Les històries naturals. Joan Perucho

Vaig conéixer Joan Perucho, allà a principis dels setanta, en una antologia de contes sobre els mites de Ctulhu, si mal no recorde publicada a Alianza Editorial.

Anys més tard va arribar a les meues mans aquesta novel·la que aquests dies he tornat a rellegir: "Les històries naturals"

Situem-nos a mitjan segle XIX, a l'any 1840. Antoni de Montpalau, noble il·lustrat barceloní, científic, lliberal, interessat entre moltes altres coses per la botànica i la zoologia, un seu cosí, marí, que s'està recuperant a Barcelona d'una greu malaltia, i el seu criat Amadeu, emprenen viatge cap a les terres de l'Ebre, a un poblet anomenat Pratdip, intentant esbrinar què hi ha de cert en l'existència d'un vampir que està castigant el poble i les rodalies.

El vampir, Onofre de Dip, un cavaller de la cort de Jaume I, pertanyent a l'ambaixada que aquest rei enviara a Hongria, per negociar el seu matrimoni amb Violant d'Hongria, i que havia estat vampiritzat per la comtessa de Meczyr, ara, set-cents anys més tard, s'ha vist obligat a retornar a la seua terra natal, després que la comtessa haja estat morta, i el seu castell cremat.

La narració iniciada a Barcelona, on tenim l'oportunitat d'assistir a una vetlada en honor de Chopin i George Sand, arribats a la ciutat camí de Valldemossa, ens transporta als darrers mesos de la primera guerra carlina, on el nostre heroi, Montpalau, verificarà l'existència real del vampir, salvarà Pratdip dels seus atacs, i en la seua arriscada persecució contra rellotge, (el vampir ha adoptat la personalitat d'un sanguinari guerriller carlí que actua en solitari, el Mussol) serà capturat pel general Cabrera, malalt -segons la novel·la a conseqüència d'estar essent vampiritzat- a qui aconseguirà millorar, i finalment salvar-lo de la seua maledicció, amb la mort del vampir. El general Cabrera, una vegada sa, acceptarà la fi de la guerra, amb la rendició a les tropes lliberals les quals, al seu torn, permetran que, tant ell com les seues tropes, puguen passar a França, exiliats.

Novel·la perfectament ambientada a l'època que retrata i que, com podeu comprovar pels meus comentaris, m'apassiona, i més d'un cop he rellegit, sempre amb gust.

Les senyoretes de Lourdes. Pep Coll

Qui són les senyoretes de Lourdes?

La mitologia popular gascona fa habitar certes grutes, com pot ser "era tuta de Massabielha" per fades, dites també blanquetes o senyoretes, uns petits éssers benefactors, que algunes vegades apareixen en forma de nena vestida de blanc, d'aquí el nom de blanquetes.

Pep Coll fa parlar Bernadeto (aquest és el nom gascó per Bernadette) Subirous qui, a través de les pàgines de la novel·la, ens contarà la seua vida i les seues escasses visions, tot introduint-nos en la vida d'una petita ciutat rural de la França del segle XIX.

Novel·la que retrata diverses crisis, la personal de Bernadeto, la familiar, la lingüística, la religiosa, inclús la de la pròpia novel·lista en la ficció,distinta del narrador Pep Coll, tal com Saramago preconitza en els seus papers no de ficció.

Al final ens queda un regust agredolç de muntatge, on Bernardeto no és més que una pobra xiqueta víctima de les seues crisis asmàtiques, de les idees transmeses per una àvia mig bruixa, de la capacitat de negoci d'una tia, i de les paraules del seu confessor que anirà guiant-la cap a unes visions induïdes que siguin capaces de deslliurar-lo del seu sentit de pecat i perdonar-li la seua homosexualitat.

Apassionant

Spiritus. Ismaïl Kadaré

Com naix una llegenda en una societat de tradició oral?

Aquesta novel·la, Spiritus, de l'escriptor albanès Ismaïl Kadaré, ens ofereix una magnífica història i la seua gènesi.

Un grup d'investigadors de mites i llegendes paranormals, van cercant, anys després de la caiguda del mur de Berlin, la possibilitat de que les societats comunistes hagen donat lloc a algun succés extraordinari, inusual, específic, nou de trinca.

Primera part: Caos. Quan ja comencen a desesperar, arriben a Albània, on escolten una història que parla de que la policia política, la Securimi, ha fet parlar un mort de fa tres anys, o (segona versió) ha capturat i empresonat un esperit. La investigació realitzada, buscant indicis, lligant caps, caòtica, amb múltiples ramals i cruïlles, amb múltiples interpretacions i atzucacs. Una obra de teatre prohibida, permesa, tornada a prohibir, un soldat actor aficionat, un cap de la Securimi gelòs, un enginyer intèrpret enamorat, una sessió d'espiritisme, l'arribada d'una partida xinesa d'aparells electrònics d'escolta... i l'ombra de la dictadura, del líder E.H, planant sobre tota la vida albanesa.

Segona part: Revelació. La història real. Un flash-back d'allò que realment va passar, com a les novel·les de Sherlock Holmes, quan Holmes li explica a Watson les seues conclusions.

Tercera part: Vestigis. Han passat ja uns anys de la investigació. La història continua evolucionant, continuen produint-se canvis, versions alternatives, explicacions mítiques. Ni el mateix novel·lista que ha acabat renunciant a la seua "novel·la impossible" serà capaç de controlar totes les derivacions, tota la sèrie d'històries possibles i impossibles que la gent explica. La novel·la, la petita història que algun dia va intentar contar, ha alcançat la independència de l'autor, i ha acabant sent una saga més, intemporal, de les que els rapsodes canten de poble en poble.

Carta de una desconocida. Stefan Zweig

Aquest conte, "Carta de una desconocida", o possiblement més que conte, nouvelle com diuen els francesos, l'he llegit aconsellat per un bon amic, Daniel Yáñez González-Irun, a qui faig, des d'ací, la solemne promesa de que, quan en un futur viatge a la Gran Bretanya, on resideix, faré tot allò que puga per trobar-me'l i prendre'm amb ell, un té, una cervesa o un whisky, allò que el moment recomane.

D'una sentada, quasi quasi sense ni respirar, amerant-me de la vida d'aquella desconeguda dona, que s'acomiada del seu amor i de la vida, tot començant cada etapa, cada un dels capítols de la llarga carta, amb un escruixidor "el meu fill és mort..."

Novel·la intimista amb cinc curts capítols que en un crescendo continuat expliquen (autoexpliquen)  la vida d'una dona enamorada d'un escriptor famós, (1) la infància-adolescència, (2) la maduresa i primera trobada, (3) la maternitat, (4) la vida com a cortesana, y (5) la mort del fill i es deixa adivinar que la d'ella mateixa. I un curtíssim epíleg amb la reacció del escriptor havent llegit la carta.

No serà l'última cosa que llegiré d'aquest Stefan Zweig. Ho assegure.

Momentos estelares de la humanidad. Stefan Zweig

Com ja vaig dir al post anterior, fins fa molt poc no havia llegit res d'aquest escriptor.

Avui he acabat de llegir "Momentos estelares de la humanidad. Catorce miniaturas històricas". Un llibre amb catorze narracions sobre persones que, amb els seus actes, en un moment donat, han fet que el món ja no fóra el mateix que abans d'elles.

A diferència, per tant, d'Amok, on els personatges eren uns perdedors que ens inspiraven llàstima, en aquest cas, l'autor ens fa vibrar amb els seus moments de glòria, i els seus fracassos, amb la seua força per superar les dificultats, amb el seu idealisme. Llibre èpic a diferència del lirisme de l'anterior, es fa difícil d'abandonar qualsevol dels seus capítols, un cop la lectura iniciada.

Dels relats, dos m'han arribat més al cor que la resta, un d'ells el dedicat a Georg Friedrich Häendel i el seu Messias, l'altre el dedicat al capità Scott i el seu fracàs front al noruec Amudsen, en ser el primer en arribar al pol sud. I és que l'èxit final pot arribar inclús després del més gran fracàs, la mort.

Continue agraint els amics que m'han empès a llegir aquest autor per mi, fa pocs mesos, desconegut.

Amok. Stefan Zweig

Stefan Zweig és un autor de qui havia sentit parlar molt i bé, però que em resistia a encetar. Ja ho deia mon pare: les manies no les curen els metges.

Un amic, amb el que he perdut el contacte per motius que no venen al cas, em va deixar dos llibres d'aquest autor, un dels quals aquest que acabe de llegir, Amok.

Així que, coincidint amb els elogis que bona part dels blocaires que freqüente fa pocs dies havien fet d'aquest escriptor (el 28 de novembre és l'aniversari de la seua mort) em vaig fer la ferma promesa de llegir-lo.

Què és Amok? Un petit llibre de contes, amb uns personatges perdedors, admirablement i tendrament descrits: el coronel francès mort a la guerra d'Espanya, la cortesana madame de Prie caiguda en desgràcia, el soldat rus desertor que no tornarà mai a casa, el metge que torna d'Indonèsia intentan defendre l'honor d'una dona, l'esquerpa criada menyspreada per l'amo, el marit la gasiveria del qual ha fet que pergués la dona, l'estudiant que culpa tots els altres del seu fracàs...

Personatges que lluitaran fins a extrems inconcebibles per conservar la petita engruna d'esperança que els hi resta, i que en no poder-ho aconseguir, acabaran morint, en la majoria dels casos, de forma voluntària.

M'ha agradat molt, i done les gràcies a tots aquells que m'han impulsat a llegir uns llibres que tenia a les meues mans des de feia quasi un any, però que sempre acabava postergant per altres de més recents.

La teranyina. Neal Stephenson

Més d'una vegada he parlat de Neal Stephenson i de la meua admiració per la seua habilitat a l'hora d'escriure, tant la ficció científica, cal llegir el Criptonomicó, com la recreació de l'agitat món, tan proper a nosaltres i tan llunyà, de finals del segle XVII i principis del XVIII en la seua sèrie de ficció històrica "El cicle Barroc"

No fa gaire em vaig trobar amb una novel·la escrita amb la col·laboració d'un seu oncle, "Interfície" (interfaz en espanyol, idioma en que la vaig llegir) que era un thriller futurista, inquietant per la versemblança del perill que relatava. Un candidat a la presidència dels EEUU, és intervingut a ran d'un atac cerebral, amb l'implant experimental d'uns elèctrodes que milloren les seues capacitats mentals, però que el porten, sense ell saber-ho, a ser controlat pels qui han pagat el desenvolupament del software necessari.

I ara, acabe de llegir una altra novel·la del mateix tàndem, un altre thriller de política ficció, "La teranyina" (La telaraña en espanyol) que m'ha tornat a evidenciar la capacitat d'Stephenson per crear històries absolutament versemblants, amb uns personatges del carrer, perdedors, que es troben involucrats en situacions que els sobrepassen, però que seguiran avant per la família, pels amics, per sentit del deure, perquè sí.

Quant a la història transcorre durant la invasió de Kuwait per Iraq i la primera guerra Bush del golf. En una ciutat de l'Amèrica profunda, del graner d'Amèrica, un ajudant de sheriff, que es presenta a les eleccions per a sheriff, investiga la mort d'un estudiant estranger a la universitat. A Washington una analista de la Cia, fa un comentari sobre la incorrecta utilització dels fons d'ajut que el govern USA li dóna a Saddam per la reconstrucció del seu país després de la guerra Iran Iraq. En tots dos escenaris tant l'analista com l'ajudant del sheriff són boicotejats pels seus caps que no volen perdre el poder. Ambdós són al mateix temps ajudats per altres persones que van creuant-se al seu camí, de forma accidental o provocada.

No és una gran novel·la, però sí una novel·la políciaca, d'espionatge i contraespionatge, que es llegeix amb gust i d'una tirada, amb una trama ben construïda, i uns personatges (tant els reals com els inventats, absolutament creïbles)

En resum, intentaré trobar una primera novel·la d'aquest autor que em falta per llegir, i estaré atent a les novetats que vagen sortint de la seua ploma.