interelaciona amb la història principal... Tot això fa la narració vaja prenent cos i ens empente a seguir llegint volum rere volum fins alcançar un final que m'ha semblat inesperat i digne.

Recomanable per xiquets de totes les edats, sempre que encara que siga a estones, no hagen deixat de ser xiquets.

El lado oscuro del amor. Rafik Schami

Fa uns anys, a Coïmbra, de viatge per Portugal amb la família, em vaig quedar bocabadat contemplant com un obrer, a la plaça de la universitat, anava trencant amb un martell pedrots de diversos colors, col·locant-los a continuació sobre el sòl del carrer en una mena d'intermedi entre empedrat i mosaic.

Aquests dies, llegint aquesta novel·la de Rafik Schami, "El lado oscuro del amor" m'ha vingut la mateixa impressió d'acolorit mosaic de capítols, cada un dels quals una història curta, un conte que podria ser llegit independentment, tots ells al servei d'una història d'amor prohibit entre Farid (Romeo) i Rana (Julieta) dins de la història recent d'un país (Síria, però també Líban) on fins no fa res convivien cristians ortodoxos, catòlics, musulmans, asiris, drusos, palestins.

A Rafik Schami el coneixia d'antic, d'un extraordinari llibre de contes: "Els narradors de la nit" que havia estat la meua introducció a la zona.

Més tard, vaig continuar amb un altre escriptor cristià de la zona, aquest libanès, Amin Maalouf de qui aconselle qualsevol dels seus llibres, però possiblement "Orígens", una història de la seua família, novel·lada és clar, seria el millor complement a aquesta novel·la.

No cal que us diga que encara estic enlluernat. Tant que els pròxims posts meus al meu bloc general a la secció "dimecres relats d'altri" durant el mes d'abril el dedicaré a pujar uns quants capítols d'aquest llibre.

Historia de una gaviota y el gato que la enseñó a volar. Luís Sepúlveda

Fa pocs dies, al bloc de Lola, vaig trobar la referència d'un conte que desconeixia: "La història d'una gavina i el gat que la va ensenyar a volar" de Luís Sepúlveda.

Tant el post de Lola com els comentaris dels amics, m'indicaven que es tractava d'una bella fàbula dedicada a l'amistat i el pundonor en l'acompliment de la paraula dada.

Avui, per fi, l'he pogut llegir, i l'aconselle. Zorbas, aquest gat, gros, negre i gras, els seus amics, i el poeta resulten entranyables.

I el final, amb un regust a l'última escena de Casablanca, em sembla rodó.

Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

"—¡Vuelo! ¡Zorbas! ¡Puedo volar! —graznaba eufórica desde la vastedad del cielo gris.

El humano acarició el lomo del gato.

—Bueno, gato, lo hemos conseguido —dijo suspirando.

—Sí, al borde del vacío comprendió lo más importante —maulló Zorbas.

—¿Ah, sí? ¿Y qué es lo que comprendió? —preguntó el humano.

—Que sólo vuela el que se atreve a hacerlo —maulló Zorbas."

Cuentos Completos Volumen 5. Philip K. Dick

Últim volum de la col·lecció, interessant com tota la resta.

La guerra freda ha anat diluint-se, i el perill d'una conflagració nuclear que acabi amb la vida en la terra, deixa pas a unes altres preocupacions com la de l'avortament (hi ha un conte molt bèstia, Las prepersonas, on els xiquets fins a dotze anys han de dur sempre damunt un certificat de ser volguts pels seus pares, ja que en cas contrari són llaçats per un servei de recollida, com els dels gosos vagabunds, i de no ser adoptats en el termini d'un mes, seràn sacrificats), la incomunicació, l'existència de déu, i altres.

La setmana que ve, al meu altre bloc, en la secció dimecres, relat d'altri, pujaré un dels contes que més gràcia m'han fet d'aquest volum: La guerra contra els fnuls. Amb permís del novel·lista, que segurament ho negaria, la meua particular interpretació és que són precisament els petits vicis, els que ens fan créixer. Clar que, això aplicat als invasors extraterrestres...

Un món sense fi. Ken Follet

Durant molt de temps, m'havia resistit a llegir "Els pilars de la terra" degut a una errònia associació amb "El misterio de las catedrales" de Fulcanelli. Quan, per fi, m'hi vaig decidir, vaig trobar un best-seller molt digne, ben documentat i ben escrit, amb molt bon llegir.

He acabat avui aquesta segona part, no exactament continuació, i he de reconèixer que he tingut la pruïja d'acabar-lo ràpidament, però per motius lleugerament distints. El senyor Follet, amb la lliçó ben apresa de com construir un super-vendes, ha repetit estil i documentació, però aquesta vegada ens ha embarcat en una muntanya russa, on cada vegada que els malastrucs protagonistes han tingut un cop de sort, els veiem novament enfonsar-se. Excessius daltabaixos amb personatges d'una peça, els bons molt bons, i els dolents molt i molt dolents.

Per tots aquells a qui els agrade la història, jo mateix sense anar més lluny, una novel·la de molt bon llegir, sense inconsistències històriques, i digna hereva del fulletó de Dickens.

Però, si voleu divulgació històrica, millor us recomane London d'Edward Rutherford

Quant a la traducció anotaria l'abús d'emplenar en comptes d'omplir, la confusió de la civada amb l'ordi (per favor, la cervesa es fa amb ordi no amb civada) i l'ús de cortejar en comptes de festejar.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsson

Segona novel·la de Stieg Larsson, de la trilogia Mil·lenium.

En aquesta trepidant entrega, el novel·lista ens contarà la història de Lisbet Salander, la hacker que en la novel·la anterior va salvar la vida del periodista Mikael Blomkist.

Més de set-centes pàgines que m'he llegit pràcticament d'una tirada, aprofitant unes llargues hores d'hospital.

Les empremtes digitals sobre una pistola, porta a la policia a sospitar d'ella com a assassina d'un periodista i la seua dona que estan treballant sobre les xarxes de prostitució a Suècia.

El llibre, com l'anterior, un cant a l'amistat, ens narra tres investigacions entrecreuades i paral·leles, la de la policia que la considera culpable, la del director de Milton Security, antic cap de la Salander, que no sap a quina carta quedar-se, i la de Mikael Blomkist, convençut que Lisbet Salander no pot haver estat l'assassina d'unes persones que intentaven desemmascarar els homes que no estimen les dones.

Amb un final angoixant on, aquest cop, la que és a punt de morir és la Salander, i on Mikael Blomkist no és capaç d'arribar a temps d'intervenir per ajudar-la. Sí per telefonar demanant l'assistència sanitària que, previsiblement, podrà salvar-li la vida.

Ara a esperar impacientment juny, quan sortirà a la llum en Espanya l'última de la sèrie: "La reina del palau dels corrents d'aire"

Pedres i Vent. Marius Verdaguer i Travesí

L'amic Frederic, fa unes setmanes, quan ens vam trobar a casa de Marta, em va, ens va regalar millor dit, aquesta novel·la, "Pedres i Vent", que duu com a subtítol "La novel·la de Menorca"

La primera cosa que haig de dir és que m'ha resultat una narració estranya.

Narrada en primera persona, el protagonista que torna, al cap de molts anys, a l'illa on va néixer, evoluciona d'un rebuig primari cap a una rendició incondicional als encants de Menorca, pedres i vent, i mar.

La història que el protagonista ens conta, transcorre parale·la a una altra història cent cinquanta anys anterior, al temps de la dominació anglesa, que va llegint i lliurant-nos.

Amb unes descripcions que recorden el Gabriel Miró de "Las cerezas del cementerio", amb uns diàlegs vius, i amb la intercalació de contes i llegendes de l'illa, manté l'interés fins a un final que no acaba res, deixant-nos la impressió de novel·la inacabada, d'obra inconclusa.

I jo, que vaig passar, als meus vint-i-pocs anys, aquesta evolució en una altra illa de l'arxipèlag balear, Eivissa, comprenc aquest encisament de les illes, aquest encanteri que t'atrapa i a poc que et deixes, et convertirà en un illenc que ja sempre durà l'illa (pedres i vent i mar) al cor.

Possiblement, aquesta personal història, també ha contribuït a que m'haja agradat.