Cádiz. Pérez Galdós.

Aquesta nova entrega de Los Episodios Nacionales és el menys bèl·lic i més romàntic de tots els que porto llegits. Ambientat al Cadis de finals de 1811, i amb el rerefons d'una guerra que sembla llunyana

Con las bombas
que tiran los fanfarrones
se hacen las gaditanas
tirabuzones

i de la convocatòria d'unes Corts Generals que, al cap de pocs mesos, promulgarien la famosa Constitució coneguda per La Pepa, aquesta nova novel·la ens conta les aventures de Lord Grey a qui, el seu amic i el nostre heroi, ja don Gabriel de Araceli, acabarà matant en duel a espasa, en defensa de l'honor d'una de les filles, la major, de donya Maria de Rumblar, mare d'aquell don Diego a qui vam conéixer a Bailén, i al qual volien casar amb la seua enamorada Inés.

Inés, per la seva banda, serà assabentada per Gabriel de que no és filla de qui li han dit sinó d'aquella de qui creu ser cosina, Amaranta.

La novel·la acabarà amb l'expulsió d'Inés de casa de la comtesa de Rumblar on s'allotjava a l'espera de la seva boda amb el fill d'aquesta, don Diego, amb l'amenaça de retirar-li títols i herència degut a la seva condició de filla natural.

Un motiu més per seguir llegint aquests Episodis Nacionals.

Eliseu l'esquilador. Pep Castellano

El conte d'avui, 8 de juliol, setè de la sèrie,transcorre a Benassal en una família de pastors. S'apropa sant Cristòfol i la gent es prepara per a les festes. Les fadrines casaderes han pastat les “primes”, unes coquetes molt fines com el seu nom indica i, amb la farina sobrant, es preparen per a la “batalla” la qual consisteix en llançar farina contra els fadrins que troben pel carrer.

Marta, la protagonista d'aquest conte, s'ha trobat a la muntanya, mentre feia caragols per al tombet, l'Eliseu, un xicot orfe, pastor com ella, a qui feia temps que no veia i al qual, en un primer moment, no reconeix. La por li farà perdre els caragols -cames fugiu-me- i, ço que és pitjor, li donarà peu a Eliseu per furtar-los tres cabridetes que guardaven pel tombet.

El robatori -i el malentès- s'aclarirà gràcies al mestre don Carles Salvador, fill molt il·ustre del poble, impulsor de les Normes del 32 i autor d'una gràmatica amb la que vaig aprendre a llegir i escriure en aquest idioma en què normalment ho faig.

Però deixem-nos d'històries que no venen al cas i passem a la recepta del tombet de carn segons na Francisca Porcar Gil.

Ingredients (per a quatre persones)

-Tres dotzenes de caragols de muntanya
-Un quilo i mig de carn (conill, pollastre, bracets de corder i mandonguilles)
-Una pebrera
-Una ceba
-Una cabeça d'alls
-Oli d'oliva
-Farina
-Aigua (o caldo de pollastre)
-Ametles fregides
-Una rameta de julivert
-Un ou (per a l'allioli)
-Timonet i romer

Preparació

Prèviament haurem rentat els caragols amb unes quantes aigües. Després els bullim, enganyant-los perquè traguen la molla, en aigua perfumada amb una miqueta de timonet i romer. Els escorrem i els reservem.

En oli abundant, fregim tota la carn i la reservem. Amb una part de l'oli utilitzat, sofregim un poquet els caragols, prèviament bullits, i els ajuntem a la carn (reservem les mandonguilles perquè no es desfacen). Filtrem la resta de l'oli i hi sofregim la pebrera, la ceba i els alls, tot talladet molt fi. A continuació afegim farina i aigua (o caldo) fins que aconseguim una salsa no massa espessa. Passem la salsa per un colador xinès i l'aboquem al perol que contè la carn amb els caragols.Ho deixem coure tot junt, a foc lent, durant una mitja hora (segons com de dura o tendra siga la carn). Quan no falte molt per coure's la carn, aboquem les mandonguilles que havíem reservat.

Mentre cou el perol, preparem un morter d'allioli i un altre amb la picada. Per a fer-la, posem en el morter les ametles fregides, tres o quatre grans d'all pelats i una miqueta de julivert (hi ha qui li posa també uns brins de safrà, i fins i tot el rovell d'un ou bullit). Després de matxucar-ho tot, posem un poquet d'aigua per a fer més fluida la mescla i ho afegim al perol, deixant-ho coure uns altres deu minuts, mentre li anem donant tombs de tant en tant. Al punt d'apagar el foc, li afegim una cullerada d'allioli.

La sort del geperut. Pepa Guardiola

El conte d'avui, sisè de la col·lecció, duu per nom “La sort del geperut” de Pepa Guardiola, i ens parla d'un origen mític i antic d'un plat no per modern menys famós i bo: la fideuà.

A partir d'una història d'una parella de bessons, xicon i xicota, pescadors d'un poblet qualsevol de la Safor al segle XVI, amb naufragis, pirates berberiscs i final feliç, ens conta, amb un llenguatge ben ric en termes mariners, la invenció i posterior oblit de la fideuà,

Ingredients (per a quatre persones)

-Un litre de brou de peix i verdures
-400 grams de fideus
-Quatre gambes mitjanes
-Quatre cigales mitjanes
-250 grams de rap
-150 grams de sépia
-Una tomaca mitjana triturada
-Pebre roig
-Una miqueta de julivert i uns quants alls
-Oli, aigua i sal

Preparació

En primer lloc, preparem el brou de peix, en el qual posarem una combinació de carn de morralla, carn de cranc, verdures i uns dos litres d'aigua. El bullim durant tres quarts i el deixem reposar mitja hora. És important que quede molt líquid i lleuger perquè els fideus el xuplen bé.

Mentrestant, fem el sofregit en la paella on farem la fideuà. Primer posem les gambes i les cigales, que retirem quan es comencen a daurar; a continuació fem el mateix amb el rap, ben trossejat. Quan el retirem, posem la sépia, també a trossets, la remenem i afegim el pebre roig i la tomaca. Al cap d'un poquet, afegim una picada d'all i julivert, que haurem preparat abans. En això, escampem els fideus per la paella, i ho menegem tot durant dos o tres minuts.

Ara és el moment d'abocar un litre de caldo de peix, que courem durant cinc o set minuts a foc fort. A mitjan cocció, aboquem el rap i, a continuació, les gambes i les cigales, que hem de distribuir estèticament per damunt de la paella. Si veiem que entre els fideus s'alcen fumerals i esclaten bombolles, hem de baixar el foc una miqueta. Després d'apagar el foc cal deixar que repose durant cinc minuts, fins que els fideus s'embeguen el brou del tot.

Blai, un cor de rodamón. Raquel Ricart.

Cinquè títol d'aquesta col·lecció, corresponent al passat diumenge primer de juliol.

L'autora, Raquel Ricart ens conta la història d'un xiquet llargament desitjat per son pare que arriba després de sis germanes i quan els pares ja havien arribat a la quarantena.

Al país, sobretot a la muntanya, hi ha tradició de dones d'aigua, i serà una d'elles, la Pasàstrima de la Font del Frare d'Olocau -poble on transcorre el conte- qui intervindrà tant en el naixement de Blai com, ja fadrí, en el seu casament, a través de les tres intervencions canòniques (una a son pare, dues a ell) de la literatura popular infantil.

I, tot aprofitant el robament sofert per Blai a mans d'uns lladres i la seua tornada a casa demanant caritat per a poder menjar, l'autora ens ofereix un origen mític d'uns dels arrossos més exquisits de la gastronomia valenciana: l'arròs al forn.

Ingredients (per a quatre persones)

-400 grams d'arròs
-100 grams de cigrons
-Una tomaca gran
-Una creïlla mitjaneta
-Una cabeça d'alls
-Una botifarra de ceba
-Dues o tres tallades de costella
-Dues o tres tallades de cansalada
-Un bri de safrà
-Una cullerada de pebre roig
-Brou d'olla (és a dir, caldo de putxero)
-Oli, aigua y sal

Preparació

El dia abans de fer l'arròs, a poqueta nit, posem els cigrons a remulla. L'endemà, a l'hora de començar a cuinar, agafem dos cassos i els posem al foc. En un, amb aigua, bullim els cigrons. En l'altre escalfem el brou (podem aprofitar-ne el que ens haja sobrat de fer putxero uns dies abans). Si no en tenim, de brou, n'hi ha prou que escalfem a>igua, però l'arròs no quedarà tan gustoset.

Posem el forn a escalfar, a 250 graus, durant 10 minuts. Mentrestant, en una paella, fregim la carn. Cal salar una miqueta la costella i punxar les botifarres perquè es facen per dins. Alhora, tallem la creïlla i la tomaca a llesques i ho sofregim en companyia de la carn i la cabeça d'alls. Quan la caarn es comence a daurar, sofregim un momentet l'arròs i els cigrons, que han d'estar tirants però no durs.

Una vegada tenim el sofregit, el retirem del foc i l'aboquem a la cassola, de manera que quede la cabeça al cenre, envoltada harmònicament per les tallades de carn i de verdura. Pel mig, cal distribuir uniformement l'arròs. En això, aboquem el brou fins que cobrisca tota la cassola (en principi cal posar-ne el doble de quantitat que d'arròs; una manera de calcular-ho és emprar tasses de cafè).

Finalment afegim el pebre roig (dolç) i el safrà i ho fiquem tot al forn durant tres quarts d'hora a uns 180 graus. Convé reservar una miqueta de brou, no siga cas que l'arròs el consumesca molt a pressa. Una vegada cuit, deixem reposar uns minuts.

L'últim desig d'Andreu. Josep Franco.

Un altre títol més d'aquesta col·lecció de contes “amb molt de gust” que ofereix el Levante al mòdic preu d'un euro.

Com d'habitud, el suecà Josep Franco l'encerta al triar la Mare dels Peixos -una de les fades de la nostra mitologia-, com a motor de la narració. Família pobra, pobríssima, (Andreu, la dona Saletes la filla, encara fadrina, Doloretes) de pescadors de l'Albufera, i primera robada de l'Andreu amb la Mare dels Peixos atrapada al seu mornell.

Com passa en aquests casos la fada li concedirà un desig a canvi de la seua llibertat, desig que deixarà insatisfeta la Saletes.

Una segona trobada i el corresponent desig satisfet (aquesta vegada, el de la dona) estarà a punt d'abocar-los al desastre, així que l'Andreu buscarà la tercera oportunitat que li permeta tornar a la vida anterior. El darrer consell de la Mare dels Peixos el durà a preparar un allipebre d'anguiles que, com la magdalena de Proust acabarà obrint-li els ulls a Saletes i tornaran al poble, tot i que ja no tan pobres.

I ací va la recepta:

Ingredients (per a quatre persones)

-Un quilo o quilo i mig d'anguiles
-Un quilo de creïlles
-Un quart de litre d'oli
-Una cabeça d'alls
-De 100 a 150 grams de pinyons
-Una rameta de julivert
-Una culleradeta de pebre roig
-Sal i aigua (cosa de mig litre)
-Una llesca de pa fregit
-Un tros de vitet (si li volem donar un puntet més de picant)

Preparació

Aboquem l'oli en una paella o un calder de ferro i, quan estiga ben calent, hi fregim una llesca de pa, que traiem i deixem a banda quan estiga ben feta. A continuació fregim els alls en el mateix oli, sense pelar i amb un tall pel mig. Al cap de poc aboquem la culleradeta de pebre roig i ho remenem tot. De seguida, hi aboquem l'aigua, la sal i les creïlles. Si ens animem per un plat més viu, és el moment d'afegir també el vitet. Ho deixem tot uns vint minuts (per que la creïlla no quede crua) i, en acabant, afegim la picada i les anguiles (netes, sense cap ni budells, i fetes a trossets).

De all-i-pebre d'anguila

De all-i-pebre d'anguila

De all-i-pebre d'anguila

De all-i-pebre d'anguila

La picada, l'haurem preparada abans en el morter amb els pinyons, quatre grans d'all pelats, sal i una miqueta de julivert. Després de matxucar-ho tot una miqueta, haurem afegit la llesca de pa i haurem continuat picant fins a obtindre una pasta espessa, que podrem fer més fluïda amb unes cullerades d'aigua (o brou de peix, si ho volem més gustós i distingit). Cal escampar esta pasta per damunt del bull del calder, i deixr-ho al foc fins que les anguiles estiguen cuites, pero no massa fetes. En alguns llocs, a última hora, es corona la superfície de la paella amb uns quants ous caiguts, que es fan amb la calor del plat una vegada retirat del foc.

San Leibowitz y la mujer Caballo Salvaje. Walter M. Miller Jr.

Fa poc qualificaba la novel·la “Cántico a san Leibowitz” de veritable clàssic de la ciència ficció als temps de la guerra freda. Aquella novel·la plantejava una gran i esquemàtica panoràmica d'un món post nuclear en tres talls cronològics de sis-cents anys cadascun que ens mostraven un món mig despoblat que tornava a renàixer d'un llarg hivern nuclear per acabar endinsant-se en una altra guerra atòmica.

La novel·la que ara acabo de llegir, “San Leibowitz y la mujer Caballo Salvaje”, no és cap continuació -no ho podria ser-, sinó la història d'una creuada fracassada iniciada uns cent anys després del segon tall de la novel·la anterior, és a dir, cap al 3240, contra l'emergent poder civil. Una creuada de l'església, liderada pel cardenal Ponymarrón -més tard papa Amèn II- i coalitzada amb les tribus nòmades i la “nació Watchitah” (reserva de la població amb malformacions genètiques).

Però aquesta narració no és només una història d'església contra poder civil, d'indis contra vaquers, de malalts contra sans, de pobres contra rics. També és una desesperada història d'amor entre el germà Dientenegro San Jorge, un monjo rebel a tota disciplina de l'ordre Albertiana empleat del cardenal Ponymarrón com a traductor, i sor Clara, una “geni” o “apareguda” (filla de gent amb malformacions genètiques, tot i que d'apariència normal) de Nova Jerusalem.

Molt recomanable, això sí, avisant que cobra tot el seu sentit només quan hom ha prèviament llegit la primera.

Gerona. Pérez Galdós

1810. Gabriel ha aconseguit fugir dels francesos i ha tornat a terres andaluses on, mal que bé, queden alguns focus de resistència recolzats pels anglesos. Allí coneixerà a Andrés Marijuan, un xicot de l'Almunia de Doña Godina, el qual ha participat en la defensa de Girona i li contarà les peripècies i patiments soferts en el llarguíssim setge.

Les aventures i desventures d'Andrés, de la seua enamorada Siseta, dels germanets d'aquesta, Badoret, Manalet i Gasparó, del metge don Pablo Nomdedeu i de Josefina, la seua única filla, omplen les pàgines d'aquesta novel·la, tan èpica com l'anterior Zaragoza.

La narració acaba a Cadis on, Gabriel torna a trobar-se amb la mare d'Inés de qui ja feia dues novel·les, Saragossa i aquesta Girona, que no en sabíem res.