Watchmen. Alan Moore i Dave Gibson

He acabat fa poc de llegir els 12 volums del còmic Watchmen d'Alan Moore, qualificat de novel·la gràfica i sobre el que s'ha estrenat no fa molt una pel·lícula que confese no haver vist encara.

No puc amagar que, malgrat haver aprés a llegir en casa amb els tebeos, i ser un fan de Flash Gordon i Mandrake el Mag, per no parlar de Superman (aquelles edicions de Mèxic DF on vaig aprendre paraules com bizarro), preferesc des de menut la literatura escrita a la dibuixada. No li podria negar, però, una certa qualitat a ninotaires com Crepax, Pratt, Moebius, o, evidentment Moore.

Dit açó, haig de dir que Watchmen m'ha agradat. Que, a diferència de la majoria de còmics no es tracta d'una història plana, que els diversos personatges que hi pul·lulen, amb totes les limitacions que vulgueu, viuen a través de les pàgines d'aquesta història, prenent decisions que no sempre són les que realment desitjarien.

L'ambient d'apocalipsi proper, de por a una guerra freda que s'escalfa per moments, de forma accelerada, la persecució que pateixen els nostres herois quan ja fa temps que abandonaren les seues activitats, la historieta de pirates que un xiquet llegeix de franc en un quiosc mentre espera sa mare, i que, en certa forma, explica i s'interelaciona amb la història principal... Tot això fa la narració vaja prenent cos i ens empente a seguir llegint volum rere volum fins alcançar un final que m'ha semblat inesperat i digne.

Recomanable per xiquets de totes les edats, sempre que encara que siga a estones, no hagen deixat de ser xiquets.