El legado del valle. Jordi Badia y LuisJo Gómez.

Setena novel·la d'aquesta col·lecció de Novel·la negra del País, pel que es veu dedicada íntegrament a Barcelona, o al menys, a Catalunya. Però en aquest cas la tendència es trenca. La trama és deudora alhora de Peter Berling i la seua fantàstica teoria de que el Sant Grial és realment la Sang Real, o siga, la descendència del Crist i Maria Magdalena, i de Dan Brown i les seues conspiracions d'amagades sectes religioses irreconciliables a través del temps.

El protagonista, un jove empresari català que dirigeix un hotel a Uganda, els pares del qual van morir a l'atemptat d'Hipercor, rep la notícia que una tia seua, la qual l'havia criat de menut, ha mort a casa, a la Vall de Boí, on vivia.

La seua tornada a Espanya l'implicarà, ell i una antiga núvia, en una trama criminal que es remunta a l'Alta Edat Mitjana, i que anirà apareixent, capítol a capítol, de forma alternativa, entre els capítols que narren l'actualitat.

D'una lectura àgil i hàbil on els novel·listes ens van conduint a sospitar d'uns i altres com sol passar a les clàssiques novel·les del gènere.

Trama endeble i final clàssic. Història ficció.

El libro de la vida. Deborah Harkness.

Tercer llibre de la trilogia "All Souls" on se'ns mostra un món en què l'home comparteix, sense saber-ho, el seu espai amb les "criatures": vampirs, bruixes i daimons. L'abrandat amor entre els protagonistes, un vampir i una bruixa xoca amb l'estricta separació, l'apartheid establert entre les tres menes de criatures.

I planant sobre tot, un llibre, un llibre reivindicat com a propi, com a origen, pels tres grups de criatures.

I una malaltia genètica, la ràbia de sang, que afecta certs vampirs, entre ells el protagonista, per a la curació de la qual acabaran acceptant l'ajuda d'un equip de genetistes humans.

Trepidant.

La dama de Cachemira. Francisco González Ledesma

Segona novel·la que llegesc d'aquest escriptor a la col·lecció de novel·la negra que ens ha brindat enguany El País. I torne a sentir la mateixa impressió que anotava en la primera llegida: Una novel·la de barriada. El molt jubilable inspector Méndez, de nou protagonista de la investigació d'un crim que ni li pertoca, ni els seus superiors voldrien mai encarregar-li, acabarà traient-ne l'entrellat i descobrint el culpable després d'haver donat innombrables passos en fals.

La trama, correcta, enganxa el lector, amb un humor sarcàstic i alguna que altra complicitat anarcoide. Però els diàlegs, en un acurat llenguatge ravaler, continuen sent tan inversemblants com a la novel·la anterior. Repetesc, si aquests diàlegs s'haguessen circumscrit a un sol personatge, podrien haver arribat a ser creïbles.

De qualsevol forma, simpàtica i enganxosa la trama, i simpàtic i tendre inspector Méndez, barreja de Maigret, Torrente i aquell magnífic Sinatra del que Landa feu una memorable interpretació a la pel·lícula del mateix nom.

Ve y pon un centinela. Harper Lee.

Jean Louise, Scout, s'ha fet gran i viu a Nova York, molt lluny del seu poble, Maycomb, Alabama. Quan torna a passar uns dies les coses han canviat i molt. O així ho percep. Son pare, Atticus, Henry (Hank) el seu etern enamorat, sa tia Alexandra, el seu oncle Jack, la seua tata, Calpúrnia, tots, tots l'han traïda. L'acceptació de que ningú no és perfecte, ni tan sols son pare, la conduirà a la maduresa.

Se'm fa difícil acceptar que aquest llibre siga anterior al famós Matar un rossinyol, tal com diuen els diaris. Em sembla molt més probable que tant Matar un rossinyol com aquest Vés i aposta un sentinella, tinguen un origen comú en un manuscrit que m'agradaria llegir.

Si el primer era una defensa abrandada del respecte a la comunitat negra, el segon ho és de la llibertat d'expressió, del ciutadà front a l'estat, en una paraula del mode de vida americà, encara que això supose haver de permetre l'existència d'organitzacions com el KKK. Un joc d'equilibris a tots els nivells.

De qualsevol forma, encara que és recomanable llegir-los amb l'orde d'aparició, els continus flash-backs li donen una certa independència al darrer.

Una gran novel·la en dos llibres.

La ladrona de libros. Markus Zusak

És ben sabut que els contes de fades, els reals, no aquells edulcorats que ens contaven de menuts, solen ser cruels. I aquest, aquesta història sobre una xiqueta que furtava llibres, no és cap excepció. Només que la seua crueltat no és inventada. Com tampoc la tendresa que traspua gràcies, potser, a la narradora del llibre, la mort.

Una mort molt més humana que algunes de les persones que viuen al llibre.

I uns personatges entranyables. Malparlats i esquerps, però entranyables.

I de transfons el mal quasi absolut del nazisme.

Un llibre extremadament recomanable, quasi quasi imprescindible.

Matar un ruiseñor. Harper Lee.

Havia vist, feia molt temps, la digníssima pel·lícula dirigida per Robert Mulligan, amb un magnífic Gregory Peck de protagonista. Quin programa el d'aquell últim dia de l'última sala de cine del meu poble: El Procés, d'Orson Welles i aquest Matar un rossinyol de Mulligan. Fa quasi cinquanta anys i encara me'n recorde.

Però no havia llegit encara la novel·la. Una història vista a través dels ulls d'una espavilada menuda de pocs anys, Scout, amb un germà de pocs anys més, Jem, tan espavilat i llest com ella, i un amic, Dill, hereu literari de Tom Sawyer. I un pare, Atticus, advocat, a qui han encomanat la defensa d'un negre acusat de violar una noia blanca.

Aquest judici i les seues conseqüències no són més que el canemàs que ens permetrà seguir la maduració de la xiqueta, la seua acceptació del món dels adults, i la seua rebel·lia contra les injustícies assumides per ells com a normals.

Al llibre veiem desfilar diversos personatges i observem com varia la visió que d'ells té la nostra protagonista i narradora.

I un fil conductor més, Boo Radley. Del pànic al desconegut a l'acceptació i compassió i estima.

Un paràgraf només d'una conversa entre pare i filla:

"-Atticus, és possible que t'equivoquis...

-¿Vols dir?

-Mira, sembla que molts creuen que són ells qui tenen raó i ets tu qui t'equivoques...

-Tenen tot el dret a creure-ho, cert, i tenen dret a que respectem absolutament les seues opinions -respongué Atticus-, però abans de poder viure amb els altres haig de viure amb mi mateix. L'única cosa que no se regeix per la regla de la majoria és la consciència d'un mateix."

Una novel·la, en fi, la lectura de la qual t'agafa i et corprèn.

Imprescindible. Sense desmerèixer el film, magnífic també.

Negras tormentas. Teresa Solana

Títol que homenatja el primer vers del popular himne anarquista La Varsoviana, aquell famós que diu allò de "A les barricades, a les barricades".

Dos assassinats aparentment inconnexos separats per poques setmanes: un exiliat de la guerra tornat de no fa molts anys primer i un catedràtic d'història contemporània a punt de jubilar-se. La història, més que en la investigació del segon crim, se centra en la subinspectora dels mossos encarregada del cas i en la seua família un sí és no és estranya.

Un cas resolt que no podrà evitar, tanmateix, que l'inductor dels assassinats acabe, més que lliure, quiti i estalvi com deien els clàssics. Amb l'acceptació fatalista de les autoritats i inclús de la pròpia família del catedràtic. Però, això sí, amb una petita revenja de la subinspectora.

Passable.