He acabat de llegir un llibre, assaig-document-denúncia, que, com diem al meu poble, m’ha esborronat, dit d’una altra forma, m’ha deixat els pèls com escàrpies. El llibre, de Naomí Klein, l’autora de “No Logo”, es titula “La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre” i el resultat són unes aproximadament sis-centes pàgines de lletra atapeïda, sense desaprofitaments. (No incloc altres cent pàgines amb lletra encara més petita amb bibliografia i agraïments)
La tesi del llibre, exhaustivament documentada per cert, és que, aquestes set o vuit últimes dècades hem patit una contrarevolució neoconservadora, impulsada i protagonitzada per l’escola de Chicago, i recolzada per la CIA amb un quasi únic objectiu clar i confessat, desterrar la socialdemocràcia i el keynesianisme, i buidar l’estat de competències i poder.
Però aconseguir aquest objectiu, amb les inevitables seqüeles d’increment de l’atur, i ampliació de les desigualtats socials, no resulta gens fàcil quan hom parteix d’una democràcia consolidada, i això implica la necessitat (o conveniència) bé d’una dictadura, a ser possible implantada amb l’ajut d’un cop d’estat quant més violent millor (Pinochet, Videla, Bánzer, Suharto), o bé d’una crisi natural (tsunami al sud-est asiàtic, huracà Katrina) o bé política (guerres d’Iraq o de les Malvines, 11-S, canvis de règim a Polònia o Rússia o Sud-Àfrica) o bé económica (daltabaixos econòmics al sud-est asiàtic, a Argentina (corralito), o a Mèxic (tequila))
Una vegada amb la por al cos, les persones tendeixen a “obsessionar-se” en sobreviure, i se n’obliden dels canvis econòmics de privatització, dels serveis estatals, de seguretat social, d’assistència sanitària, de seguretat pública, etc. Quan, al remat, acaben adonant-se, l’economia ja ha canviat de mans, les autoritats han privatitzat i malvenut les millors empreses i les riqueses del país a preus inconcebiblement baixos, l’atur s’ha incrementat desmesuradament, la inflació ha assolit quotes sorprenents, el percentatge de pobres ha crescut fins a límits insospitats i s’ha concentrat la riquesa en un molt reduït nombre de plutòcrates, cada vegada més i més rics. Rics que han aconseguit la seua riquesa gràcies al seu poder, o a les seues amistats amb gent poderosa, a la manca de lleis en les crisis, o dit en altres paraules, gràcies a la corrupció generalitzada que en aquells moments s’instal•la, ja que en els moments de crisi els governants sol•liciten i aconsegueixen poders especials per a governar per decret, saltant-se tots els controls democràtics parlamentaris (si és que no, directament, s’utilitza la policia, o inclús l’exèrcit, per ofegar les protestes populars)
L’altra tesi del llibre ens informa sobre la connexió entre aquesta escola i les teories d’un psiquiatra, Ewen Cameron, dels anys trenta, que va tindre la pelegrina idea de pensar i intentar demostrar que podia curar certes disfuncions psíquiques, tot desmuntant la personalitat dels seus pacients, a base d’un còctel d’electroxocs, drogues i desorientació sensorial. Les idees, errònies, per no dir clarament criminals, d’aquest psiquiatra canadenc, patrocinat i finançat per la CIA, han estat la base de tots els manuals actuals de tortura, utilitzats arreu del món. La regressió, la tabula rasa, que aquest psiquiatra preconitzava per, a partir d’ella, reconstruir la personalitat individual, i que implicava tortura i desorientació sensorial, és aplicada a nivell estatal: la tortura ja no és un mitjà d’interrogatori sinó d’anorreament, la ineficiència en la reconstrucció després d’una catàstrofe com la de New Orleans, no és ineptitud, sinó “aprofitament de l’oportunitat” brindada pel desastre.
Com l’autora ens explica a les conclusions, no cal acudir a teories de la conspiració per explicar el ràpid aprofitament de les catàstrofes naturals i provocades, per part dels neocons. Són precisament aquestes catàstrofes, aquestes crisis, les que els donaran l’oportunitat de poder implantar les seues “solucions” sense que la gent, atordida pel xoc, tinga la possibilitat d’oposar-se d’una forma eficient. No solament els permeten imposar les seues solucions, sinó que a més els ajuda a enriquir-se a la nostra costa.
Conclusió: Capitalisme salvatge, corrupció i tortura no són més que diverses facetes d’un mateix fenomen, d’unes mateixes màfies, cada cop més globalitzades.
Malgrat to, a les conclusions, l’autora es mostra optimista, no està tot perdut, encara podem guanyar els partidaris de les solucions socialdemòcrates.
En definitiva, un llibre imprescindible, però no apte per aquells que només cerquen distracció en les seues lectures.
Deixe aquí la seua taula de temes, com a mostra de tot allò que tracta.
La tesi del llibre, exhaustivament documentada per cert, és que, aquestes set o vuit últimes dècades hem patit una contrarevolució neoconservadora, impulsada i protagonitzada per l’escola de Chicago, i recolzada per la CIA amb un quasi únic objectiu clar i confessat, desterrar la socialdemocràcia i el keynesianisme, i buidar l’estat de competències i poder.
Però aconseguir aquest objectiu, amb les inevitables seqüeles d’increment de l’atur, i ampliació de les desigualtats socials, no resulta gens fàcil quan hom parteix d’una democràcia consolidada, i això implica la necessitat (o conveniència) bé d’una dictadura, a ser possible implantada amb l’ajut d’un cop d’estat quant més violent millor (Pinochet, Videla, Bánzer, Suharto), o bé d’una crisi natural (tsunami al sud-est asiàtic, huracà Katrina) o bé política (guerres d’Iraq o de les Malvines, 11-S, canvis de règim a Polònia o Rússia o Sud-Àfrica) o bé económica (daltabaixos econòmics al sud-est asiàtic, a Argentina (corralito), o a Mèxic (tequila))
Una vegada amb la por al cos, les persones tendeixen a “obsessionar-se” en sobreviure, i se n’obliden dels canvis econòmics de privatització, dels serveis estatals, de seguretat social, d’assistència sanitària, de seguretat pública, etc. Quan, al remat, acaben adonant-se, l’economia ja ha canviat de mans, les autoritats han privatitzat i malvenut les millors empreses i les riqueses del país a preus inconcebiblement baixos, l’atur s’ha incrementat desmesuradament, la inflació ha assolit quotes sorprenents, el percentatge de pobres ha crescut fins a límits insospitats i s’ha concentrat la riquesa en un molt reduït nombre de plutòcrates, cada vegada més i més rics. Rics que han aconseguit la seua riquesa gràcies al seu poder, o a les seues amistats amb gent poderosa, a la manca de lleis en les crisis, o dit en altres paraules, gràcies a la corrupció generalitzada que en aquells moments s’instal•la, ja que en els moments de crisi els governants sol•liciten i aconsegueixen poders especials per a governar per decret, saltant-se tots els controls democràtics parlamentaris (si és que no, directament, s’utilitza la policia, o inclús l’exèrcit, per ofegar les protestes populars)
L’altra tesi del llibre ens informa sobre la connexió entre aquesta escola i les teories d’un psiquiatra, Ewen Cameron, dels anys trenta, que va tindre la pelegrina idea de pensar i intentar demostrar que podia curar certes disfuncions psíquiques, tot desmuntant la personalitat dels seus pacients, a base d’un còctel d’electroxocs, drogues i desorientació sensorial. Les idees, errònies, per no dir clarament criminals, d’aquest psiquiatra canadenc, patrocinat i finançat per la CIA, han estat la base de tots els manuals actuals de tortura, utilitzats arreu del món. La regressió, la tabula rasa, que aquest psiquiatra preconitzava per, a partir d’ella, reconstruir la personalitat individual, i que implicava tortura i desorientació sensorial, és aplicada a nivell estatal: la tortura ja no és un mitjà d’interrogatori sinó d’anorreament, la ineficiència en la reconstrucció després d’una catàstrofe com la de New Orleans, no és ineptitud, sinó “aprofitament de l’oportunitat” brindada pel desastre.
Com l’autora ens explica a les conclusions, no cal acudir a teories de la conspiració per explicar el ràpid aprofitament de les catàstrofes naturals i provocades, per part dels neocons. Són precisament aquestes catàstrofes, aquestes crisis, les que els donaran l’oportunitat de poder implantar les seues “solucions” sense que la gent, atordida pel xoc, tinga la possibilitat d’oposar-se d’una forma eficient. No solament els permeten imposar les seues solucions, sinó que a més els ajuda a enriquir-se a la nostra costa.
Conclusió: Capitalisme salvatge, corrupció i tortura no són més que diverses facetes d’un mateix fenomen, d’unes mateixes màfies, cada cop més globalitzades.
Malgrat to, a les conclusions, l’autora es mostra optimista, no està tot perdut, encara podem guanyar els partidaris de les solucions socialdemòcrates.
En definitiva, un llibre imprescindible, però no apte per aquells que només cerquen distracció en les seues lectures.
Deixe aquí la seua taula de temes, com a mostra de tot allò que tracta.
INTRODUCCIÓ
1. La buidor és bella: Tres dècades d’esborrar i refer el món
- a. Nova Orleans i l’escola de Xicago
- b. La tortura com a metàfora
- c. La gran mentida
RECERCA I DESENVOLUPAMENT
1. El Laboratori de tortura: Ewen Cameron, la CIA i la recerca maníaca per esborrar i refer la ment humana
- a. Gail Kastner
- b. Al taller de xocs
- c. A la recerca de la buidor
- d. La ciència de la por
- e. El fracàs de la reconstrucció
- a. Milton Friedman
- b. La guerra contra el desenvolupisme
- c. Lliçons sobre què s’ha de fer per canviar un règim: El Brasil i Indonèsia
1. Estats de xoc: El naixement sagnant de la contrarevolució
- a. El cop d’estat a Xile
- b. El front econòmic
- c. El mite del miracle xilè
- d. La revolució s’estén, les persones s’esfumen
- e. Un testimoni en temps difícils
- f. La tapadora de “la guerra del terror”
- a. L’assassinat d’Orlando Letelier
- b. Cultures netejadores
- c. Qui va morir i per què
- d. Tortura patrocinada per l’empresa
- e. La tortura com a “cura”
- f. Nens “normals”
- a. Friedman aconsella Pinochet
- b. Els invisibilitzadors dels “drets humans”
- c. Lliure de tota culpa
1. Salvada per una guerra: El thatcherisme i els seus enemics útils
- a. Hayek, Thatcher i Pinochet
- b. Una guerra per salvar-se
- a. Bolívia: Sachs i Hugo Banzer
- a. L’hiperinflació com a oportunitat.
- b. El traspàs dels odiosos deutes
- c. El xoc del deute
1. Cop de porta a la història: Crisi a Polònia, massacre a la Xina
- a. Gdansk i Solidaritat
- b. El xoc del poder
- c. Una abraçada molt vacil•lant
- d. El xoc de la plaça de Tiananmen
- a. Nelson Mandela i la traïció de Mbeki
- b. El xoc de les bases
- c. Indemnitzacions a l’inrevés
- a. Gorbatxov i Ieltsin. El fracàs de Sachs
- b. En cas de dubte, culpeu la corrupció
- a. Sachs se’n penedeix
- b. La “negligència estadística” de Washington. El cas de Trinitat i Tobago
- a. Atac a Tailàndia. Crisi al Sud-est asiàtic
- b. La revelació
- c. Alimentar-se de les ruïnes
1. La teràpia del xoc als EUA: La bombolla de seguretat de la pàtria
- a. Rumsfeld inicia l’atac al Pentàgon
- b. Cheney i Rumsfeld: Capitalisme del protodesastre
- c. L’11-S i el retorn del servei civil
- d. Un New Deal empresarial
- e. Un mercat per al terrorisme
- a. Llei d’autorització de defensa. Una adició perillosa
- b. El poder dels exs
1. Esborrar l’Iraq: a la recerca d’un “model” per a l’Orient Mitjà
- a. L’intent de creació d’una nació inexistent
- b. La guerra com a tortura col•lectiva
- c. L’estratègia d’infondre por
- d. Els objectes personals amb valor sentimental
- a. El fracàs de Bremer
- a. Revolta a l’Iraq contra les mesures econòmiques
- b. El desmantellament de la democràcia
- c. Xocs corporals
- d. El fracàs, la nova cara de l’èxit
1. Buidar la platja: El segon tsunami
- a. El cas de Sri Lanka
- b. Abans de l’onada: Els plans frustrats
- c. Després de l’onada: Una segona oportunitat
- d. L’onada més grossa
- e. L’aburgesament militaritzat
- a. Nova Orleans, després de la catàstrofe
- a. El dilema de Davos
- b. Sense necessitat de conspiracions
- c. Israel i la permanència de l’estat de l’apartheid del desastre
1. El xoc s’esvaneix: La puixança de la reconstrucció dels pobles
- a. Espanya i l’11-M, Venezuela, Ecuador, Bolívia, Brasil. És possible escapar.
5 comentaris:
Tiene que estar muy interesante..A mi ahora con el calor , no me apetece leer algo así...pero lo leeré este invierno ...
Además por lo que leo en los indices ..es un tema de mucha actualidad...
No sabía que ya estabas por aquí Julio ..de hecho hace sólo un rato, le he dicho a NeKane , que pregunta por el día que nos vimos, ..que espere hasta que tu vuelvas que ibas a poner una foto...yo también tengo gana de ver las fotos de último viaje y sobre todo en la que estamos juntos...
besos
M'has deixat de pedra. Si que s'ha de tenir sí... aquest llibre, tot i la duresa de l'index, com la vida mateixa ¿no? cuanta manca de sentit comú en aquest món de bojos...
Gràcies per recomanar-lo
Molts petons
Prenc nota¡¡¡Promet ser aleccionador¡¡¡Gràcies. Un petó
jo no me'l podia deixar
yo ahora estoy en baja forma ..casi no leo y tampoco tengo ganas de escribir..tengo un pos a medias..desde antes de la gripe..y ahí sigue sin terminar...
Publica un comentari a l'entrada