El llibre de les ànimes. Glenn Cooper

Des que Dashiel Hammett o Raymond Chandler revolucionaren la literatura de lladres i serenos, amb els seus detectius movent-se als límits de la legalitat hem pogut assistir a innumerables històries hereves de la tradició apuntada.

Aquest "Llibre de les ànimes" continuador de "La biblioteca dels morts" n'és un bon exemple, no importa gens que la situació a la que el detectiu s'enfrontarà sigui absolutament inversemblant.

Al primer llibre, un detectiu de l'FBI, mig alcoholitzat, amb una vida sentimental penosa, i que ha destrossat la seua vida laboral, per una carambola de la vida, es veu enfrontat a una cadena de morts, aparentment assassinats, que el durà a descobrir una trama criminal per part del poder.

Aquest enfrontament del qual sortirà vencedor a través d'un pacte: la vida a canvi del seu silenci, el redimirà i estabilitzarà en una vida de feliç jubilat.

Però un secret d'estat tan important com aquest és pràcticament impossible de mantenir. Així que, de nou, el detectiu es veurà involucrat i tindrà que lluitar feroçment per la seua vida, la de la dona i la del fill.

Per cert, què passarà el 9 de Febrer del 2027?

Eterna. Guillermo del Toro

Tercer llibre de la trilogia, aquest Eterna com els anteriors Nocturna i Oscura ens presenta un món esclavitzat pels vampirs, on un petit grup d'humans s'entesten en una resistència suïcida.

Els vampirs, strigoi segons la terminologia de la saga, resulten molt més hereus de la pel·lícula "Abierto hasta el amanecer" que no de la tradició literària original iniciada amb Dràcula. Vull dir que són una barreja de vampirs i zombies, sense l'embafós romanticisme a que ens han vingut acostumant els llibres d'Anne Rice o els de Stephenie Meyer. Uns éssers insaciables, infectats per una mena de paràsit transmès a través de la sang, i als quals els afecta l'ultra-violeta de la llum del sol, i la plata. Molt curiosa per cert la teoria de la seua gènesi: un arcàngel corromput de quan la història bíblica de Sodoma i Gomorra.

Narrada amb tècnica cinematogràfica, em recorda els tebeos d'"hazañas bélicas", o aquelles pel·lícules de la segona guerra mundial on un grupet de resistents, per suposat americans, s'enfronten i vencen un poder aparentment invencible.

Segur que, algun dia, veurem la pel·lícula.

Yo mi me...contigo. David Safier

Aquest "Yo mí me... conmigo"és el tercer llibre que llegeixo de David Safier, els altres dos, "Maldito Karma" i "Jesús me quiere".

La primera constatació és que cap dels tres no és realment una novel·la, ni tan sols allò que els francesos solen denominar nouvelle. Ben mirat no són més que tres contes llargs, tres guions de mini-sèrie amb un humor una mica extravagant però efectiu.

La segona constatació és que, d'alguna forma, l'autor s'ha dedicat a contar-nos sempre la mateixa història, la d'una dona grassoneta i acomplexada que s'enfrontarà a una situació inesperada (reencarnació en una formiga el primer llibre, la trobada amb un Jesús que ha tornat al món per a preparar l'apocalipsi al segon llibre, o el retorn a una vida anterior en aquest tercer llibre) la qual la durà a madurar i a acabar acceptant-se tal com és.

Per passar una estoneta agradable sense més històries.

Els esquirols de Central Park estan trists els dilluns. Katherine Pancol

Acabo de llegir aquest llibre, Las ardillas de Central Park están tristes los lunes, tercera part d'una trilogia que vaig començar a llegir ja fa cosa d'un any, i que està formada per les novel·les Los ojos amarillos de los cocodrilos i El vals lento de las tortugas

Feia temps que no llegia una novel·la -he de dir que realment no en són tres, sinó una de sola- de les que podríem qualificar de novel·la riu, amb múltiples personatges, a l'estil de la gran literatura russa del dinou, o del fulletó dickensià anglès, i, per suposat, hereva de la tradició francesa representada amb la Comèdia Humana del gran Balzac.

Tot i que alguns dels personatges secundaris com, per exemple, Chaval o el comissari queden només mig esbossats, tot i assumir que algun dels personatges, com per exemple Junior, és absolutament inversemblant; o inclús caricaturesc com, per exemple, Hortense, la línia general de la narració ens informa molt complidament del creixement dels diversos personatges enfrontats als avatars que els hi va duent la vida, des d'un inesperat divorci, fins un amor inesperat.

Quant al fil conductor, Josephine Cortès, historiadora de vocació, qui, per les caramboles que té la vida, acabarà sent una novel·lista d'èxit, cosa que desencadenarà bona part de les històries i de les forces que s'entrecreuen en aquesta saga, es tracta d'un personatge ben dibuixat, la clàssica persona que podria ser aquella veïna insignificant i callada, a qui mai no hem fet cas però que, de conèixer-la, voldríem ser-ne amics.

Recomanable.

Un soplo en el flequillo. Xarbet

He llegit avui, rellegit hauria d'haver dit per ser més exacte, la recopilació de contes publicats pel meu amic Xarbet, pseudònim del menorquí Frederic Samuel Pérez Capó, al Club de los Jueves, una iniciativa literària d'un grup de bloguers els quals, tots els dijous, penjaven una narració sobre un tema prèviament pactat entre ells.

Amb un humor escatològic de vegades, negre moltes cops, una mica trist la major part d'aquests curts relats, he de certificar que no han perdut gens de la frescor original.

Absolutament recomanable.

Un rey golpe a golpe. Patricia Sverlo

Fa algun temps, a la pàgina de facebook "Blogueros de la Comunidad de el País Digital" vaig trobar aquest llibre defensat per uns i atacat per altres, em fa la impressió que només d'oïdes. Així que vaig decidir llegir-me'l, tot i que no sóc gaire partidari dels pamflets, llevat que aquests continguin una bona dosi d'humor, negre a poder ser.

El títol, "Un rey golpe, a golpe. Biografía no autorizada de Juan Carlos de Borbón", d'una tal Patricia Sverlo, la qual confessa, al pròleg, que el tal nom no és més que un pseudònim.

Un pseudònim de qui? Observo que el llibre és traducció d'un original català, amb diverses errates segurament propiciades per un corrector automàtic.

Com, per exemple "a lo que pueda pensar la gente respeto a esta cuestión,..." "Su castigo aumentó cuando fue trasladado al Castillo de Santo Ferran, en Figueres..." "Tuvo que traer muletas hasta el mes de abril..." alguns Juan Carles repartits per ça i per llà, o aquesta perla impagable: "A dos cuartos de set Milans se retiraba..."

I, entrant en matèria, no he descobert res de nou o quasi res, per ser més exacte. Una hipotètica minusvalidesa psíquica de la infanta Elena, unes conspiracions que no acaben de ser creïbles, un vint-i-tres efe distint del que jo recordo (el meu s'assembla prou més al que recorda Javier Cercas)

Només per antimonàrquics incondicionals.

Els fills de la Terra. Jean M. Auel

Reprenc aquest espai, després de molt temps en el que no he deixat de llegir, -em seria impossible-
però si d'anotar les meves lectures.

Farà cosa d'una setmana he acabat l'hexalogia de Jean M. Auel, "Els fills de la terra"

Els sis llibres que conformen aquesta sèrie són:

El clan de l'ós cavernari
La vall dels cavalls
Els caçadors de mamuts
Les planes del trànsit
Els refugis de pedra
La terra de les coves pintades.

De lectura apassionant, tot i que amb descripcions una mica feixugues quan ens parla de la botànica i les seves aplicacions, ens presenta una visió absolutament idealitzada (to er mundo e güeno) de la vida prehistòrica de neandertals i cromanyons a partir de la vida, aventures i desventures, d'una xiqueta dels cromanyons criada al clan (neandertals) de l'ós cavernari.

Una novel·la romàntica a més no poder, d'aventures sense fi, ecològica, anti xenòfoba, carregada de bones intencions, però també molt documentada sobre els terrenys als quals transcorre.

Possiblement l'error hagi estat llegir les sis novel·les d'una tirada. Així i tot, malgrat les limitacions que li trobo, recomanable.