Cazadores de Dune. Brian Herbert & Kevin J. Anderson

Fa una pila d'anys, va caure a les meues mans un llibre de ciència ficció, Dune, que em va semblar esplèndid, tant per la seua factura literària, com per la quantitat de lectures que s'endevinaven sota la seua història.

Aquest llibre formava part d'una trilogia: Dune, El mesías de Dune i Hijos de Dune. Aquesta trilogia, per mi, és una gran novel·la èpica, que no es conforma amb la narració de la ferotge rivalitat entre dos famílies (Harkonnen i Atreides) sota la supervisió d'una tercera (Corrino), sinó que ens parla de la dependència de la humanitat d'una certa droga (l'espècia), produïda pràcticament como a monocultiu en un planeta desèrtic (d'aquí el nom que hom li dóna: Dune), encara que el nom oficial sigui "Arrakis".

Parla també dels habitants "indígenes" d'aquest desert, els Fremen (Homes lliures, evidenment), de la seua rebel·lio, catalitzada pel duc Atreide, Leto, perdedor en la batalla entre Atreides i Harkonnen, i la guerra d'expansió que els hi porta al domini en un curt temps de l'univers, a través d'una yihad.

I parla d'una organització, les Bene Gesserit, que, a través de la religió, intenten dominar el món (l'univers), i d'una organització de transports (La Cofradia) que depèn de l'espècia per realitzar els viatges, però de la qual, depèn la humanitat, ja que si no, quedaria incomunicada i fraccionada.

I de com, l'intent de transformar el desert, està a punt de produir una catàstrofe ecològica, que acabarà amb la producció de l'espècia, i per tant amb la mateixa humanitat.

Vull dir, amb aquests comentaris, que aquesta primera trilogia, no només recordava la Il·líada, on Troya, seria el planeta Arrakis, sinó també, l'Odisea, i l'expansió de l'Islam al segleVIII i la recerca californiana en aquells anys de la psiquedèlia, de drogues potenciadores de la ment, i la preocupació ecològica de la supervivència del planeta.

Frank Herbert, l'autor, va continuar la saga, encara que ja no amb aquesta qualitat, amb Dios Emperador de Dune, Herejes de Dune, i Casa Capitular Dune. Després morí.

Al cap d'uns anys, el seu fill, Brian Herbert, que ja havia escrit alguna novel·la en col·laboració amb son pare, va continuar publicant, aquesta vegada amb la col·laboració d'un altre escriptor, Kevin J. Anderson, segons ells, a través de la ingent quantitat de papers que son pare havia deixat.

Reconec que no arriba a l'alçada de la trilogia original, però estic enganxat, així que vaig llegint conforme van apareixent els nous llibres.

Fins ara, han fet una "preqüela" com a preludi de la saga:

Dune. La Casa Atreides

Dune. La Casa Harkonnen

Dune. La Casa Corrino.

Una altra preqüela, titulada: Leyendas de Dune:

Dune. La Yihad Butleriana

Dune. La cruzada de las máquinas

Dune. La batalla de Corrin

y últimament, el llibre que m'ocupa, i que acabe de llegir, continuació dels llibres de son pare, que ells anomenen Crónicas, i que ha estat

Cazadores de Dune.

Aconselle els tres primers. Els altres, bé, sóc un friquie de Dune.

Ah, les pel·lícules que s'hi han fet, una de David Lynch, i una minisèrie a la tele, no li fan honor a la primera tril·logia.

Cuentos completos vol. 4 Philip K Dick

He acabat de llegir aquest volum quart, i penúltim, dels contes complets del gran novel·lista de ciència ficció, Philip K. Dick

Possiblement la primera cosa que vaig llegir d'ell, va ser una novel·la, "l'home en el castell" que em va fer conèixier l'I Ching o llibre de les mutacions.

Philip K. Dick és un neuròtic, obsessionat com molts dels seus coetanis per la guerra freda, el mercantilisme, el domini de les màquines, i la fràgil realitat que ens envolta, on res no és el que aparenta.

La quotidianetat més absoluta, deixa pas, a poc que gratem en la superfície, a un món on ens trobem perduts, un món estrany per a nosaltres els seus lectors, però pacientment suportat pels protagonistes dels relats.

Molts dels seus contes han estat la base de films de certa nomenada, com Blade Runner, o Paycheck, o Desafío total, o Minority Report.

Com a mostra del que dic, pujaré al meu bloc general Minority Report.

Bailaré claqué sobre tus sombras. José Carlos García Fajardo

Ahir vaig acabar de llegir el darrer llibre del professor José Carlos García Fajardo: "Bailaré claqué sobre tus sombras", publicat a Miraguano Ediciones, i que, per cert, m'ha costat déu i ajuda poder aconseguir.

No em resulta gens fàcil classificar aquesta lectura, la qual, d'altra banda, trobe molt recomanable.

No és un llibre d'apòlegs i contes orientals, però també.
No és un llibre d'autoajuda, però déu n'hi dó
No és una fàbula d'iniciació, però quina altra cosa és l'evolució de Sergei, la petita llebre mongola?

Inclassificable, doncs, amè i divertit, educatiu, per tant.

Només una discordança, un retret:

El llibre presenta tres parts molt diferenciades, però amb un encadenament deficient, o, sota el meu pobre punt de vista, poc aconseguit.

A la primera, assistim a la formació de Sergei, un xicot despert, bellugadís, d'ulls i orelles atentes, d'aquí el qualificatiu de llebre, a través d'un seguit de preciosos contes fonamentalment sufís. Veiem evolucionar Sergei de xiquet a adolescent a home.

A la segona, molt curta, assistirem a la formació de Sergei a través dels llibres, millor dit, de cites i comentaris als llibres fets per un dels seus companys-mestres, Ting Chang. Aquesta part, petita part, poques pàgines, ens ofereixen unes poques i clàssiques sentències-instruccions de Confuci. Sergei evoluciona d'home que segueix a home que decideix, d'home del ramat a pastor.

La tercera, mínima, ens presenta un besllum d'allò que ha succeït a la Xina, els últims anys, de com l'època de Mao ha estat un interregne, possiblement necessari, ineludible, després del qual, la Xina de sempre, l'Imperi del Centre, continuarà existint, renovat, com un far cultural en aquest món convuls.

Com he dit abans, totalment recomanable.

Al meu bloc general, deixaré un dels capítols amb què més coincidesc, "Melocotones"

Los misterios de Osiris. Christian Jacq. Tetralogia

Vaig conèixer l'obra de Christian Jacq ja fa uns anys a través d'una pentalogia sobre Ramsès que em va resultar francament amena.

L'autor és un egiptòleg que, a banda de la seua producció acadèmica, ha produït una sèrie de novel·les centrades a l'Egipte dels faraons, que bé podrien ser qualificades tant d'històriques per la informació tan acurada que subministren sobre l'època, els rites i els costums, com d'"espasa i bruixeria"

Més tard, vaig llegir la trilogia "El Juez de Egipto", y avui he finalitzat la tetralogia "Los misterios de Osiris"

En aquesta última sèrie Jacq ens narra la història d'un aprenent d'escriba, Iker, en temps del faraó Sesostris I, que arriba a ser nomenat fill predilecte i amic real casant-se amb una filla del propi faraó.

Llibre d'aventures, on Egipte es troba enfrontat a l'Anunciador, un profeta monoteïsta, que intenta destruir la tolerant i politeïsta civilització egípcia per construir un món fanàtic i intolerant.

L'estructura narrativa recorda els grans noms de la novel·la d'aventures del XIX, Jules Verne, o Salgari, amb tot un reguitzell de perills hàbilment sortejats pel protagoniste tot i que sempre amb l'eficaç ajuda dels déus que el protegiran continuament per què pugui alcançar el seu destí de salvador d'Egipte i pugui obtenir l'amor de la sacerdotesa Isis de qui, ja ben avançat el llibre, ens enterem que és filla del faraó.

L'últim dels quatre llibres, el més fantàstic de tots, si cap, ens narra la mort i resurrecció del protagonista, Iker, seguint tots els rituals (autèntics d'acord amb tot el que coneixem de la religió egípcia a través dels papirs recuperats i dels jeroglífics desxifrats) de la mort i resurrecció d'Osiris, que en aquest cas, deixaran de ser simbòlics, per passar a ser reals.

En resum, novel·la (novel·les) ben agradables de llegir, que combinen unes aventures ben trabades, tot i que molt fantàstiques per la intervenció contínua de la màgia i dels déus, amb una informació absolutament ben documentada, però incorporada al text sense que en cap moment resulte pesada o sobrant.

Empresas y tribulaciones de Maqroll el Gaviero. Alvaro Mutis

Alguna vegada heu patit perquè un llibre s'acabava?. Alguna vegada heu llegit un llibre que hauríeu desitjat que mai no s'acabés?

Això és el que m'ha passat amb aquest llibre, amb aquesta sèrie de set novel·les d'Àlvaro Mutis, publicades per Alfaguara amb el títol de "Empresas y tribulaciones de Maqroll el Gaviero".

La nieve del Almirante
Ilona llega con la lluvia
Un bel morir
La última escala del Tramp Steamer
Amirbar
Abdul Bashur, soñador de navíos
Tríptico de mar y tierra

Només amb un altre llibre (sèrie de llibres més bé) m'ha passat el mateix: amb el Ciclo Barroco de Neal Stephenson. Algun dia parlaré d'aquest immens llibre. 

A través d'elles assistim a les aventures d'un outsider, Maqroll, però Mutis no pretén en cap moment ser un Salgari, ni un Verne, senzillament ens presenta un home que ha viscut una llarga vida, sempre amb una total i incombustible innocència, sempre al marge de la llei, etern perdedor, però que mai no es queixarà d'allò que li envia la vida.

Curiosament, les aventures narrades en aquests llibres, d'aquest mariner que ningú sap d'on ve, ni on va nàixer, aquest gavier que ha recorregut tots els mars, transcorren a terra ferma, en improbables negocis que acaben deixant-lo sempre més pelat que una rata, i d'on ha d'acabar fugint amb la cua entre cames i molts cops perseguit per les forces de l'ordre. Però sempre acompanyat de la tendresa de les dones i homes que el tracten, sempre amb la complicitat d'un narrador que tant s'hi assembla al propi novel·lista. 

És difícil dir què m'ha agradat més, però si tingués que quedar-me amb un o dos relats, possiblement elegiria la segona novel·la: "Ilona llega con la lluvia", o la tercera història de l'última novel·la: "Jamil"

Llibre a revisitar i absolutament recomanable.

La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre. Naomí Klein

He acabat de llegir un llibre, assaig-document-denúncia, que, com diem al meu poble, m’ha esborronat, dit d’una altra forma, m’ha deixat els pèls com escàrpies. El llibre, de Naomí Klein, l’autora de “No Logo”, es titula “La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre” i el resultat són unes aproximadament sis-centes pàgines de lletra atapeïda, sense desaprofitaments. (No incloc altres cent pàgines amb lletra encara més petita amb bibliografia i agraïments)

La tesi del llibre, exhaustivament documentada per cert, és que, aquestes set o vuit últimes dècades hem patit una contrarevolució neoconservadora, impulsada i protagonitzada per l’escola de Chicago, i recolzada per la CIA amb un quasi únic objectiu clar i confessat, desterrar la socialdemocràcia i el keynesianisme, i buidar l’estat de competències i poder.

Però aconseguir aquest objectiu, amb les inevitables seqüeles d’increment de l’atur, i ampliació de les desigualtats socials, no resulta gens fàcil quan hom parteix d’una democràcia consolidada, i això implica la necessitat (o conveniència) bé d’una dictadura, a ser possible implantada amb l’ajut d’un cop d’estat quant més violent millor (Pinochet, Videla, Bánzer, Suharto), o bé d’una crisi natural (tsunami al sud-est asiàtic, huracà Katrina) o bé política (guerres d’Iraq o de les Malvines, 11-S, canvis de règim a Polònia o Rússia o Sud-Àfrica) o bé económica (daltabaixos econòmics al sud-est asiàtic, a Argentina (corralito), o a Mèxic (tequila))

Una vegada amb la por al cos, les persones tendeixen a “obsessionar-se” en sobreviure, i se n’obliden dels canvis econòmics de privatització, dels serveis estatals, de seguretat social, d’assistència sanitària, de seguretat pública, etc. Quan, al remat, acaben adonant-se, l’economia ja ha canviat de mans, les autoritats han privatitzat i malvenut les millors empreses i les riqueses del país a preus inconcebiblement baixos, l’atur s’ha incrementat desmesuradament, la inflació ha assolit quotes sorprenents, el percentatge de pobres ha crescut fins a límits insospitats i s’ha concentrat la riquesa en un molt reduït nombre de plutòcrates, cada vegada més i més rics. Rics que han aconseguit la seua riquesa gràcies al seu poder, o a les seues amistats amb gent poderosa, a la manca de lleis en les crisis, o dit en altres paraules, gràcies a la corrupció generalitzada que en aquells moments s’instal•la, ja que en els moments de crisi els governants sol•liciten i aconsegueixen poders especials per a governar per decret, saltant-se tots els controls democràtics parlamentaris (si és que no, directament, s’utilitza la policia, o inclús l’exèrcit, per ofegar les protestes populars)

L’altra tesi del llibre ens informa sobre la connexió entre aquesta escola i les teories d’un psiquiatra, Ewen Cameron, dels anys trenta, que va tindre la pelegrina idea de pensar i intentar demostrar que podia curar certes disfuncions psíquiques, tot desmuntant la personalitat dels seus pacients, a base d’un còctel d’electroxocs, drogues i desorientació sensorial. Les idees, errònies, per no dir clarament criminals, d’aquest psiquiatra canadenc, patrocinat i finançat per la CIA, han estat la base de tots els manuals actuals de tortura, utilitzats arreu del món. La regressió, la tabula rasa, que aquest psiquiatra preconitzava per, a partir d’ella, reconstruir la personalitat individual, i que implicava tortura i desorientació sensorial, és aplicada a nivell estatal: la tortura ja no és un mitjà d’interrogatori sinó d’anorreament, la ineficiència en la reconstrucció després d’una catàstrofe com la de New Orleans, no és ineptitud, sinó “aprofitament de l’oportunitat” brindada pel desastre.

Com l’autora ens explica a les conclusions, no cal acudir a teories de la conspiració per explicar el ràpid aprofitament de les catàstrofes naturals i provocades, per part dels neocons. Són precisament aquestes catàstrofes, aquestes crisis, les que els donaran l’oportunitat de poder implantar les seues “solucions” sense que la gent, atordida pel xoc, tinga la possibilitat d’oposar-se d’una forma eficient. No solament els permeten imposar les seues solucions, sinó que a més els ajuda a enriquir-se a la nostra costa.

Conclusió: Capitalisme salvatge, corrupció i tortura no són més que diverses facetes d’un mateix fenomen, d’unes mateixes màfies, cada cop més globalitzades.

Malgrat to, a les conclusions, l’autora es mostra optimista, no està tot perdut, encara podem guanyar els partidaris de les solucions socialdemòcrates.

En definitiva, un llibre imprescindible, però no apte per aquells que només cerquen distracció en les seues lectures.

Deixe aquí la seua taula de temes, com a mostra de tot allò que tracta.

INTRODUCCIÓ
1. La buidor és bella: Tres dècades d’esborrar i refer el món

• a. Nova Orleans i l’escola de Xicago
• b. La tortura com a metàfora
• c. La gran mentida

PRIMERA PART. ELS DOS DOCTORS XOC:
RECERCA I DESENVOLUPAMENT
1. El Laboratori de tortura: Ewen Cameron, la CIA i la recerca maníaca per esborrar i refer la ment humana

• a. Gail Kastner
• b. Al taller de xocs
• c. A la recerca de la buidor
• d. La ciència de la por
• e. El fracàs de la reconstrucció

2. L’altre doctor xoc: Milton Friedman i la recerca d’un laboratori laissez-faire

• a. Milton Friedman
• b. La guerra contra el desenvolupisme
• c. Lliçons sobre què s’ha de fer per canviar un règim: El Brasil i Indonèsia

SEGONA PART. LA PRIMERA PROVA: ELS DOLORS DEL PART
1. Estats de xoc: El naixement sagnant de la contrarevolució

• a. El cop d’estat a Xile
• b. El front econòmic
• c. El mite del miracle xilè
• d. La revolució s’estén, les persones s’esfumen
• e. Un testimoni en temps difícils
• f. La tapadora de “la guerra del terror”

2. Començar de cap i de nou: El terror continua fent la seva feina

• a. L’assassinat d’Orlando Letelier
• b. Cultures netejadores
• c. Qui va morir i per què
• d. Tortura patrocinada per l’empresa
• e. La tortura com a “cura”
• f. Nens “normals”

3. “Sense cap relació”: Com una ideologia queda neta dels seus crims

• a. Friedman aconsella Pinochet
• b. Els invisibilitzadors dels “drets humans”
• c. Lliure de tota culpa

TERCERA PART. SOBREVIURE A LA DEMOCRÀCIA: BOMBES FETES AMB LLEIS
1. Salvada per una guerra: El thatcherisme i els seus enemics útils

• a. Hayek, Thatcher i Pinochet
• b. Una guerra per salvar-se

2. El nou doctor xoc: La guerra econòmica substitueix la dictadura

• a. Bolívia: Sachs i Hugo Banzer

3. Les crisis funcionen: El paquet de la teràpia de xoc

• a. L’hiperinflació com a oportunitat.
• b. El traspàs dels odiosos deutes
• c. El xoc del deute

QUARTA PART. ATRAPATS EN LA TRANSICIÓ: MENTRE PLORÀVEM, MENTRE TREMOLÀVEM, MENTRE BALLÀVEM
1. Cop de porta a la història: Crisi a Polònia, massacre a la Xina

• a. Gdansk i Solidaritat
• b. El xoc del poder
• c. Una abraçada molt vacil•lant
• d. El xoc de la plaça de Tiananmen

2. Una democràcia nascuda encadenada: la llibertat limitada de Sud-Àfrica

• a. Nelson Mandela i la traïció de Mbeki
• b. El xoc de les bases
• c. Indemnitzacions a l’inrevés

3. La foguera d’una democràcia jove: Rússia tria “l’opció Pinochet”

• a. Gorbatxov i Ieltsin. El fracàs de Sachs
• b. En cas de dubte, culpeu la corrupció

4. La identitat del capitalisme: Rússia i la nova era del mercat salvatge

• a. Sachs se’n penedeix
• b. La “negligència estadística” de Washington. El cas de Trinitat i Tobago

5. Deixeu que es cremi: El saqueig del Sud-est asiàtic i la caiguda del segon mur de Berlin

• a. Atac a Tailàndia. Crisi al Sud-est asiàtic
• b. La revelació
• c. Alimentar-se de les ruïnes

CINQUENA PART. TEMPS DE XOC: EL DESENVOLUPAMENT DEL COMPLEX DEL CAPITALISME DEL DESASTRE
1. La teràpia del xoc als EUA: La bombolla de seguretat de la pàtria

• a. Rumsfeld inicia l’atac al Pentàgon
• b. Cheney i Rumsfeld: Capitalisme del protodesastre
• c. L’11-S i el retorn del servei civil
• d. Un New Deal empresarial
• e. Un mercat per al terrorisme

2. Un estat corporativista: Treure la porta giratòria i posar-hi un arc

• a. Llei d’autorització de defensa. Una adició perillosa
• b. El poder dels exs

SISENA PART. L’IRAQ, EL CERCLE TANCAT: EL SOBREXOC
1. Esborrar l’Iraq: a la recerca d’un “model” per a l’Orient Mitjà

• a. L’intent de creació d’una nació inexistent
• b. La guerra com a tortura col•lectiva
• c. L’estratègia d’infondre por
• d. Els objectes personals amb valor sentimental

2. Conseqüències ideològiques no intencionades: Un desastre molt capitalista

• a. El fracàs de Bremer

3. Cercle tancat: De la taula rasa a la terra arrasada

• a. Revolta a l’Iraq contra les mesures econòmiques
• b. El desmantellament de la democràcia
• c. Xocs corporals
• d. El fracàs, la nova cara de l’èxit

SETENA PART. LA INESTABLE ZONA VERDA: ZONES DE PROTECCIÓ I MURS DESTRUÏTS
1. Buidar la platja: El segon tsunami

• a. El cas de Sri Lanka
• b. Abans de l’onada: Els plans frustrats
• c. Després de l’onada: Una segona oportunitat
• d. L’onada més grossa
• e. L’aburgesament militaritzat

2. L’apartheid del desastre: Un món de zones verdes i zones vermelles

• a. Nova Orleans, després de la catàstrofe

3. Perdre l’al•licient per a la pau: Israel com a veu d’alarma

• a. El dilema de Davos
• b. Sense necessitat de conspiracions
• c. Israel i la permanència de l’estat de l’apartheid del desastre

CONCLUSIONS
1. El xoc s’esvaneix: La puixança de la reconstrucció dels pobles

• a. Espanya i l’11-M, Venezuela, Ecuador, Bolívia, Brasil. És possible escapar.

El teorema del lloro. Denis Guedj

Acabe de rellegir aquesta novel·la que aconselle a tots els docents i ensenyants, encara que no es dediquen a les matemàtiques, però també a tot aquell que vulga passar una agradable i no curta estona, llegint una història d'intriga i aventura.

Sinopsi:

Un vell llibreter de 84 anys, Monsieur Pierre Ruche, hemiplègic, i propietari de la llibreria parisina "Mil i un fulls" té llogada part de sa casa a la seua dependenta, Perrette, fadrina amb dos bessons, Jonathan-i-Lea, i amb un altre fill adoptat, Max, que és sord. Max, ha salvat un lloro de les mans d'uns gànsters, a qui anomenaran Nofutur, i que passa a formar part d'aquesta família tan especial. A més, hi trobem un taxista que "visita" ciutats estrangeres, elegint els clients a l'aeroport, i un botiguer magrebí, Habibi.

Un amic de Ruche, en Grossrouve, a qui no ha vist des de la segona guerra mundial, li anuncia en una primera carta i li envia des de Manaus, una biblioteca sencera de llibres de Matemàtiques que ha anat recollint, segons confessa a la seua carta, a vegades, amb mètodes no excessivament ortodoxes. Als pocs dies de la recepció d'aquesta biblioteca, Ruche rep una carta de la policia de Manaus, on li comuniquen la mort d'en Grossrouve en un incendi, amb una segona cart on Grossrouve diu haver trobat la solució de la conjectura de Fermat i la de Goldbach.

Ruche, recolzat per la família, interpreta la carta del seu amic, com una clau per descobrir el què pot haver passat, així que a través dels llibres rebuts, i citats a la carta, comença una investigació sobre allò que pot haver passat. Assistim, doncs, a una història novel·lada de l'evolució de les matemàtiques, que els fa avançar en les diferents hipòtesis sobre la sort del seu amic.

Finalment, són trobats per un antic amic, Tavio, don Ottavio, capo mafiós a Sicília, que està convençut que és el lloro el dipositari de les demostracions d'en Grossrouve, que ell ha intentat conseguir infructuosament.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Novel·la ben construïda, que manté l'intriga fins el final, amb una ironia que et fa somriure ben a sovint, i que et fa redescobrir amb un llenguatge molt planer, molt d'anar per casa, la gran aventura de les matemàtiques.

Absolutament aconsellable. Ho assegure.