Luchana. Pérez Galdós

Finals de 1836. Continuen, amb el rerefons de la primera guerra carlina, les aventures de don Fernando Calpena, el nostre enamorat heroi, qui, un cop curat de les seves ferides, continua, com pot i els elements el deixen, el seu camí cap a, l'assetjada per les forces de Carles V, Bilbao on confia trobar la seva enamorada Aura.

Mentre Fernando fa el seu camí, Aura serà festejada per un cosí seu qui, al final, aconseguirà imposar la seva voluntat a la seva família i a ella mateixa, i malgrat la resistència de la jove, forçar la boda per a la vespra de Nadal.

L'autor aprofita aquesta romàntica història per mostrar-nos, amb l'èpica acostumada de què ja havíem pogut gaudir a la primera sèrie, els efectes del setge a la ciutat de Bilbao, on els seus ciutadans esperen l'ajut i socors d'Espartero. Ajuda que arribarà, per fi, la nit de Nadal.

La novel·la acaba amb l'entrada de Fernando, junt amb les tropes d'Espartero, el dia de Nadal i l'arribada a la casa on s'hi està Aura amb la seva família.

Casada? No ho sabem. Aquesta és una carta que l'autor manté amagada a la màniga. Tindrem, per tant, que esperar la pròxima novel·la per escatir-ho.

El camino de mis pecados. Francisco G. Sánchez Benítez y Victoriano J. Santana Cabrera

Fa poc, un antic amic blocaire dels temps en que jo també tenia un bloc al país, em va comunicar que, per fi, havia publicat la seva primera novel·la. De manera que la vaig comprar, me la vaig baixar i avui l'he acabada.

La novel·la, titulada El camino de mis pecados, m'ha semblat una barreja de Dickens i Tarantino, i amb això vull dir que la truculència més extrema està servida, amb un protagonista a qui ja no li podrien passar més desgràcies i que, tanmateix, no deixa de conservar en cap moment una inesgotable innocència que no li impedeix, no obstant, actuar, quan toca, com el més consumat assassí.

La narració manté un ritme irregular que podria haver estat trepidant si els autors, haguessin eliminat totes les referències i documentació innecessàries per al lector, tot i que indispensables per als autors si és que volien donar-li cos a la història.

Perquè de no fer-ho així, de no amagar els fonaments sota l'edifici bastit, com ha estat el cas en aquesta història, la novel·la acaba sent en, aproximadament, les seves tres quartes parts, una filial de la wikipedia, o de la Britannica, tant és.

Una altra observació a fer afecta al llenguatge emprat als diàlegs. No resulta versemblant que tots parlin amb un nivell cultural d'experts en qualsevol matèria de què tractin. I molt menys que s'entestin en explicar les característiques i història de cada cosa de què estiguin parlant, sigui la pistola que utilitzaran, la casa on viuran o el plat que menjaran al restaurant.

Per acabar, tot i que la novel·la està escrita en primera persona, la veu del narrador es correspon amb un narrador omniscient, cosa que no té gaire sentit. Possiblement una multiplicitat de veus hagués resultat més convincent i versemblant.

Malgrat tots aquests defectes imputables segurament a la seva qualitat d'òpera prima, reconec que l'he llegida no només amb gust sinó amb un interès creixent.

De Oñate a La Granja. Pérez Galdós

En aquesta novel·la, continuació de "Mendizábal", Galdós torna a allò que millor li surt: l'acció individual de l'heroi solitari i escèptic en defensa de la dama indefensa de la que podria enamorar-se si no ho estigués ja d'una altra dona.

Fernando Calpena, com abans, a la segona sèrie, Salvador Monsalud, es debatrà entre l'amor abrandat i romàntic a Aurora (Aura) Negretti i l'estima fraternal (o així almenys ho creu) i Demetria, una jove a qui, junt amb la seva germana i son pare, ha ajudat a escapar dels "facciosos", tal com els constitucionalistes anomenaven els tradicionalistes.

Mentrestant, continuem amb la incògnita de la benefactora i protectora del jove, que ha acabat acceptant, tot i que de mala gana, la passió de Fernando per Aura. Incògnita que ja no ho és per a don Pedro Hillo, el capellà que s'ha convertit en el mentor de Fernando y pont entre la secreta benefactora i el nostre heroi.

Quant al títol de la novel·la "De Oñate a La Granja" només sóc capaç d'interpretar-lo com a la contraposició entre les dues corts entre les que els nostres protagonistes es mouen: la carlina a Oñate i la isabelina a La Granja.

Veurem com continuen aquestes aventures.

Valdemar Canaris. El navegante solitario. Rafael R. Costa

He llegit aquesta novel·la recomanada pel professor Rafael Arenas, un antic i virtual conegut a la Comunitat de Blocaires de El País primer, a Blogspot més tard i, actualment, a Facebook, el criteri del qual em resulta molt fiable, i no parlo només de literatura.

Va ajudar també la meva decisió el record d'un blocaire de El País que atenia al mateix nom del protagonista de la història: Valdemar Canaris, i que, tot i no prodigar-se, escrivia uns articles molt mesurats i, almenys així ho recordo, d'una polidesa literària exemplar.

La història, senzilla com la vida i amb un depurat llenguatge farcit de termes mariners sense que això ens faci la impressió d'una erudició forçada i fatigosa, ens descriu en primera persona, i amb transcripcions del quadern de bitàcola, la crònica de la volta al món en solitari protagonitzada per un cap de trons, un trinxeraire que no dura gaire en cap treball, acabat d'eixir de la presó per un delicte que desconeixem i que tampoc no ens importa.

Com tampoc no ens importen gaire els motius reals que té el contractador (respectar la memòria d'un fill mort a un accident del que ho desconeixem tot o quasi tot a través de la subrogació del viatge llargament projectat en una persona casualment nascuda el mateix dia?) ni quina serà la vida futura de Valdemar un cop finalitzat el seu periple.

Historia d'un enamorament sobtat, a primera vista, del vagabund i el vaixell, un amor correspost. Si em feu cas i ho llegiu sabreu què vull dir.

I sobretot, com tota bona història de viatges, el viatge extern i l'intern van paral·lels, es confonen, se solapen. Com l'Odiseu d'Homer, com el Maqroll de Mutis, l'Ulisses de Joyce, o la Lyra Bellacqua de Pullman, el Valdemar que inicia la singladura esdevindrà més savi, més escèptic, més ell mateix.

Novel·la, per mi, absolutament recomanable.

Mendizábal. Pérez Galdós.

Aquesta segona novel·la de la tercera sèrie dels Episodios Nacionales m'ha semblat intranscendent, inversemblant i prescindible.

Malgrat el seu títol "Mendizábal" la història deixa molt de banda el personatge del Ministre artífex de la famosa desamortització centrant-se en una romàntica història d'amor entre un xicot que desconeix qui són els seus pares, i que arriba a Madrid sobreprotegit i sobrevigilat per una misteriosa dama desconeguda i una bonica noia òrfena a càrrec d'una comerciant de joies.

A més a més aquesta història d'un romanticisme caduc i incomprensible per a la nostra mentalitat, s'interromp amb l'empresonament del nostre protagonista, Fernando Calpena i el seu amic, el capellà Pedro Hillo.

Haurem d'esperar, per tant, a una pròxima novel·la per saber com acaba la cosa.

Danza de dragones. George R. R. Martin

Acabo de llegir aquesta cinquena entrega de la saga d'espasa i bruixeria "Canción de hielo y fuego" (les quatre novel·les anteriors "Juego de tronos", "Choque de reyes", "Tormenta de espadas" i "Festín de Cuervos" les vaig poder llegir pràcticament d'una tirada) i em torno a treure el barret per la capacitat del novel·lista de crear un món tan complet i versemblant malgrat la multitud d'elements fantàstics que conté.

I continuo fent-me creus de la facilitat de l'autor per a desprendre's de personatges aparentment centrals com, per exemple, en aquesta darrera novel·la, John Nieve, assassinat pels seus propis companys en una escena que recorda la mort de Juli Cèsar.

O de crear moments èpics com el del primer vol de Daenerys sobre un dels seus tres dragons, escena que m'ha recordat la primera cavalcada a lloms del cuc d'espècia a Dune.

I les múltiples intrigues (també això em recorda Dune amb la seva inoblidable frase "una finta darrere d'una finta darrere d'una finta) que fan que no sigui gens fàcil encertar qui hi ha darrere qui.

Ara a esperar la sisena entrega.

Zumalacárregui. Pérez Galdós

Començo la tercera sèrie dels "Episodios Nacionales" amb aquesta novel·la centrada en la primera guerra carlina, més exactament en la campanya basco-navarresa comandada pel general Zumalacárregui fins a la seva mort al setge de Bilbao, amb que acaba aquesta història.

El relat ens mostra les aventures, dubitacions i desficis d'un capellà aragonès, José Fago, un personatge extremat com tants dels que ha anat retratant l'autor al llarg d'aquests episodis nacionals. Dubtes i oscil·lacions sobtades entre la necessitat i justícia de la causa carlina i, per tant, de la guerra i la injustícia radical que la guerra representa, la impossibilitat de que Déu recolzi tanta mort i tanta salvatgina.

Personatge contradictori, quasi quasi bipolar, acabarà morint al mateix temps que el seu amic, el general Zumalacárregui, sense haver pogut trobar la persona que anirà buscant durant tota la narració.