diumenge, 31 de maig del 2009

Les benignes. Jonathan Littell

Molt m'ha costat llegir aquesta novel·la, i molt em costa fer aquí el comentari al que m'he obligat des que vaig començar fa un temps.

Escrita a la manera autobiogràfica, un antic oficial nazi de les SS ens conta la seua vida al front d'Ucraïna primer i més tard, ja a l'acabament de la guerra, a Berlin, durant els anys de la segona guerra mundial.

Amb una narració detallista fins al minimalisme, purament descriptiva, indescriptiblement aliena a qualsevol sentiment que puga semblar-nos compasiu, amb una insensibilitat inhumana, les mil dues-centes pàgines, farcides de termes alemanys, ens transporten a l'horror d'un antisemitisme asèptic, neutre.

Quant a la guerra que ens descriu, està absolutament mancada d'èpica, dominada per la descoordinació entre els distints grups de poder que van fent-se i desfent-se al voltant d'uns pocs i molt poderosos personatges llunyans, carismàtics com Hitler, o a l'ombra com uns amics de son pare, i protectors seus.

I, barrejat amb això, uns escadussers retalls de la seua vida privada, d'un seu amic, que l'introdueix a les SS tot salvant-lo d'una condemna segura per la seua homosexualitat, d'unes petites, però significatives, incursions a la història de les relacions amb la seua germana bessona, d'una persistent investigació sobre la seua participació en la mort de sa mare i el seu marit, descripcions dels seus malsons, dels seus somnis...

Aquesta novel·la et transporta a un infern glaçat, sense sentiments, inclement, a un món transformat en un angoixant museu dels horrors.

Morosa, desesperant, que t'invita a deixar-te-la a cada pàgina, a llençar el llibre a les escombraries, o al foc.

I tanmateix, per aquell que siga capaç de resistir fins el final, imprescindible.

1 comentari:

colombine ha dit...

gracias amigo por la información...siempre es interesante,...