El teorema del lloro. Denis Guedj

Acabe de rellegir aquesta novel·la que aconselle a tots els docents i ensenyants, encara que no es dediquen a les matemàtiques, però també a tot aquell que vulga passar una agradable i no curta estona, llegint una història d'intriga i aventura.

Sinopsi:

Un vell llibreter de 84 anys, Monsieur Pierre Ruche, hemiplègic, i propietari de la llibreria parisina "Mil i un fulls" té llogada part de sa casa a la seua dependenta, Perrette, fadrina amb dos bessons, Jonathan-i-Lea, i amb un altre fill adoptat, Max, que és sord. Max, ha salvat un lloro de les mans d'uns gànsters, a qui anomenaran Nofutur, i que passa a formar part d'aquesta família tan especial. A més, hi trobem un taxista que "visita" ciutats estrangeres, elegint els clients a l'aeroport, i un botiguer magrebí, Habibi.

Un amic de Ruche, en Grossrouve, a qui no ha vist des de la segona guerra mundial, li anuncia en una primera carta i li envia des de Manaus, una biblioteca sencera de llibres de Matemàtiques que ha anat recollint, segons confessa a la seua carta, a vegades, amb mètodes no excessivament ortodoxes. Als pocs dies de la recepció d'aquesta biblioteca, Ruche rep una carta de la policia de Manaus, on li comuniquen la mort d'en Grossrouve en un incendi, amb una segona cart on Grossrouve diu haver trobat la solució de la conjectura de Fermat i la de Goldbach.

Ruche, recolzat per la família, interpreta la carta del seu amic, com una clau per descobrir el què pot haver passat, així que a través dels llibres rebuts, i citats a la carta, comença una investigació sobre allò que pot haver passat. Assistim, doncs, a una història novel·lada de l'evolució de les matemàtiques, que els fa avançar en les diferents hipòtesis sobre la sort del seu amic.

Finalment, són trobats per un antic amic, Tavio, don Ottavio, capo mafiós a Sicília, que està convençut que és el lloro el dipositari de les demostracions d'en Grossrouve, que ell ha intentat conseguir infructuosament.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Novel·la ben construïda, que manté l'intriga fins el final, amb una ironia que et fa somriure ben a sovint, i que et fa redescobrir amb un llenguatge molt planer, molt d'anar per casa, la gran aventura de les matemàtiques.

Absolutament aconsellable. Ho assegure.

La Herejia. Romain Sardou

Fa uns anys, quan va aparéixer a Espanya la novel·la "La Herejia" de Romain Sardou, vaig llegir molt bones crítiques d'aquest llibre, així que, quan fa poques setmanes vaig veure que el regalaven junt amb una revista per menys de cinc euros, vaig decidir comprar-me'l.

La narració resulta entretinguda, pero d'aquí a considerar-la novel·la històrica, va un salt massa gran per a la meua mentalitat.

L'època en què es desenvolupa l'acció (finals del segle XIII) és una època que conec amb cert detall, ja que, fa uns anys, vaig traduir la Crònica de Ramón Muntaner, escrita per un soldat català coetani.

No em resulta verosímil que en pocs anys, una comunitat occitana, per aillada que es trobi, passi a parlar un llatí barroer amb paraules mescla d'oc, oil (francès en diu la novel·la) i ni-se-sap.

Quant a la conspiració que ha donat lloc a tota la trama, i que acaba resolent-se en una sèrie de falsos miracles i d'assassinats, selectius i en massa, és poc creïble, tant per la gran quantitat de gent que abarca, com pels seus orígens.

Novel·la hereva de les fantasies de Peter Berling, descriu una edat mitjana tòpica, però en absolut real.

Lectura d'estiu sense més transcendència.