Los ojos de Heisenberg. Frank Herbert

Torne a rellegir aquesta novel·la, "Los ojos de Heisenberg", d'un dels meus escriptors preferits de ciència ficció, Frank Herbert.

Frank Herbert no és solament l'autor d'una de les més interessants sagues, d'un dels més aconseguits universos de la ciència ficció, la trilogia Dune i totes les seqüeles i preqüeles actualment continuades pel seu fill. També és un dels autors més preocupat pel medi ambient, per la manipulació genètica i per l'evolució humana facilitada per certes drogues o per implants mecànico-biònics.

En aquesta narració torna a visitar un "brave new  world" huxlerià, allò que en feliç traducció hispana hom coneix com un món feliç i la seua radical i indefugible inestabilitat essencial, amb la seua ineludible caducitat.

En aquest cas el món es troba classificat entre els Optimen dirigents, pràcticament immortals i estèrils, els Sterri, estèrils com el seu mateix nom indica, els Folk, gent normal, amb capacitat de descendència, però que només pot reproduir-se amb el necessari permís dels Optimen, i una gestació exògena genèticament controlada i supervisada per una sèrie de metges especialitzats i indefinidament clonats.

Però l'equilibri esdevindrà amb el temps, milers d'anys, precari: dins dels Folk, un cert grup amagat, una secta, recolzats pels proscrits i aparentment extingits cyborg (a mitjan camí entre home i robot) conspira per aconseguir embrions viables i tornar a donar-li pas a la naturalesa, a una evolució interrompuda fa tant de temps per la enginyeria genètica imposada pels Optimen a través de l'obligatòria fecundació artificial.

Lluita de poder, per tant, entre dues classes irreconciliables, Optimen i Cyborg, que acabarà guanyant el grup menys especialitzat i, per tant, versàtil: els Folk.

Com dic, una altra visió bastant reeixida de la utopia ja descrita per Huxley, aquesta escrita en 1967.