Spiritus. Ismaïl Kadaré

Com naix una llegenda en una societat de tradició oral?

Aquesta novel·la, Spiritus, de l'escriptor albanès Ismaïl Kadaré, ens ofereix una magnífica història i la seua gènesi.

Un grup d'investigadors de mites i llegendes paranormals, van cercant, anys després de la caiguda del mur de Berlin, la possibilitat de que les societats comunistes hagen donat lloc a algun succés extraordinari, inusual, específic, nou de trinca.

Primera part: Caos. Quan ja comencen a desesperar, arriben a Albània, on escolten una història que parla de que la policia política, la Securimi, ha fet parlar un mort de fa tres anys, o (segona versió) ha capturat i empresonat un esperit. La investigació realitzada, buscant indicis, lligant caps, caòtica, amb múltiples ramals i cruïlles, amb múltiples interpretacions i atzucacs. Una obra de teatre prohibida, permesa, tornada a prohibir, un soldat actor aficionat, un cap de la Securimi gelòs, un enginyer intèrpret enamorat, una sessió d'espiritisme, l'arribada d'una partida xinesa d'aparells electrònics d'escolta... i l'ombra de la dictadura, del líder E.H, planant sobre tota la vida albanesa.

Segona part: Revelació. La història real. Un flash-back d'allò que realment va passar, com a les novel·les de Sherlock Holmes, quan Holmes li explica a Watson les seues conclusions.

Tercera part: Vestigis. Han passat ja uns anys de la investigació. La història continua evolucionant, continuen produint-se canvis, versions alternatives, explicacions mítiques. Ni el mateix novel·lista que ha acabat renunciant a la seua "novel·la impossible" serà capaç de controlar totes les derivacions, tota la sèrie d'històries possibles i impossibles que la gent explica. La novel·la, la petita història que algun dia va intentar contar, ha alcançat la independència de l'autor, i ha acabant sent una saga més, intemporal, de les que els rapsodes canten de poble en poble.

Carta de una desconocida. Stefan Zweig

Aquest conte, "Carta de una desconocida", o possiblement més que conte, nouvelle com diuen els francesos, l'he llegit aconsellat per un bon amic, Daniel Yáñez González-Irun, a qui faig, des d'ací, la solemne promesa de que, quan en un futur viatge a la Gran Bretanya, on resideix, faré tot allò que puga per trobar-me'l i prendre'm amb ell, un té, una cervesa o un whisky, allò que el moment recomane.

D'una sentada, quasi quasi sense ni respirar, amerant-me de la vida d'aquella desconeguda dona, que s'acomiada del seu amor i de la vida, tot començant cada etapa, cada un dels capítols de la llarga carta, amb un escruixidor "el meu fill és mort..."

Novel·la intimista amb cinc curts capítols que en un crescendo continuat expliquen (autoexpliquen)  la vida d'una dona enamorada d'un escriptor famós, (1) la infància-adolescència, (2) la maduresa i primera trobada, (3) la maternitat, (4) la vida com a cortesana, y (5) la mort del fill i es deixa adivinar que la d'ella mateixa. I un curtíssim epíleg amb la reacció del escriptor havent llegit la carta.

No serà l'última cosa que llegiré d'aquest Stefan Zweig. Ho assegure.

Momentos estelares de la humanidad. Stefan Zweig

Com ja vaig dir al post anterior, fins fa molt poc no havia llegit res d'aquest escriptor.

Avui he acabat de llegir "Momentos estelares de la humanidad. Catorce miniaturas històricas". Un llibre amb catorze narracions sobre persones que, amb els seus actes, en un moment donat, han fet que el món ja no fóra el mateix que abans d'elles.

A diferència, per tant, d'Amok, on els personatges eren uns perdedors que ens inspiraven llàstima, en aquest cas, l'autor ens fa vibrar amb els seus moments de glòria, i els seus fracassos, amb la seua força per superar les dificultats, amb el seu idealisme. Llibre èpic a diferència del lirisme de l'anterior, es fa difícil d'abandonar qualsevol dels seus capítols, un cop la lectura iniciada.

Dels relats, dos m'han arribat més al cor que la resta, un d'ells el dedicat a Georg Friedrich Häendel i el seu Messias, l'altre el dedicat al capità Scott i el seu fracàs front al noruec Amudsen, en ser el primer en arribar al pol sud. I és que l'èxit final pot arribar inclús després del més gran fracàs, la mort.

Continue agraint els amics que m'han empès a llegir aquest autor per mi, fa pocs mesos, desconegut.

Amok. Stefan Zweig

Stefan Zweig és un autor de qui havia sentit parlar molt i bé, però que em resistia a encetar. Ja ho deia mon pare: les manies no les curen els metges.

Un amic, amb el que he perdut el contacte per motius que no venen al cas, em va deixar dos llibres d'aquest autor, un dels quals aquest que acabe de llegir, Amok.

Així que, coincidint amb els elogis que bona part dels blocaires que freqüente fa pocs dies havien fet d'aquest escriptor (el 28 de novembre és l'aniversari de la seua mort) em vaig fer la ferma promesa de llegir-lo.

Què és Amok? Un petit llibre de contes, amb uns personatges perdedors, admirablement i tendrament descrits: el coronel francès mort a la guerra d'Espanya, la cortesana madame de Prie caiguda en desgràcia, el soldat rus desertor que no tornarà mai a casa, el metge que torna d'Indonèsia intentan defendre l'honor d'una dona, l'esquerpa criada menyspreada per l'amo, el marit la gasiveria del qual ha fet que pergués la dona, l'estudiant que culpa tots els altres del seu fracàs...

Personatges que lluitaran fins a extrems inconcebibles per conservar la petita engruna d'esperança que els hi resta, i que en no poder-ho aconseguir, acabaran morint, en la majoria dels casos, de forma voluntària.

M'ha agradat molt, i done les gràcies a tots aquells que m'han impulsat a llegir uns llibres que tenia a les meues mans des de feia quasi un any, però que sempre acabava postergant per altres de més recents.

La teranyina. Neal Stephenson

Més d'una vegada he parlat de Neal Stephenson i de la meua admiració per la seua habilitat a l'hora d'escriure, tant la ficció científica, cal llegir el Criptonomicó, com la recreació de l'agitat món, tan proper a nosaltres i tan llunyà, de finals del segle XVII i principis del XVIII en la seua sèrie de ficció històrica "El cicle Barroc"

No fa gaire em vaig trobar amb una novel·la escrita amb la col·laboració d'un seu oncle, "Interfície" (interfaz en espanyol, idioma en que la vaig llegir) que era un thriller futurista, inquietant per la versemblança del perill que relatava. Un candidat a la presidència dels EEUU, és intervingut a ran d'un atac cerebral, amb l'implant experimental d'uns elèctrodes que milloren les seues capacitats mentals, però que el porten, sense ell saber-ho, a ser controlat pels qui han pagat el desenvolupament del software necessari.

I ara, acabe de llegir una altra novel·la del mateix tàndem, un altre thriller de política ficció, "La teranyina" (La telaraña en espanyol) que m'ha tornat a evidenciar la capacitat d'Stephenson per crear històries absolutament versemblants, amb uns personatges del carrer, perdedors, que es troben involucrats en situacions que els sobrepassen, però que seguiran avant per la família, pels amics, per sentit del deure, perquè sí.

Quant a la història transcorre durant la invasió de Kuwait per Iraq i la primera guerra Bush del golf. En una ciutat de l'Amèrica profunda, del graner d'Amèrica, un ajudant de sheriff, que es presenta a les eleccions per a sheriff, investiga la mort d'un estudiant estranger a la universitat. A Washington una analista de la Cia, fa un comentari sobre la incorrecta utilització dels fons d'ajut que el govern USA li dóna a Saddam per la reconstrucció del seu país després de la guerra Iran Iraq. En tots dos escenaris tant l'analista com l'ajudant del sheriff són boicotejats pels seus caps que no volen perdre el poder. Ambdós són al mateix temps ajudats per altres persones que van creuant-se al seu camí, de forma accidental o provocada.

No és una gran novel·la, però sí una novel·la políciaca, d'espionatge i contraespionatge, que es llegeix amb gust i d'una tirada, amb una trama ben construïda, i uns personatges (tant els reals com els inventats, absolutament creïbles)

En resum, intentaré trobar una primera novel·la d'aquest autor que em falta per llegir, i estaré atent a les novetats que vagen sortint de la seua ploma.

El espejismo de Dios. Richard Dawkins

El Espejismo de Dios (The God delusión) Richard Dawkins.

Richard Dawkins, darwinista convençut, ateu militant, catedràtic de la Facultt de Coneixement Públic de la Ciència a la Universitat d’Oxford, autor entre altres llibres de "El Gen egoista" ens regala amb un nou llibre de divulgació, aquesta vegada dedicat a allò que, molt apropiadament, defineix com a la Hipòtesi Déu.

Unes poques idees força recorren l’entramat d’aquest llibre, entre les quals podem citar:

-Si bé ni l’existència de Déu, ni la inexistència poden ser provades, la probabilitat de l’existència és científicamente molt i molt inferior a la de la previsible inexistència.

-El darwinisme és un sistema d’acumulació del coneixement de baix cap a dalt (grua), molt més efectiu i cièntific que el creacionisme i les actuacions d’un hipotètic ser superior(ganxo)

-No hi ha cap prova de que la moralitat depengui de l’existència i reconeixement d’un ser superior. Més encara, la intepretació literal de la Bíblia tal com pregonen els fonamentalistes religiosos ens portaría a una moralitat afortunadament  incompatible amb les lleis actuals.

-No existeixen xiquets catòlics (o musulmans o...) sino xiquets fills de seguidors d’una qualsevol religió. La indoctrinació dels fills en un sistema religiós és un abús infantil que hauria de ser penalitzat com es fa amb els abusos sexuals. Potser més i tot.

-Poden haver ateus males persones i immorals, però mentre hi han guerres per motius clarament d’etiquetatge religiós, no és probable cap guerra per motius d’ateïsme.

-La religió es difícilmente explicable directament des de la perspectiva del darwinisme. Però molt bé pot ser un resultat un subproducte erroni d’una altra ventaja darwinista. Dóna com a especulació teòrica, la necessitat durant la infància de creure sense restriccions en allò que expliquen els pares i els majors en general.

-La religió sempre atenta contra la curiositat mare de la ciència, i per tant contra la racionalitat de l'home, tot intentant continuament impedir noves investigacions.

-Inclús aquelles persones religioses que s'autodefineixen com a moderades, mantenen un nucli dur de creences que quan hom el contradeix, els indueix immediatament reaccions fanàtiques.

El llibre està molt ben escrit, amb la clàssica ironia i humor anglesos, cosa que no invalida en cap momento la documentación aportada, i els motius, absolutamente seriosos de l’autor.

Cert que propagandístic, com qualsevol obra militant de divulgació, siga en el camp que siga, i utilitzant les tècniques dels injustament vilipendiats sofistes grecs, desmunta sense compasió les falàcies dels partidaris de la religió al llarg dels seus deu capítols que són un model de claredat expositiva, encara que hi ha un capítol, el cinqué, que queda una mica enlaire, en intentar explicar les arrels darwinistas de la ideologia religiosa.

Personalment m’ha reforçat el meu ateïsme penosament adquirit a l'edat ja madura de vint-i-set anys, i m’ha aportat noves argumentacions que, al seu momento, no se’m van ocórrer.

En resum, un llibre recomanable no solament per als ateus convençuts, sinó per als agnòstics, i per a tots aquells que no vulguin, mai millor dit, combregar amb rodes de molí.

Solo el misterio. Lorca y su maestro. Juan José Ceba

Acabe de llegir aquest llibre, escrit per una persona a qui vaig conéixer ara fa quaranta anys, a Almeria, jo com a educador a un col·legi menor, i ell intern en aquest mateix col·legi. Ambdós amb la mateixa edat, vam fer una certa amistat, que va anar diluint-se amb el temps, només per culpa meua, i la meua permanent itinerància.

Ceba, amb qui jo feia broma del seu cognom i que em va ensenyar a estimar el jazz, Ceba amb qui podia parlar de poesia, mentre endevinava en ell un nou poeta en formació, Ceba que em va regalar un Crist, a l'estil del famós de Dalí, que em va desaparéixer en la pantanada d'octubre del 82.

Un post de Lola sobre "Bodas de sangre" i la seua condició d'almerienca, em van impulsar a eixir del meu anonimat a la comunitat i demanar-li si acàs el coneixia. Aquesta senzilla pregunta ha desencadenat moltes coses. Entre elles el que establíssim una coneixença personal Lola i jo, i el que, alguns mesos després, Lola tingués l'amabilitat de regalar-me una edició facsímil del Romancero Gitano i aquest llibre sobre Lorca escrit pel meu amic.

El llibre presenta dues parts molt diferents, cert, però amb la mateixa intenció didàctica.

En la primera ens explica la relació de Federico amb el seu mestre Antonio Rodríguez Espinosa, i d'ambdós amb la ciutat d'Almeria. Aquesta primera part explica també els fets del 28 que donaren lloc a "Bodas de Sangre", i altres articles relacionant alguns temes del poeta amb poemes de  Francisco Villaespesa.

La segona part ens mostra tot un seguit de propostes didàctiques per a xiquets de primària i de secundària, en base a lectures de poemes i fragments del teatre de Lorca. Algunes de les quals són veritables happenings, ço que em fa saber que la persona que vaig conéixer, el poeta, l'amant del teatre i de la música, encara hi és dins del mestre en que s'ha convertit.

Des d'aquí, la meua felicitació més sincera. I la meua admiració pels magnífics cal·ligrames amb que ha il·lustrat aquest llibre que espere que moltes escoles segueixin i facin servir.

Els xiquets s'ho mereixen.

Gràcies, Juan José. No va poder ser a l'agost, però algun dia ens hem de retrobar.