El domador de leones. Camilla Läckberg.

Novè llibre de la sèrie Fjällbacka on Erika continuarà ajudant Patrik a les seues investigacions policíaques. L'estructura de la història, com acostuma l'escriptora, combina una història passada que va transcorrent a l'inici de cada capítol i una sèrie d'històries actuals entrellaçades que transcorren simultànies, sense cap separació dins del capítol.

Com sempre, també, Patrik s'enfadarà davant la intromissió de la seua dona Erika, i Erika arriscarà la seua vida fins al punt de posar-se en perill de mort. Les pistes que l'escriptora va deixant ens portaran, els lectors i els protagonistes, a sospitar d'uns i altres fins arribar a una solució final inesperada tot i que no gaire.

Eficaç.

Per amants del gènere.

Aprendre a practicar Mindfulness. Vicente Simón y Christopher Germer

Manual entre autoajuda i propaganda de la meditació des d'una òptica occidental. Supose que convenç als prèviament convençuts.

Cuentos Completos. Primo Levi

Llegir els contes de Primo Levi és llegir la seua autobiografia a petites estampes, contemplar un àlbum de fotos dolorosament confegit tal com proposava Julio Cortázar a Rayuela.

Sobretot si parlem d'un dels seus reculls més important: "La taula periòdica".

Jueu italià al temps del feixisme, supervivent d'Auschwitz, químic, irònic, escriptor.

Supervivent.

Escriptor.

Imprescindible.

Me refiero a los Játac. Carlos Peramo.

Una colla de menuts, companys de col·legi, acaben enfrontats a una altra colla, del mateix col·legi, de matons practicants de bullying. Un d'ells acaba morint d'una pallissa. Els matons desapareixen. Anys després, a través d'un d'ells, el qual actua com a narrador de la història, assistim a les conseqüències del trauma sofert pels supervivents, així com al desconegut desenllaç dels desapareguts homicides.

Interessant novel·la entre psicològica i negra. Història d'un fracàs existencial i d'una venjança reeixida que, malgrat to, no pot ni satisfer ni redimir el passat.

Aconsellable.

El asesino de la Pedrera. Aro Sainz de la Maza

Un inspector de policia esquizofrènic, una subinspectora aficionada a samarretes amb eslògans, un bibliotecari francmaçó, un assassí en sèrie -que acabarà sent-ne dos- particularment sàdic i sanguinari i una relació, només evident per l'inspector, dels assassinats amb la ciutat de Barcelona i amb Gaudí.

La novel·la relata una investigació tenyida de bogeria i obstaculitzada pels companys de l'inspector, així com la cursa desenfrenada per salvar la vida d'una jutjessa, tercera víctima del botxí de la Pedrera, tal com han començat a anomenar-lo els média.

Recomanable pels amants d'aquest gènere de novel·la negra.

Lo que no te mata te hace más fuerte. David Lagercrantz

Una continuació bastant digna de la trilogia Millennium de Stieg Larsson. Possiblement li falte la càrrega ètica i política de les tres primeres, i siga més una novel·la d'aventures (no patiu ni us confongueu, no he dit una novel·la d'aventures més).

Un thriller ben construït, amb el protagonisme d'una Lisbeth Salander no tan neuròtica com Larsson ens la presentava i, per tant, més implacablement venjativa.

I l'aparició de Camilla Salander, la germana bessona de Lisbeth (no recorde res d'ella a la trilogia, però ja fa alguns anys que la vaig llegir, i tinc tendència a oblidar els personatges secundaris llevat que per algun motiu em resulten molt interessants. Una Camilla, absolutament sociòpata, el màxim afany de la qual és matar Lisbeth, cosa que la banalitza i la converteix en un personatge de còmic de Marvel.

Per cert, que Camilla haja escapat indemne de tota l'operació, potser ens estiga indicant la intenció d'una continuïtat de la sèrie. Cosa de la qual no sé si alegrar-me'n o témer-ho.

El libro tibetano de los muertos (Bardo Thödol). Anónimo.

Feia temps que anava darrere de llegir aquesta mostra de la cultura budista tàntrica, una espècie de guia de viatge per al trànsit entre la mort i el nirvana o el renaixement, sempre indesitjat aquest darrer.

La veritat és que el llibre m'ha semblat ben interessant. Només hi ha que acceptar que existeix una part nostra, un cos espiritual que sobreviu, desorientada, la mort del nostre cos físic. Un cos espiritual al qual convé ajudar a reconèixer primer el seu nou estat i, segon, a atènyer la il·luminació o Nirvana, la dissolució en el no-res. Clar que, com que això no és sempre possible, també a orientar-lo cap a un renaixement favorable, si la solució anterior no ha estat possible. Un laberint amb múltiples eixides on, en teoria, la cosa més difícil és no escapar-ne.

Em sobta la fixació en explicar que tot allò que veu no és més que una creació intel·lectual pròpia, una il·lusió, un miratge, i que la por no és mai una opció correcta.

Cada cop estic més convençut que el budisme és una religió els déus de la qual no són més que creacions humanes, pura il·lusió dualista.

Interessant.