La grieta. Una novel·la de Doris Leasing

Avui he acabat de llegir "La grieta", i he de reconèixer que no m'ha fet el pes. Interessant com és, m'ha deixat tanmateix amb un regust de cosa inacabada, amb la sensació de que podria haver estat una història més rodona.

L'inici, però, em va resultar francament prometedor: un patrici romà, de l'època de Neró, historiador, que es troba en possessió d'uns documents molt antics, documents amagats, censurats ja que parlen d'un origen de la humanitat molt distint del comunament acceptat.

En l'origen del temps eren les dones, una comunitat partenogenètica no individualitzada, vivint a unes coves vora mar, amb naixements regits per les fases de la lluna. Animals pràcticament marins, vivint al mar i de la mar, el narrador en alguns moments arriba a pensar si no provenen d'algun tipus de foca.

Més tard, comencen a parir esporàdicament "monstres", nadons que ja no tenen l'esquerda entre les cames, sinó unes estranyes protuberàncies. Aquests monstres repugnants són eliminats, i a vegades torturats fins la mort.

Aleshores apareixen les àguiles. Aquestes ataquen les dones, impedint el sacrifici dels bebès i s'enduen els xiquets cap als seus nius. Alguns d'ells sobreviuen gràcies a la llet d'una cérvola.

El nombre de naixements de monstres va incrementant-se amb el temps, i la comunitat de xiquets va creixent.

El relat de la primera trobada d'una "esquerda" (dona) amb els "dolls" (xiquets) acaba en una violació massiva, violació tanmateix innocent.

La segona trobada, però, ja representa l'inici d'una relació dones-homes, on les primeres es converteixen en mestres (el llenguatge dels xiquets és molt infantil), i al mateix temps deprenen alguns conceptes novells per elles, com el de la importància de tenir cura dels infants.

A poc a poc la comunitat de les dones, va dividint-se en dos faccions, la que continua considerant els homes com a monstres que hi ha que eliminar o en tot cas ignorar, i la que se n'ha adonat que l'època de la partenogènesi s'ha acabat, i a partir d'ara es necessitarà el concurs dels homes per poder engendrar noves generacions tant d'esquerdes com de dolls.

Malgrat tot, la separació homes dones, tant física (les dones a les seues coves, els homes a les seues cabanyes) com mental (les dones són tranquil·les i sensates, els homes són juganers i investigadors) continua.

Al remat, la conjunció de dos desastres, (ambdós ocasionats pels homes), l'un el fracàs d'una expedició de cabotatge per intentar trobar noves platges, amb la mort de gran part dels xiquets més menuts, l'altre la tornada a les coves, amb l'activació involuntària del volcà a la falda del qual viuen les dones, amb la conseqüent destrucció del seu hàbitat, portarà a la acceptació d'una vida en comú de les dones i els homes, i la fi de la novel·la.

El mundo. J.J. Millás i un article "Titelles"

Fa pocs dies he acabat de llegir "El mundo", l'última novel·la del meu admirat columnista Juanjo Millás. Reconec que com a novel·lista no m'ha fet mai el pes, però aquesta vegada m'ha colpit.

Els últims anys he anat decantant-me per aquest tipus de novel·la autobiogràfica, i vull subratllar el mot novel·la perquè estic convençut que en el binomi invenció literària / realitat, és el primer component el que prima.

Com a exemples del què dic, en venen a la memòria entre molts d'altres, els de Víctor Mora (guionista de "El Capitán Trueno"): Perduts al parking, Els plàtans de Barcelona, i París Flash Back, el de Ferran Torrent, Gràcies per la propina, Orígens d'Amin Maalouf, Pa negre d'Emili Teixidor o Poders Terrenals d'Anthony Burgess (sí, el de La Naranja Mecánica)

Però, com deia, Juanjo, per mi, és el columnista perfecte, a qui espere cada divendres poder llegir a l'última pàgina de El País.

Avui, no em resisteix a anotar l'última aportació a la disecció de la rabiosa actualitat (bisturí elèctric, talla i cauteritza),

Títeres:

El ventrílocuo y su muñeco son enemigos porque compiten por los mismos aplausos. No se trata, pese a las apariencias, de una relación fácil. Hay temporadas en las que el muñeco es más listo que su dueño, más brillante también, más ingenioso, más agudo, más veloz en las réplicas. Por decirlo rápido, hay temporadas en las que el muñeco es el ventrílocuo. Quizá el Vaticano naciera como una suerte de muñeco de Dios, pero hoy es su dueño. La naturaleza diabólica del títere le empuja a ocupar el puesto de su creador (Lucifer). Si ustedes se fijan, hasta en la expresión del pelele más tosco se advierte ese instinto de autonomía, ese afán por seducir que tanto gusta e inquieta al respetable. Entre los mejores artistas sale tarde o temprano a relucir este conflicto de intereses con sus monigotes.

Al principio de la legislatura, la Conferencia Episcopal parecía un eco político del PP. Un monseñor Rouco como de medio metro, ataviado con las ropas de colores propias de su rango, aparecía sentado en los muslos de Rajoy, que lo manipulaba por la espalda con la habilidad de un artista ducho en la materia. Rouco se limitaba entonces a ampliar el mensaje de su dueño con la gracia y el desparpajo que le faltaban a él. Mas de repente, como suceden estas cosas, el muñeco devino en persona y ahora es un Rajoy de madera el que aparece sentado sobre las rodillas de Rouco, obligado a decir cosas sobre el aborto, el divorcio o el matrimonio que ponen en evidencia a su partido. El debate entre Zapatero y Rajoy (si finalmente se ponen de acuerdo) promete mucho, no decimos que no, pero lo que pulverizaría todas las marcas de audiencia conocidas sería un encuentro televisivo entre Rajoy y Rouco (o entre Zaplana y monseñor Camino). Hay un problema: quizá no se pusieran de acuerdo en quién debería aparecer en las rodillas de quién.