De Oñate a La Granja. Pérez Galdós

En aquesta novel·la, continuació de "Mendizábal", Galdós torna a allò que millor li surt: l'acció individual de l'heroi solitari i escèptic en defensa de la dama indefensa de la que podria enamorar-se si no ho estigués ja d'una altra dona.

Fernando Calpena, com abans, a la segona sèrie, Salvador Monsalud, es debatrà entre l'amor abrandat i romàntic a Aurora (Aura) Negretti i l'estima fraternal (o així almenys ho creu) i Demetria, una jove a qui, junt amb la seva germana i son pare, ha ajudat a escapar dels "facciosos", tal com els constitucionalistes anomenaven els tradicionalistes.

Mentrestant, continuem amb la incògnita de la benefactora i protectora del jove, que ha acabat acceptant, tot i que de mala gana, la passió de Fernando per Aura. Incògnita que ja no ho és per a don Pedro Hillo, el capellà que s'ha convertit en el mentor de Fernando y pont entre la secreta benefactora i el nostre heroi.

Quant al títol de la novel·la "De Oñate a La Granja" només sóc capaç d'interpretar-lo com a la contraposició entre les dues corts entre les que els nostres protagonistes es mouen: la carlina a Oñate i la isabelina a La Granja.

Veurem com continuen aquestes aventures.

Valdemar Canaris. El navegante solitario. Rafael R. Costa

He llegit aquesta novel·la recomanada pel professor Rafael Arenas, un antic i virtual conegut a la Comunitat de Blocaires de El País primer, a Blogspot més tard i, actualment, a Facebook, el criteri del qual em resulta molt fiable, i no parlo només de literatura.

Va ajudar també la meva decisió el record d'un blocaire de El País que atenia al mateix nom del protagonista de la història: Valdemar Canaris, i que, tot i no prodigar-se, escrivia uns articles molt mesurats i, almenys així ho recordo, d'una polidesa literària exemplar.

La història, senzilla com la vida i amb un depurat llenguatge farcit de termes mariners sense que això ens faci la impressió d'una erudició forçada i fatigosa, ens descriu en primera persona, i amb transcripcions del quadern de bitàcola, la crònica de la volta al món en solitari protagonitzada per un cap de trons, un trinxeraire que no dura gaire en cap treball, acabat d'eixir de la presó per un delicte que desconeixem i que tampoc no ens importa.

Com tampoc no ens importen gaire els motius reals que té el contractador (respectar la memòria d'un fill mort a un accident del que ho desconeixem tot o quasi tot a través de la subrogació del viatge llargament projectat en una persona casualment nascuda el mateix dia?) ni quina serà la vida futura de Valdemar un cop finalitzat el seu periple.

Historia d'un enamorament sobtat, a primera vista, del vagabund i el vaixell, un amor correspost. Si em feu cas i ho llegiu sabreu què vull dir.

I sobretot, com tota bona història de viatges, el viatge extern i l'intern van paral·lels, es confonen, se solapen. Com l'Odiseu d'Homer, com el Maqroll de Mutis, l'Ulisses de Joyce, o la Lyra Bellacqua de Pullman, el Valdemar que inicia la singladura esdevindrà més savi, més escèptic, més ell mateix.

Novel·la, per mi, absolutament recomanable.

Mendizábal. Pérez Galdós.

Aquesta segona novel·la de la tercera sèrie dels Episodios Nacionales m'ha semblat intranscendent, inversemblant i prescindible.

Malgrat el seu títol "Mendizábal" la història deixa molt de banda el personatge del Ministre artífex de la famosa desamortització centrant-se en una romàntica història d'amor entre un xicot que desconeix qui són els seus pares, i que arriba a Madrid sobreprotegit i sobrevigilat per una misteriosa dama desconeguda i una bonica noia òrfena a càrrec d'una comerciant de joies.

A més a més aquesta història d'un romanticisme caduc i incomprensible per a la nostra mentalitat, s'interromp amb l'empresonament del nostre protagonista, Fernando Calpena i el seu amic, el capellà Pedro Hillo.

Haurem d'esperar, per tant, a una pròxima novel·la per saber com acaba la cosa.

Danza de dragones. George R. R. Martin

Acabo de llegir aquesta cinquena entrega de la saga d'espasa i bruixeria "Canción de hielo y fuego" (les quatre novel·les anteriors "Juego de tronos", "Choque de reyes", "Tormenta de espadas" i "Festín de Cuervos" les vaig poder llegir pràcticament d'una tirada) i em torno a treure el barret per la capacitat del novel·lista de crear un món tan complet i versemblant malgrat la multitud d'elements fantàstics que conté.

I continuo fent-me creus de la facilitat de l'autor per a desprendre's de personatges aparentment centrals com, per exemple, en aquesta darrera novel·la, John Nieve, assassinat pels seus propis companys en una escena que recorda la mort de Juli Cèsar.

O de crear moments èpics com el del primer vol de Daenerys sobre un dels seus tres dragons, escena que m'ha recordat la primera cavalcada a lloms del cuc d'espècia a Dune.

I les múltiples intrigues (també això em recorda Dune amb la seva inoblidable frase "una finta darrere d'una finta darrere d'una finta) que fan que no sigui gens fàcil encertar qui hi ha darrere qui.

Ara a esperar la sisena entrega.

Zumalacárregui. Pérez Galdós

Començo la tercera sèrie dels "Episodios Nacionales" amb aquesta novel·la centrada en la primera guerra carlina, més exactament en la campanya basco-navarresa comandada pel general Zumalacárregui fins a la seva mort al setge de Bilbao, amb que acaba aquesta història.

El relat ens mostra les aventures, dubitacions i desficis d'un capellà aragonès, José Fago, un personatge extremat com tants dels que ha anat retratant l'autor al llarg d'aquests episodis nacionals. Dubtes i oscil·lacions sobtades entre la necessitat i justícia de la causa carlina i, per tant, de la guerra i la injustícia radical que la guerra representa, la impossibilitat de que Déu recolzi tanta mort i tanta salvatgina.

Personatge contradictori, quasi quasi bipolar, acabarà morint al mateix temps que el seu amic, el general Zumalacárregui, sense haver pogut trobar la persona que anirà buscant durant tota la narració.

Botchan. Natsume Söseki

Segona novel·la que abordo de Natsume Söseki (la primera fou "Soy un gato") em torna a recordar els grans costumistes peninsulars: Mesonero Romanos o, per què no? Santiago Russinyol.

Botchan, un irreflexiu jovencell de Tòquio acabat de graduar, accepta un treball com a mestre a un institut en un poble llunyà (per ell, que mai no ha eixit de la capital, un poblet misèrrim)

Un cop allí xocarà tant amb els seus alumnes com amb els seus companys professors i es trobarà involucrat en les conxorxes i enveges d'uns professors contra els altres.

Resultat de tot açò serà la seva dimissió al mes d'haver començat el treball i el retorn a Tòquio on trobarà una feina menys arriscada.

D'alguna forma, l'estolidesa, ingenuitat, infantilisme i arrauxament del protagonista m'ha acabat recordant algunes interpretacions de Buster Keaton (El colegial, El cameraman) o de Bill Murray (Lost i translation)

Un faccioso más y algunos frailes menos. Pérez Galdós

Amb aquesta novel·la acaba la segona sèrie dels Episodios Nacionales que, a través de les aventures de Salvador Monsalud, el seu amic Bragas (Pipaón), el seu germanastre Carlos Navarro (Garrote), la feréstega Genara, dona d'aquest últim i enamorada de Salvador, la dolça Sola, rival de Genara que acabarà casant-se amb Salvador, i el noble heroi don Benigno Cordero, ens ha mostrat la convulsa vida política d'Espanya sota el regnat de Fernando VII el deseado.

La història acaba amb la mort del rei que, sota la influència de la seva dona la reina Cristina, ha confirmat la derogació de la llei sàlica deixant el tro en mans de la seva filla Isabel sota la regència de sa mare Cristina.

Les ferotges i sagnants lluites que en aquestes deu novel·les de la segona sèrie ens ha mostrat Galdós entre "apostòlics" i "lliberals" donaran pas a les guerres carlines que prenen aquest nom de l'infant Carlos, germà de Fernando VII el qual donava per segura la seva coronació a la mort del germà.

Resulten molt interessants les explicacions que Galdós ens dóna sobre la confecció d'aquestes dues primeres sèries que l'escriptor considerava en aquell moment un punt i final en la seva incursió en la novel·la històrica. Com es va basar en els anuncis de la premsa de l'època per donar versemblança als vestits, costums etc, en definitiva als detalls que donen vida a les històries.

Per cert, cap al final del llibre apareix fugisserament l'aventurer Aviraneta, el qual serà protagonista de posteriors novel·les d'aquesta saga.