Trilogia de la Fundación. Isaac Asimov

He tornat a llegir aquests dies, seguides, les tres novel·les primeres d'aquesta famosa i interminable saga: Fundació, Fundació i Imperi, Segona Fundació. Un exemple perfecte de la space opera que evita alienígenes, civilitzacions estranyes i mutants de qualsevol mena (exceptuant el Mul, un petit gra inesperat en el "gran pla de Seldon")

Iniciada l'any 51, l'any que vaig naixer, és una mostra perfecta de la il·limitada confiança en una ciència que, si bé ha continuat avançant a marxes forçades, ha quedat lluny de satisfer les expectatives que havia creat. En aquest aspecte és un cant al determinisme, millor dit, a la relació entre determinisme i lliure albir que tant preocupava els físics alemanys del segle XX, entre els quals Max Plank o Max Born.

He gaudit, i com, amb la re-lectura d'aquestes tres novel·les.

Todos los casos del agente de la Continental. Dashiell Hammett

Interessant recull compost per dos novel·les: Collita roja i La Maldició dels Dain, i un seguit de contes englobats sota el títol de L'agent de la Continental. La primera vegada que em vaig topar amb aquest autor, veritable creador del que avui coneixem com a novel·la negra, fou a una llibreria, Ámbito, la propietària de la qual era una amiga valenciana, historiadora, Fernanda Romeu Alfaro, on solia recalar les avorrides i grises vesprades de l'hivern madrileny.

La llibreria, com totes solitària i poc concorreguda, la duia un homenet d'edat indefinida, gran amant de la literatura, amb qui, a poc a poc, vaig començar a mantenir llargues i fructíferes converses.

Fou ell qui m'introduí al gènere, del que jo ho ignorava tot creien, pobre de mi, que tot acabava amb Sir Arthur Conan Doyle i Edgard Allan Poe.

Allà hi vaig poder de Collita Roja, La Clau de Cristall, o El Falcó Maltès.

Avui, he tornat a rellegir Collita Roja, recordant alhora els Germans Cohen i la seua magnífica Mort entre les flors basada en aquest relat i el de la Clau de Cristall. No coneixia, tanmateix, La Maldició dels Dain, alambicada història amb estafadors, escriptors, sectes i dones fatals, ni cap dels relats inclosos al recull de contes L'agent de la Continental.

Aconsellable pels amants del gènere.

La última noche en Tremore Beach. Mikel Santiago

Un famós músic en hores de sequera creativa i divorci recent coincideix a Tremore Beach, una solitària platja de Clenhburran, un petit llogaret irlandès, amb una simpàtica parella de jubilats americans que hi viuen tot l'any.

Però el músic pertany a una família els components de la qual solen tenir premonicions i els simpàtics vellets amaguen un secret perillós a la seua vida passada.

Història deutora dels relats de Stephen King, ben travada i agradable de llegir, conté tots aquells elements que esperem d'un relat d'aquesta mena: un nou amor, un perill que va anunciant-se a través de successives al·lucinacions, la incredulitat, l'heroisme i el final feliç.

Agradable de llegir, com dic.

El don. Mai Jia.

Història d'un autista, matemàtic genial i la seua relació amb la criptografia. Ambientada a l'època de la revolució cultural xinesa, cosa que li dóna una mica d'interès suplementari, la història no acaba de convèncer i es fa una mica llarga. M'ha fet entrar ganes de tornar a llegir el Criptonomicó de Neal Stephenson.

Grandes Novelas. H. G. Wells

Em fa certa vergonya reconèixer que mai no havia llegit res de Herbert George Wells. Les novel·les incloses en aquest volum són totes quatre molt conegudes a partir de les múltiples versions cinematogràfiques que, amb major o menor fortuna, se n'han fet: La màquina del temps, L'illa del Doctor Moreau, L'home invisible o La guerra dels móns; quatre grans exemples de la ciència ficció compromesa.

La pauta comuna a totes quatre històries és una enorme confiança en els avanços de la ciència, però, alhora, un pessimisme ferotge respecte al futur de la humanitat. Si en la primera novel·la, la humanitat acaba fraccionada entre els eloi i els morlock, indolents els uns, implacables i sanguinaris els altres, a l'illa del Dr. Moreau, els animals humanitzats acaben revertint a la seua naturalesa primigènia i tot ens fa pensar que l'autor ens augura, als humans, un destí similar. L'home invisible, per una altra banda, comença amb un exercici d'humor, però aquest no és sinó pura façana; la tragèdia s'amaga rere l'aparent omnipotència del protagonista que acabarà morint. Quant a la guerra dels móns, ens salva la campana. Però l'avís és molt clar: a la pròxima, no hi haurà déu que ens salvi.

Quatre històries conegudes, cert, però on, a diferència de les versions cinematogràfiques, no hi han herois salvadors, ni històries d'amor, només el relat d'algun testimoni que s'hi ha vist involucrat i ha aconseguit salvar-se per un afortunat atzar. Res més.

Un clàssic.