Bodas reales. Pérez Galdós

Darrer llibre de la tercera sèrie, aquest Bodas Reales ens situa a finals de l'any 1845 i pràcticament tot el 46 (fins el 10 d'octubre, setzè aniversari de la reina Isabel II) amb l'enorme quantitat d'intrigues, pronunciamientos i conxorxes tant nacionals com internacionals per arribar a concertar el matrimoni de la mencionada reina, i el de la seua germana Luísa. Tot això contemplat des de l'òptica d'una família d'origen manxec, la dels Carrasco, establida a Madrid a causa de la carrera política de l'home, Bruno.

Una novel·la que traspua tristor i malastrugança per tots els porus mentre ens descriu el progressiu esllanguiment de la mestressa; un esllanguiment que avui qualificaríem de depressió severa i que acabarà portant-la de primeres a una paràlisi, més tard a una fugida psicològica, com més va més irreversible, de la realitat i per últim a la mort.

Perquè la senyora Leandra morirà a Madrid sense haver pogut mai tornar (només en els seus malaltissos somnis-al·lucinacions) a l'enyorada i necessària pàtria.

Per cert, a l'història, i només de passada, ens avisen que l'heroi d'aquesta tercera sèrie, don Fernando Calpena, viu, amb la seua dona, un daurat exili al sud de França. Sortosos ells.

Casa inhòspita. Charles Dickens.

No havia tornat a llegir Charles Dickens des de la meua primera adolescència, quan estalviava diners tornant a peu del Col·legi Nou dels Escolapis, a València ciutat, on estudiava, al seminari menor dels mateixos pares que tenien a la Malvarrosa, a peu de platja; diners que utilitzava per anar comprant-me llibres. Fou així com a catorze - quinze anys passaren per les meues mans -i per suposat pels meus ulls- novel·les com Oliver Twist, David Copperfield, Grandes esperanzas o Papeles póstumos del club Pickwick.

I ara fa poc, Vilaweb va anar publicant diumenges en format pdf, la traducció de Casa inhòspita, en una esplèndida traducció de Josep Tebé. De manera que em vaig abaixar els successius fascicles, els vaig apegar, els vaig transformar a epub i avui he acabat la seua lectura.

Si alguna cosa li hem de reconèixer a Dickens (i n'hi han moltes que reconèixer-li) és la gran habilitat per enganxar el lector amb les seues històries, potser una mica lacrimògenes, però sempre amb un final optimista i feliç.

Casa Inhòspita és una història trufada de personatges increïblement bons i generosos com la pròpia protagonista Esther, el seu tutor John, el paperaire Snagsby, l'ex militar George o el metge Allan. Personatges que s'hi trobaran assetjats per les insídies d'alguns personatges, més que dolents, ridículs i tot això sota la presència inevitable d'un llarguíssim procès judicial, Jarndyce contra Jarndyce, que dura de generació en generació y no acabarà fins que els discutits diners de l'herència s'esgotin totalment.

Una crítica ferotge del sistema judicial britànic i una història d'amor, d'amistat, de generositat que eixampla el cor del lector.

Ja ho sé que no és real, però està contat d'una forma tan versemblant amb un tempo tan acurat -tempo que esdevé frenètic a l'ultima part de la història- que aquests darrers dies m'ha costat bona cosa deixar la lectura a l'hora d'anar-me'n al llit.

Absolutament recomanable

Los ayacuchos. Pérez Galdós.

Penúltima novel·la de la tercera sèrie dels "Episodios Nacionales", l'autor torna de nou a l'estructura epistolar que ja ha utilitzat en d'altres novel·es anteriors, i amb tan bons resultats, per cert.

Estem als anys 41, 42 i principis del 43, i Fernando Calpena, protagonista de bona part de les anteriors novel·les d'aquesta tercera sèrie, emprèn la cerca desesperada del seu amic Santiago Ibero, a qui ja havíem conegut a l'anterior novel·la, des de Madrid a Barcelona, on el trobarà ja a punt de cantar missa.

El motiu, l'encàrrec que Demètria, ja per fi la seua promesa, li fa com a condició indispensable per poder-s'hi casar. Complir amb la comanda de la seua xicota l'obligarà a segrestar l'amic per anul·lar la influència que els capellans han arribat a tenir sobre ell.

I tot això amb el rerefons de la revolta de Barcelona contra la política lliurecanvista del regent Espartero que serà ofegada amb el bombardeig de la ciutat, des de Montjuic, ordenat pel capità general Van Halen.

La novel·la acabarà feliçment amb el doble casament de Fernando i el seu amic Santiago amb, respectivament, Demetria i la seua germana menuda, Gracia.

La hermandad de la buena suerte. Fernando Savater.

Primer llibre de ficció que llegisc, aconsellat per Enrique Pérez de la Blanca, un amic a Facebook, del filòsof (sota el meu punt de vista seria més apropiat titllar-lo de moralista) Fernando Savater. De no ficció ja havia tingut l'ocasió de llegir l'Ética para Amador, llibre de lectura recomanada al meu fill Enric quan feia el batxillerat i que no em va fer el pes.

A Savater feia molt temps que el coneixia. De quan la mítica revista Triunfo dels meus anys d'Universitat, on periòdicament escrivia un llarg article descrivint una de les seues més arrelades aficions: l'hípica. A banda, clar, dels seus articles de crítica literària, o de crítica social.

I d'hípica tracta aquesta novel·la que sembla més bé un conte llarg, una nouvelle, com diuen els francesos amb contraposició al roman.

Un patètic grup (el príncep, el professor, el doctor i el comandant) són contractats pel "Dueño", un personatge amb múltiples negocis, no tots excessivament legals, propietari entre altres coses de diversos cavalls de competició, per trobar Pat Kinane, un hoquei desaparegut de fa algunes setmanes, i que tots consideren l'únic capaç de portar el pura sang Espíritu Gentil a la victòria.

Enfront d'ells tindran el Sultan (un altre personatge tan mafiós o més, si cap, que el Dueño i propietari de quadres com ell) i els seus goril·les, tan patètics o més que el grup de què parlem.

Tot i que el relat es bo de llegir, l'autor no ens estalvia algunes digressions erudites sobreres i diria que gratuïtes. En poques paraules, preferesc Dashiell Hammett: les seves novel·letes tenen prou més consistència i són més versemblants.

Montes de Oca. Pérez Galdós

Continua la inestabilitat política i les lluites entre "moderats" i "progresistes", entre partidaris de la regència de Maria Cristina i partidaris del govern d'Espartero. Lluites que acaben resolent-se amb l'extradició de Maria Cristina.

L'autor aprofita la vida del coronel Santiago Ibero, amic d'Espartero, per anar mostrant-nos les convulsions de l'època i l'octubrada capitanejada per O'Donell i el moderat Montes de Oca que serà afusellat a mans del coronel Ibero.

Una cosa realment curiosa d'aquesta narració és el feminisme avant la lettre de Rafaela Milagro, una dona separada (ni viuda, ni soltera, ni casada) que exigeix la possibilitat del divorci i que no es resigna a quedar enterrada en vida sense poder refer la seua vida.

Quant a Santiago Ibero un militar lliberal però oposat a la política activa, es manifesta enamorat de la germana menuda de Demetria, protagonista d'anteriors novel·les de la sèrie, cosa que no li impedeix de ser temporalment amant de Rafaela, filla d'un amic.

Novel·la amb un to menor respecte a les anteriors, però interessant sens dubte.

Reamde. Neal Stephenson

No sé per quins set sous continue encara considerant Neal Stephenson com un escriptor de ciència ficció. Serà, possiblement, el costum, l'afició que tots tenim a classificar i no sortir-nos-en de les classificacions ja fetes.

Perquè si bé "Snow Crash" o "La era del diamante: Manual para jovencitas", entren plenament en la categoria de la ciència ficció, possiblement dins del denominat cyberpunk, "Anatema" també dins del camp de la ciència ficció ens porta a descobrir, a través de la filosofia platònica, la pluralitat dels universos possibles, o com diríem, la possibilitat d'allò que en la teoria de cordes es coneix com el multivers.

Però tant la magnífica saga coneguda com "El Ciclo Barroco" (vuit llibres farcits d'aventures plenes d'humor i acció) on ens narra, molt ben documentat, per cert, el naixement de la ciència moderna, com en "Criptonomicón", on aprofita les aventures d'uns hackers, per introduir-nos en el naixement de la criptografia moderna i els orígens de la computació, difícilment podrien ser classificades de ciència ficció, en tot cas d'història ficció, si aquest gènere existís.

Avui he finalitzat la lectura de la seua darrera novel·la "Reamde" i l'adjectiu que em ve a la boca és el de trepidant. Una aventura a l'estil de les de Tomb Raider que confie veure algun dia al cinema. Un cúmul de casualitats aniran portant Zula, una xica eritrea de naixement, adoptada per una extravagant tot i que tòpica família americana, de la Colúmbia Britànica al sud de Xina, i novament a la frontera canadenca amb els Estats Units. Segrestada primer per uns mafiosos rusos i més tard per uns terroristes islàmics, anirà arrossegant al seu voltant, un rere l'altre, un incondicional grup de persones disposades a ajudar-la format per dos hackers, un cap de seguretat rus, una noia xinesa, una agent del MI6, un agent de la CIA i, per suposat, els seus parents americans.

Reconec que la història és desficaciada, però, al cap i a la fi, no més destrellatada que un videojoc com el que juga tot el món a la novel·la, aquest T'Rain que ha desbancat el seu directe competidor, el famós World of Warcraft.

Novel·la d'aventures que compleix a la perfecció la seua funció de distreure i atrapar el lector. Literatura menor? Potser, però apassionant.

Vergara. Pérez Galdós

La guerra carlina, la primera perquè n'hi hagué més, està aparentment enquistada. Però la realitat és que les dissensions en el camp carlí estant minant la força del dubitatiu general Maroto, cosa que és aprofitada pel general Espartero, el qual enviarà al nostre heroi don Fernando Calpena a negociar una pau que no deixi en molt mal lloc al seu contrincant.

Pau que acaba escenificada amb la famosa abraçada de Bergara.

Ens trobem per tant en un terreny la temàtica del qual ha estat ja explorat i explotat per l'autor amb èxit en anteriors novel·les.

Si a això li afegim la història paral·lela de la trobada amb Zoilo Arratia, el marit d'Aura i rival en l'amor d'Aura, amb qui acabarà travant una amistat que el durà a la recerca de la seva antiga enamorada, ens tornem a trobar amb una novel·la clàssica galdosiana d'aquelles que no poden més que enganxar-te a la seva lectura.

Possiblement el tractament de Maroto com un personatge gairebé bipolar no sigui totalment justa, però la ideologia lliberal del novel·lista és transparent a tota aquesta saga. Almenys a totes les novel·les que porto llegides.