Ender en el exilio. Orson Scott Card

Una novel·la de la saga d'Ender que continua aprofundint en la psicologia del personatge. Un personatge obsessionat amb la seua participació en la mort dels insectors que, a la fi, trobarà una pupa, un insector viu.

Interessant també la visió que dóna dels pares d'Ender, sempre en segon pla, però tan intel·ligents o més encara que els seus tres fills.

Una història, com les anteriors de la saga que he llegit, de manipulacions successives, de manipuladors manipulats, d'intel·ligència, en suma.

Guerra de regalos. Orson Scott Card

Una novel·la curta, quasi un conte, enquadrada en la saga d'Ender.

Un xiquet és elegit per a ser format a l'escola de batalla. El problema és que aquest menut és fill d'un fanàtic predicador totalment oposat a la guerra, ni que siga contra els aliènigenes que han estat a punt de destruir la terra.

Aquest xiquet aprofitarà qualsevol oportunitat per crear conflictes i intentar l'expulsió per tornar a casa.

I serà Ender qui li trencarà la cuirassa, qui el guarirà.

Entretinguda.

La sombra de Ender. Orson Scott Card

No sol passar que un escriptor torni a la història narrada molts anys abans, i en faci una altra novel·la complementària amb un dels personatges secundaris. Un experiment molt interessant i que, a més, he trobat molt reeixit.

Bean, un dels caps d'esquadra d'Ender, realment el seu segon a partir d'un cert moment de la novel·la "El joc d'Ender", passa en aquesta nova novel·la "L'ombra d'Ender" a ser això, l'ombra, l'impulsor, l'espoleta d'algunes de les decisions crucials d'Ender.

En aquesta història veiem créixer un menut molt intel·ligent i maniobrer que l'única cosa que pretén és sobreviure en un món hostil. I el veiem créixer d'un egoisme indispensable i primari fins a l'amistat que el transformarà en algú digne de pertànyer a una família.

Interessant aquest contra-heroi que realment no ho és.

I interessant aquesta novel·la que transforma l'anterior completant-la i engrandint-la.

En Deuda. David Graeber

Acabe de llegir l'interessant assaig "En Deuda. Una historia alternativa de la economia" de l'antropòleg David Graeber el qual m'havia estat molt recomanat pel meu nebot i pel meu germà.

I bé, no ha acomplert les meues expectatives. O millor dit, no les ha acomplertes tant com m'havien fet esperar.

Cert que desmunta una gran fal·làcia que venim arrossegant des de l'inici de la revolució industrial i que s'havia exacerbat aquestes darreres dècades com molt bé descriu Naomi Klein a "La doctrina del shock", la dels mercats independents de l'estat, capaços ells tot sols d'auto-regular-se.

Cert que ofereix, com a bon antropòleg, un munt d'exemples divertits i alliçonadors que ens fan veure les inconseqüències amb que hem de bregar si acceptem la història oficial.

I, tal com anava llegint-lo, em venia al cap una conferència d'un ex-ministre d'economia de Brasil, a què vaig assistir a finals del 80 o principis del 81, on sense cap ironia ens explicava que allò que els deutes s'han de pagar només serveix a nivell individual, no entre nacions, justificant així la negativa de Brasil a plegar-se a les ordres del FMI.

O en allò que a la segona meitat dels setanta, m'explicaven al CUNEF, que la cosa important no eren les monedes sinó el crèdit. Que era precisament el crèdit allò que creava els diners, i no a l'inrevès.

Doncs bé, aquest llibre, basant-se en les documentades i històriques amnisties periòdiques de deute, en sol·licita una. I ens avisa que la crisi actual ha estat deguda a la sensació creada (recordem Fukuyama i el seu assaig "La fi de la història") que podíem continuar creixent indefinidament, origen de les successives i creixents bombolles (punt.com, immobiliària, financera...)

Molt interessant, tot i que m'hagi defraudat una mica.

La Guardia Blanca. Arthur Conan Doyle

Coneixia Sir Arthur Conan Doyle pel seu personatge Sherlock Holmes del qual n'he llegit totes les novel·les escrites per aquest autor, més unes quantes més i un munt de pel·lícules més o menys afortunades. També havia sentit parlar d'una novel·la, El món perdut, de la que se n'han fet vàries pel·lícules, i que, per algun motiu, solia atribuir a Bourroughs.

El relat que acabe de llegir pertany a l'anomenada novel·la històrica d'arrel romàntica, i ens transporta a la segona meitat del segle XIVè, en plena guerra dels cent anys. La Guàrdia Blanca, un mític cos d'arquers on aniran a parar Roger, un noble, fill segon criat a un monestir, i Tristan, un novici exclaustrat del mateix monestir, és enviada des de l'Aquitània fins Espanya com avançada de les tropes d'Eduard, el Príncep Negre, en recolzament De Pere I de Castella, el Cruel, contra Enric de Trastamara el qual li disputa la Corona de Castella.

Novel·la romàntica amb final feliç: Roger heretarà les possessions de la seua família en morir el seu germà major, i es casarà amb la filla del seu comandant, el senyor de Morel. Tristan tornarà carregat de diners. El senyor de Morel, a qui tots creien mort, acabarà tornant, junt amb el capità dels arquers, Simon, que havia estat qui havia enrolat Roger i Tristan.

Quant al treball d'investigació i l'exactitud geogràfica i històrica, excel·lent.

Brevísima historia de la destrucción de las Indias. Fra Bartolomé de las Casas (o Casaus)

Un curt opuscle referit exclusivament al comportament dels espanyols a les tres illes de la Española, San Juan i Jamaica.

Un exemple del que diu:

"(...)Entraban en los pueblos, ni dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas ni paridas que no desbarrigaban e hacían pedazos, como si dieran en unos corderos metidos en sus apriscos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría el hombre por medio, o le cortaba la cabeza de un piquete o le descubría las entrañas. Tomaban las criaturas de las tetas de las madres, por las piernas, y daban de cabeza con ellas en las peñas(...)"

Exagerat? Potser. Però només en el còmput de víctimes. Quan parla d'una estimació de "quince cuentos" (quinze milions)en quaranta anys, de morts indígenes a les illes del Carib, és clar que exagera. Però no crec que ho faça quan descriu les malvestats, els horrors. I molt menys encara quan analitza les formes d'actuar:

"Dos maneras generales y principales han tenido los que allá han pasado, que se llaman cristianos, en estirpar y raer de la haz de la tierra a aquellas miserandas naciones. La una, por injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra, después que han muerto todos los que podrían anhelar o sospirar o pensar en libertad, o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturales y los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida sino los mozos y mujeres), oprimiéndolos con la más dura, horrible y áspera servidumbre en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas."

Quan algú us malparli de la "Black Legend" i, com a la pàgina hispana cregui que certes coses poden encara considerar-se presumptes o suposades

Caricatura del holandés Theodor de Bry (1528–1598) mostrando la supuesta quema de indios en América. La obra de Theodor de Bry es característica de la propaganda antiespañola que surgió en países protestantes como Holanda y el Reino Unido a finales del siglo XVI a raíz de la fuerte rivalidad comercial y militar con el Imperio español.


citeu-li el bisbe de Chiapas:

"Hacían unas horcas largas, que juntasen casi los pies a la tierra, e de trece en trece, a honor y reverencia de Nuestro Redemptor e de los doce apóstoles, poniéndoles leña e fuego los quemaban vivos."

M'el crec molt més a ell que no a tots els revisionistes que volen fer-nos creure que això no ha passat mai.

Yo soy Malala. Malala Yousafzai y Christina Lamb.

Supose que la contribució estilística de la periodista anglesa Christina Lamb haurà estat important en la confecció d'aquest llibre, però no crec equivocar-me si dic que el contingut, l'emoció, les idees, corresponen fonamentalment a Malala, una noia del Swat, amb només setze anys que ha tingut la sort de viure en un ambient familiar on l'accés a la cultura i l'educació era una aspiració irrenunciable, i la desgràcia de veure com l'ambient exterior anava fent-se irrespirable a marxes forçades en mans de la reprimible (però no reprimida) ascensió dels talibans.

I dic que me la crec, perquè quan jo tenia setze anys, em trobava fent Preu, i encara recorde com pensava, com em veia, com m'enfrontava al món, i això que jo, afortunadament o desafortunada, no havia viscut ni una dècima part del que li ha tocat viure a aquesta xica.

Aquest llibre està plantejat com un thriller, com una novel·la negra, amb una mort anunciada que, afortunadament, no arribà a produir-se gràcies sobretot a un pistoler maldestre també de poca edat. Però sobretot ens mostra com les persones ho són amb independència de la religió que professen, que no tenim l'exclusiva de la bondat, ni de la felicitat, que la tan denigrada aliança de civilitzacions no és cap impossible absolut, només necessitaria una mica de bona voluntat per part de tots. I també que alimentar criminals amb l'excusa del mal menor, no només és una mala política, sinó que inevitablement acabarà esdevenint un càncer amb metàstasi irrecuperable que ens anihilarà a la mínima de canvi.

Molts anys, Malala.