Berlín Melodrama. Rafael R. Costa

Segon llibre de la trilogia iniciada amb La interpretadora de sueños i acabada ¿? amb El nazi elegante. Un aclariment: el concepte de trilogia ve donat per la protagonista del primer llibre, Sarah Georginas Parker, però totes tres novel·les poden ser llegides de forma independent sense cap problema de comprensió. En aquest cas el protagonista és el fill, Rudolf, metge cardiòleg de prestigi, el qual acudirà a un congrés al Berlín de l'Alemanya nazi amb dues missions: l'entrega i recollida d'un llibre per compte del congrés jueu, i a la recerca de sa mare.

La lectura resulta apassionant com, d'altra banda, totes les altres novel·les que he llegit de l'autor. La ficció, la bona ficció, vessa per totes les seues pàgines: Un trasplantament de cor, una explicació mística/cabalística de Hitler, una història d'amor malaguanyada, una explicació esotèrica del Monument a la Fe Descobridora de Huelva... I, com de costum, un llenguatge d'una cura exquisida, tot i que he trobat algun petit error dels que em sobresalten (culpa segura del corrector) "ése es el arma" en comptes de "esa es el arma" o "un pequeño Arca de Noé" en comptes de "una pequeña Arca de Noé".

Molt recomanable.

La ecuación Dante. Jane Jensen.

Llarg best-seller (a mi se m'ha fet llarg) amb una prometedora primera part; una segona, podríem dir-ne, massa mística pel meu gust; i una tercera acabada amb certa pressa i excessiu bonisme sense dignar-se explicar el canvi sofert pel militar Farris.

És una veritable llàstima, ja que la història és prou consistent en la primera part, tot i la impossibilitat física de l'ona descrita.

Per addictes al gènere i afeccionats a la càbala.

El primer siglo después de Beatrice. Amin Maalouf.

Apocalíptica. Trista. Impotent. Desesperat crit d'alerta, quan ja és tard, quan ja no s'hi pot fer res.

Amin Maalouf em sorprèn aquest cop amb una novel·la de ciència ficció pròxima. Tan pròxima que el món que ens mostra és el nostre, ni més ni menys. Només que algun científic ha descobert un producte que pot fer que els fills d'aquell que l'ha pres siguen només barons, només mascles.

Quines conseqüències podria tenir un descobriment així? Com lluitar contra elles?

Imprescindible.

El nazi elegante. Rafael R. Costa

Tercera novel·la que llegesc d'aquest autor, cada cop més admirat de la seua varietat de registres. En aquest cas una història de conspiradors, espies, talps, nazis, islamistes i mossad, ambientada a l'Alemanya reunificada, que podria haver signat sense problemes el gran John Le Carré.

Una intriga in crescendo que gira al voltant dels totenkopfrings (anells de la calavera) suposadament amagats al castell de Wewelsbug. Però també al voltant de l'avia de la protagonista, Sarah Georginas Parker, la interpretadora de somnis que protagonitzà la novel·la del mateix nom.

Relat d'amors, d'odis, de misticisme i de traïcions, d'atemptats, de suspens. Amb una prosa extraordinàriament fluida i magistral, continguda malgrat tota l'acció subjacent i deliciosament detallista en les descripcions dels llocs on transcorre l'acció -puc donar-hi fe respecte a Düsseldorf on hi vaig ser la primavera del 2010.

Molt recomanable.

PD. M'assabente que hi ha una segona novel·la entre La intérprete de sueños i aquesta de la que he parlat ara: Berlín melodrama, amb les que constitueix una trilogia. Acabe d'adquirir-la com a regal de reis.

Los durmientes. Victoriano Javier Santana Cabrera

Segona novel·la de Victoriano. Si la primera, El camino de mis pecados, la vaig qualificar de barreja entre Dickens i Tarantino, aquesta no puc més que qualificar-la de tarantiniana pura; barreja entre Kill Bill i Inglorious Basterds.

La història que narra, un heterogeni grup de sicaris a sou d'un fantasmagòrica societat sempre en risc de ser ells mateixos assassinats pels seus propis companys resulta tan inversemblant com les dues pel·lícules abans citades.

Quant a les interminables aventures on res no és allò que abans semblava, diria que donen per a unes quantes històries; una sèrie de novel·les curtes amb les successives aventures protagonitzades pels personatges evitarien un previsible cansament del lector.

L'autor ha millorat en evitar les explicacions innecessàries que llastaven la narració en l'anterior novel·la, cosa que afavoreix la lectura. Allò que no ha millorat, desafortunadament, és la gran quantitat d'errors ortogràfics que va incrementant-se conforme avança la història. Fa tota la impressió que, al final, ja es trobava cansat de les correccions.

Només per incondicionals o amics.

Esperanza. Rosa y Víctor Estrada Díez.

Astúries, 2088. Pedro, un dels protagonistes, malgré lui, de Wanik, l'anterior novel·la d'aquesta trilogia prevista, sobreviu, a una residència d'ancians, a la desaparició de les seues dona, filla i néta. Mori, un planeta a molts anys llum de la terra, 2011. Rel i Pot, amics de Pit, un altre dels protagonistes de Wanik, amb l'ajuda de Leilani, organitzen una expedició de recerca i rescat, ja que no saben res del seu amic des de la seua sortida de la terra.

Una narració que, alternant en els seus capítols aquests dos punts espacio-temporals, ens retorna junt amb nous personatges, (Fran Amed, el policia que és molt més que un policia; Lila, la directora i propietària de la residència; Ekel, la periodista) d'altres ja coneguts pels lectors de Wanik (Abdel, Alika, Pedro i família) a més una entitat, una intel·ligència artificial que intenta venjar en Pit la desaparició de la raça dels seus creadors.

La narració ha millorat respecte a l'anterior novel·la. L'antagonista ja no és una conspiració informe que no treu cap ni desllorigador, sinó un personatge amb motius clars, equivocats o no. Han disminuït les divagacions científiques que poc aportaven a la història cosa que ha aconseguit agilitzar-la. Hom podria llegir-la sense haver llegit la primera, tot i que, supose, algun passatge podria quedar coix. I, last but not least, l'absència d'un final convencional (més bé es tracta d'un to be continued) ens fa quedar-nos a l'espera del final de la trilogia.

Un consell només: convindria que, abans de l'edició, els textos passessin per les mans d'un corrector. Certs dubtes entre "por qué" y "porque"; certs errors ortogràfics com "cabilar" per "cavilar", o aquest costum que va imposant-se de posar-li adjectius del gènere masculí a paraules clarament del gènere femení com aigua, arma, etc. podrien ser evitats.

Wanik. Rosa y Víctor Estrada Díez.

Aquesta novel·la, de ciència-ficció en la seua vessant ecològica, va ser escrita fa uns anys per una amiga de les xarxes socials. Llegir-la m'ha retornat als meus anys joves, quan mon pare, ja malalt del cor, bescanviava novel·les a casa la Carpena. Novel·les (de cow-boys, policíaques, de ciència ficció) que, a les meues vacances, jo també aprofitava per llegir. Novel·les enquadernades en tapa blana (allò que, més tard i a partir d'en Tarantino, coneixeríem per novel·les pulp), entre les quals, de quan en quan, se n'escolava alguna perla inesperada (en recorde, per exemple, una de Daphne de Maurier que em va impactar)

Allò que intente dir és que, tot i no ser una novel·la antològica, és de bon llegir. Potser l'afavoreix haver estat escrita a dues mans, cosa que propicia salts no tant d'estil com temporals, una acumulació de flash-backs que obliguen el lector a replantejar-se permanentment una història que va confluint sense excessives estridències.

En contra, una ferotge conspiració tan inversemblant com inexplicada; uns personatges escassament dibuixats i mancats, doncs, de profunditat; una història massa condicionada per la voluntat i ideologia dels autors; un excés d'explicacions en busca d'un innecessari vernís científic.

Defectes, no obstant, que no impedeixen una agradable lectura.