llibres llegits

Pisando los talones. Henning Mankell

2011-07-12T00:31:00.000+02:00

Coneixem els nostres companys de treball amb qui passem, segurament, més hores que amb la pròpia família?

Una altra novel·la, la setena, de la sèrie del detectiu Wallander.

Com en les anteriors, un assassí en sèrie porta de cap les forces policials d'Ystad.

La desaparició d'uns joves, que celebraven una festa la nit de sant Joan, s'hi barreja amb l'assassinat de Svedberg, un dels companys de Wallander qui, així ho sembla, havia estat investigant sobre aquesta desaparició.

Quan els cadàvers d'aquests joves apareixen, les pitjors sospites es confirmen i comencen les preguntes sense resposta.

És l'assassí dels joves el mateix que ha matat Svedberg?

Qui és la misteriosa dona, una foto de la qual troben a l'apartament de Svedberg?

Quina relació tenia aquesta dona, amb Svedberg, i amb els crims?

Pot ser que Svedberg hagi estat homosexual?

Com podia el criminal saber tantes coses dels joves assassinats, o també d'una parella de novençans assassinats a la sessió de fotos post boda?

De mica en mica les respostes, certeres unes, errades unes altres, aniran aproximant-los al perfil de l'assassí, sense saber mai i són els policies qui l'estalonen, o a l'inrevés, és la policia l'estalonada per l'assassí.

Apassionant, com sempre, tot sigui dit.

La quinta mujer. Henning Mankell

2011-07-11T23:59:00.000+02:00

Un observador d'ocells mort a una trampa amb estaques de bambú com per caçar feres de la selva, l'amo d'una floristeria nu, lligat a un arbre i estrangulat, un altre home ofegat dins d'un sac a un llac...

Quines coses tenen en comú?

En aquesta novel·la, sexta de la sèrie del detectiu Wallander, Mankell ens adverteix dels perills dels justiciers, dels venjadors.

Cert que tots els morts, en un moment o altre havien fet mèrits de sobra per acabar a la presó, que tots ells havien estat maltractadors i fins i tot assassins, però la persona, finalment una dona, que havia iniciat aquesta particular vendetta en nom d'algunes dones maltractades que ha anat coneixent, acabarà quasi matant una policia.

Igual que l'il·legal grup de vigilants que s'ha format a la ciutat, acabarà quasi matant un pobre xicot que s'ha equivocat, en la nit, de carretera.

I el detectiu Wallander acabarà demanant-se per què, els seus companys, senten certa simpatia, malgrat tot, amb l'assassina múltiple.

La falsa pista. Henning Mankell

2011-06-25T21:33:00.000+02:00

Un altre cas de l'inspector Kurt Wallander, aquest melancòlic i depressiu policia d'Ystad, a Escània.

El suïcidi d'una noia, i una sèrie d'assassinats amb unes característiques especials que indiquen clarament que l'autor és únic, un assassí en sèrie. Però quina relació existeix entre els successius homes assassinats?

Resulta molt interessant que el lector conegui prou més coses de les que coneix el detectiu, tot i que no els motius ni la real identitat de l'assassí. Això ens permet anar una mica per davant del policia en la investigació, i participar d'alguna forma en els processos mentals que ens portaran a la resolució del cas.

Novel·la social i de denúncia, com sol passar a la novel·la negra sueca.

Recomanable.

La excursión a Tindari. Andrea Camilleri

2011-06-15T21:08:00.000+02:00

Un altra novel·la del detectiu Montalbano. D'ell i dels seus col·laboradors, l'enamoradís Mimí Augello, el puntualitzador Fazio, i l'inextricable Catarè.

Sarcàstic, golafre, indisciplinat, brillant, desenganyat, tendre, Montalbano s'enfrontarà a l'assassinat d'un jove a la porta de casa, i a la desaparició de dos vells que, casualment, viuen al mateix edifici que el jove assassinat.

Com en un trencaclosques les peces aniran ubicant-se al seu lloc, fins arribar al moment en què tot encaixarà, i les diferents històries agafaran tot el sentit.

Un paràgraf només, molt representatiu del tarannà del policia:

"Necessitava una pausa de reflexió: autèntica, no com la dels polítics que anomenen així, pausa de reflexió, a ço que no és més que una caiguda en coma profund."

Com la resta de novel·les que tenen com a protagonista Montalbano, paga la pena llegir-la.

Anatomía de un instante. Javier Cercas

2011-06-11T20:53:00.001+02:00

Acabo de llegir, pràcticament d'una tirada, aquest llibre apassionant sobre el colp d'estat del 23 de febrer de 1981, i me n'adono, feliç, que jo no vaig ser l'únic a qui va pillar per sorpresa, que no vaig ser l'únic que, malgrat no acabar de creure-s'ho, no va dubtar ni per un segon de la seu perillositat, que no vaig ser l'únic que va pensar en amagar-se i fugir, i que, finalment, no vaig ser l'únic que quan va aparèixer el rei a la televisió i va anunciar que condemnava el colp i que havia nomenat provisionalment un govern amb els sub-secretaris se'n va anar al llit i va dormir plàcidament pensant que ja tot, afortunadament, s'havia acabat.

Al meu bloc he deixat, fa temps, memòria del que vaig viure aquell dia:

23-F In memoriam

Però deixant a banda aquestes històries extra-literàries, aquest llibre em recorda aquells comentaris que pots llegir als bons crítics d'art quan, a partir d'una figura -i tant dóna que aquesta figura sigui central o secundària- ens mostren la història dins la història, ens obliguen a revisar els detalls, els amagats tant com els de primera línia, ens obliguen a reflexionar, a veure les coses amb uns ulls nous, inesperats.

I així veus que les coses són com t'imaginaves, com sabies que eren, però també com no t'imaginaves, com mai no les havies pensades.

I quan el viatge acabat tanques el llibre, has adquirit noves certeses i nous dubtes, i ets un poc més ric i savi.

Oscura. Guillermo del Toro y Chuck Hogan

2011-06-10T16:39:00.000+02:00

Aquesta novel·la, Oscura segona d'una trilogia encara inacabada "Trilogia de la Oscuridad" amb clara vocació de best-seller, del prestigiós director de cinema Guillermo del Toro i l'escriptor Chuck Hogan, em recorda, com ho feia la primera part, Nocturna, la versió cinematogràfica americana clàssica, la de Soy Leyenda, la de El último hombre vivo, la de El hombre Omega, la de Vampiros de Carpenter. Res a veure per tant amb tota la revisió feta sobre el mite vampíric, amb aquests vampirs edulcorats capaços de coexistir i, si cal, conviure amb la raça humana.

Res a veure tampoc amb l'aristocràtic comte Dràcula de Bram Stocker, ni amb les introspeccions psicològiques dels protagonistes de la famosa novel·la.

Els vampirs de Del Toro, són els monstres coneguts, implacables, amb ganes de menjar-se literalment el món, combatuts a la desesperada per un grup mínim de persones: una parella de doctors especialitzats en la lluita contra les epidèmies víriques, entre els que sorgeix una certa relació sentimental, un exterminador de rates, un pandiller hispà i un vell professor Setrakian, qui, d'alguna forma m'ha fet recordar el Dr. Van Helsing (es deia així en aquella pel·lícula?) del Baile de los Vampiros.

Allò que vull dir amb aquests comentaris és que, tot i que no és una gran novel·la, sí que acaba fent-te mantenir l'atenció, sí que acaba fent-te desitjar girar pàgina per saber com se podran salvar els nostres herois quan ja tot sembla perdut.

Ritme cinematogràfic, aventures que visualitzes només tancant els ulls, i de vegades sense... supose i espere que algun dia Del Toro o algun altre la portaran a les sales de projecció.

Poderes terrenales. Anthony Burgess

2011-06-07T18:37:00.000+02:00

Reprenc aquest bloc un any després d'haver-lo abandonat, un any sense escriure sobre els llibres que no he deixat de seguir llegint

I ho faig amb una re-lectura de Poderes terrenales, una novel·la enorme d'un escriptor desgraciadament poc publicat en Espanya, Anthony Burgess, el conegut autor de la novel·la en que es basa la sensacional pel·lícula de Stanley Kubrick, A Clockwork Orange, més coneguda ací pel títol de La Naranja Mecánica.

I parlo d'una novel·la enorme, no només en extensió sinó en intencions i en qualitat. Una novel·la falsament autobiogràfica que ens impulsa a confondre el protagonista-narrador, Kennet Toomey -un vell i famós novel·lista britànic, homosexual, i resident a Malta, amb el propi escriptor.

A través d'un encàrrec per esclarir, com a testimoni que fou, un possible miracle de l'anterior papa, emparentat amb ell -el germà del papa s'havia casat amb la germana de l'escriptor- i amb qui havia mantingut una llarga relació d'amistat fraternal, ens conta la història del segle passat des de l'inici de la primera guerra mundial fins als últims anys del segle.

Si bé el món que ens presenta no és exactament el que coneguem -i no només pel papa que s'assembla molt a Joan XXIII però que, evidentment no ho és, o per la invenció d'un escriptor que guanyà el premi nobel de literatura de 1935, amb una obra tan ben descrita i recomanada que t'entren ganes d'anar a la llibreria i demanar-la- es tracta d'un món fàcilment reconeixible, tan proper que acabarà sent més nostre que el que ens trobem cada matí.

Cap comparació amb el que vaig llegir fa uns mesos de Ken Follet, La caída de los gigantes

Sense cap dubte, una novel·la indispensable.

Jorge Luís Borges. Obras Completas I (RBA-Instituto Cervantes)

2010-04-12T23:54:00.003+02:00

Llegir un volum de les obres completes d'un qualsevol escriptor, és tota una aventura. Si aquest escriptor és J. L. Borges, és molt més que això, és una experiència vital.

Aleshores, resulta impossible esperar a donar una ressenya quan s'acabi el volum, a les seues 1150 pàgines.

Així que, un cop llegits Fervor de Buenos Aires (1923), Luna de enfrente (1925), Cuaderno San Martín (1929), i Evaristo Carriego (1930), trobe que comença a ser hora d'anar donant les meues primeres impressions.

Els tres primers llibres, de poesia, m'han recordat la millor generació del 27 (acudesc a la wikipèdia per comprovar que Poeta en Nueva York és del 29-30)

El quart, de crítica literària, ens mostra un poeta local i segurament mediocre, Carriego, que bé podria haver estat un heterònim, a l'estil dels de Pessoa, només que aquest és real i distint de Jorge Luís Borges.

Però parle de crítica literària, oblidant que res no resulta tan senzill i unívoc quan parlem de Borges.

Deixe ací un capítol que em sembla molt significatiu de com la narració de la vida d'un escriptor i la crítica literària de la seua obra, li serveix com a pretext per parlar del seu país en una excursió sorprenent:

UN MISTERIO PARCIAL

Admitida una función compensatoria del tango, queda un breve misterio por resolver. La independencia de América fue, en buena parte, una empresa argentina; hombres argentinos pelearon en lejanas batallas del continente, en Maipú, en Ayacucho, en Junín. Después hubo las guerras civiles, la guerra de Brasil, las campañas contra Rosdas y Urquiza, la guerra del Paraguay, la guerra de frontera contra los indios... Nuestro pasado militar es copioso, pero lo indiscutible es que el argentino, en trance de pensarse valiente, no se identifica con él (pese a la preferencia que en las escuelas se da al estudio de la historia) sino con las vastas figuras genéricas del Gaucho y del Compadre. Si no me engaño, este rasgo instintivo y paradójico tiene su explicación. El argentino hallaría su símbolo en el gaucho y no en el militar, porque el valor cifrado en aquél por las tradiciones orales no está al servicio de una causa y es puro. El gaucho y el compadre son imaginados como rebeldes, el argentino, a diferencia de los americanos del Norte y de casi todos los europeos, no se identifica con el Estado. Ello puede atribuirse al hecho general de que el Estado es una inconcebible abstracción; lo cierto es que el argentino es un indivíduo, no un ciudadano. Aforismos como el de Hegel "El Estado es la realidad de la idea moral" le parecen bromas siniestras. Los films elaborados en Hollywood repetidamente proponen a la admiración el caso de un hombre (generalmente, un periodista) que busca la amistad de un criminal para entregarlo después a la policía; el argentino, para quien la amistad es una pasión y la policía una maffia, siente que ese "héroe" es un incomprensible canalla. Siente con don Quijote que "allá se lo haya cada uno con su pecado" y que "no es bien que los hombres honrados sean verdugos de los otros hombres, no yéndoles nada en ello" (Quijote, 1, XXII). Más de una vez, ante las vanas simetrías del estilo español, he sospechado que diferimos insalvablemente de España; esas dos líneas del Quijote han bastado para convencerme de error; son como el símbolo tranquilo y secreto de una afinidad. Profundamente la confirma una noche de la literatura argentina: esa desesperada noche en la que un sargento de la policía rural gritó que no iba a consentir el delito de que se matara a un valiente y se puso a pelear contra sus soldados, junto al desertor Martín Fierro.

L'Odisea. Homer

2010-04-06T17:33:00.002+02:00

Ahir acabí de llegir l'Odisea.

Possiblement, si no em falla la memòria, vaig intentar llegir-la a la meua joventut, però el que és cert és que no la recordava. No vull dir que no em sonés a cosa sabuda, perquè la història ha estat repetida milers de vegades, tant al cinema com als papers

Grandíssima novel·la d'aventures, amb un tempo que ja voldrien molts narradors actuals, que et fa desitjar seguir i seguir la lectura, per veure com resol la narració l'autor. Narració com abans deia, absolutament coneguda de tothom.

I és que si l'Ilíada era una crònica de guerra d'uns pocs dies, l'Odisea és la narració d'un viatge de retorn, permanentment obstaculitzat pels déus i pel destí.

En fí, l'he llegida en castellà, en una traducció que primava el ritme dels versos, i ara em quede esperant la propera traducció al català de València que he sabut que prepara el meu admirat J.F. Mira.

Promet no perdre-me-la.

Anatema. Neal Stephenson

2010-03-23T00:00:00.002+01:00

Neal Stephenson és, possiblement, un dels grans escriptors de ciència ficció del moment.

Rectifique. Neal Stephenson és, possiblement, un dels millors divulgadors científics del moment, que, a més a més, és un bon novel·lista.

Després del tour de force del seu "Cicle Barroc" on ens narrava el naixement de la ciència moderna en una sèrie de novel·les d'aventures dignes d'un Jules Verne o d'un Salgari, ara es despenja amb una trepidant història en Arbre, un planeta dividit en dues grans faccions que coexisteixen com aigua i oli, sense barrejar-se: la secular i la "concentual". Dos grups enfrontats que es veuran abocats a col·laborar estretament i incondicional, davant l'arribada d'uns invasors alienígenes, estranyament similars als natius d'Arbre.

Fins aquí un llibre que m'ha recordat "Càntic a Sant Leibowitz", o "Cita amb Rama", o "De la Terra a la Lluna", per citar només tres exemples dels que participa aquesta narració.

Però, per mi, que he estudiat Física a la Universitat, un recordatori de la Mecànica Quàntica, de les geometries no euclidianes, de les teories platòniques. I, en aquest aspecte m'ha recordat "El món de Sofia" o "El número de la bèstia"

Bé, ara a esperar impacient el pròxim llibre.

El señor de la luz. Roger Zelazny

2010-03-04T16:11:00.003+01:00

Mai no he amagat el meu interés pel gènere literari que coneixem com a ciència-ficció.

Alguns dels primers llibres (àlbums més bé) que recorde haver llegit de ben menut són dos àlbums de cromos recollits dolçament a les xocolatines, un d'ells amb una història dels coets (allí vaig conèixer Von Braun, l'artífex de les V-1 i V-2 i del programa espacial de la NASA) i 20.000 llegües de viatge submarí, la gran novel·la de Jules Verne.

I, als meu deu anys acabats de complir, quan, acabant de dinar, mon pare qui m'acompanyava al seminari menor dels escolapis on jo anava a ingressar, em va demanar quin llibre podia regalar-me, entràrem a la llibreria París-València, al carrer Pelayo, i vaig elegir "La Isla misteriosa" també de Jules Verne.

Entre tots els autors que m'estime, n'hi ha un que destaca per la seua singularitat: Roger Zelazny. Aquest escriptor ha fabricat la major part de les seues històries al voltant de les grans mitologies.

Per cert, una petita disgressió, la primera cosa que vaig llegir d'ell fou un conte curt anomenat "Una rosa para el Eclesiastés", publicat en Espanya a una revista lleument eròtica, Bocaccio, dels primers temps de la transició.

I aquesta llarga introducció em serveix per dir que, aquesta novel·la, versió molt lliure del Ramayana en un planeta colonitzat pels humans, on els Primigenis, la força de xoc que ha aconseguit dominar els natius del planeta, han esdevingut un panteó de déus, adoptant els noms i els poders dels déus del panteó hindú, i han impulsat una civilització de castes i transmigracions, amagant als humans del planeta els avanços científics de què ells en són posseïdors i tallant de soca-rel qualsevol progrés científic que puga significar per als humans un pas avant en la independència respecte del déus, per petit que aquest pas siga.

Un dels primigenis, Sam, crearà una nova religió, el budisme, tot intentant repetidament acabar amb els seus ex-companys, i establint aliances amb qui siga (inclús amb els dimonis que a l'inici dels temps va sotmetre) per tal d'aconseguir que "l'evolucionisme", el progrés científic de la humanitat puga tirar avant.

Una història èpica d'amistats i odis incommensurables però ben humans al remat.

Si no heu llegit res d'aquest autor, pot ser una bona introducció.

La Ilíada. Homer

2010-02-25T22:47:00.003+01:00

Acabe de llegir La Ilíada, aquest llibre de fa quasi tres mil anys, i no seré tan insensat com per dir que m'ha apassionat, però quasi.

La traducció d'Emilio Crespo, d'una fèrria literalitat de gust arcaic, no ens arriba en cap moment a destorbar la lectura.

Reportatge d'una guerra absurda, com totes, ens narra amb un detall abassegador, exhaustiu, només uns pocs dies, els que van des del desplant d'Agamèmnon a Aquil·les i la conseqüent ira (hybris) d'aquest, cosa que fa que es retire de la batalla, ell i les seues tropes, fins a la seua reincorporació a la lluita -arran de la mort del seu amic Pàtrocle a mans del troià Hèctor-.

I quan dic que els detalls són exhaustius, ho dic a consciència. Homer m'ha recordat, salvant les enormes distàncies, al Matias Prats (pare) quan, en radiar una correguda de toros, era capaç de contar-te no només l'ascendència del bou, fins una quinta generació, sinó també més d'una anècdota intrascendent del cunyat d'una amiga del torero, que li havia estat contada per un amic veí d'aquest.

Citaré només els últims versos. Príam, pare de Paris i d'Hèctor, amb l'ajut dels déus ha aconseguit rescatar el cadàver d'Hèctor, i prepara el funeral:

"Enseguida erigieron un túmulo y apostaron vigías por doquier,
por si los aqueos, de buenas grebas, atacaban de antemano.
Tras verter el montón del túmulo, volvieron a irse. Después
se reunieron y participaron del eximio banquete fúnebre
en las moradas de Príamo, el rey criado por Zeus.
Así celebraron los funerales de Héctor, domador de caballos."

Com podeu comprovar un senzill i lacònic reportatge que signaria sense problemes qualsevol corresponsal de guerra.

Ara, després d'aquesta lectura, m'han entrat ganes de rellegir Roger Zelazny, i la seua versió del Ramayana, "El senyor de la llum".

El quinto día. Frank Schätzing

2010-02-07T16:04:00.002+01:00

Acabe de llegir aquesta extensa novel·la (em resistesc a qualificar-la de llarga, a mi se m'ha fet curta) de prop de mil pàgines, i encara em ballen pel cap les imatges de l'apocalipsi tan versemblant que aquest relat ens porta.

Ciència Ficció dura, d'aquella que aprofita l'acció per anar explicant-nos als lectors els coneixements científics emprats pels múltiples protagonistes, sense que aquestes digressions arriben mai a ser un llast per a la narració. Com tampoc no ho és el clar missatge ecologista subjacent a tota la història.

Llegint aquest llibre he recordat Jules Verne i Arthur C. Clarke, amb alguna lleu pinzellada d'H.P. Lovecraft i, per suposat, de Carl Sagan amb la seua Contact. O de Solaris d'Stanislaw Lem.

Perquè aquesta història és la d'un contacte in extremis entre la humanitat i una altra intel·ligència, una cursa contra rellotge per aturar, més que siga provisionalment, una guerra on els humans hi tenim totes les de perdre.

I, si bé el títol prové d'aquest conegut passatge del Gènesi:

Digué Déu: "Que les aigües s'omplin d'una multitud d'éssers vius i que volin ocells sobre la terra, per l'extensió del cel".

I Déu creà els grans monstres marins, les diverses menes d'éssers vius que omplen les aigües lliscant sobre elles i totes les espècies d'animals amb ales. I veié Déu que això era bo.

Aleshores els beneí, dient: "Que siguin fecunds y es multipliquin; que omplin les aigües dels mars y que les aus es multipliquin sobre la terra".

I així hi hagué una tarda i un matí: aquest fou el cinquè dia.

el desenllaç de la novel·la ens planteja, no obstant, la dificultat de seguir confiant en un déu creador que ens haja fet els homes, i només els homes, a la seua imatge i semblança.

Josep Pla - Joan Fuster. Un llibre en fascicles de la revista Temps

2010-02-04T20:27:00.003+01:00

He acabat de llegir aquest llarg reportatge doble sobre aquests dos homenots, Josep Pla i Casadevall de Palafrugell i Joan Fuster i Ortells de Sueca.

Vides més paral·leles, si cap, que les escrites per Plutarc de Queronea, les d'aquests dos periodistes volgudament de poble i en tant que molt de poble, universals com pocs.

Si amb uns versos poguéssim resumir la seua trajectòria, empraríem de segur els d'Espriu:

"Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa"

I clar, acabes sabent i comprenent els motius (però no compartint-los) de que Pla no rebés mai el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. No compartint-los, perquè Josep Pla, malgrat el seu tarannà conservador, malgrat les seues idees dretanes, no va renunciar mai a la seua insubornable catalanitat, mai no va deixar de treballar per Catalunya, encara que, de vegades, no ho semblés gaire.

I ens va deixar tal quantitat de bona literatura que si resulta difícil llegir-la tota en una vida, més difícil sembla poder-la escriure.

Quant a Joan Fuster, només podem parlar d'agraïments a un deixeble confés de Voltaire, que preferí deixar de banda la seua tranquil·litat per baixar a la trinxera i dedicar-se a formar la joventut en la rebel·lia i en la disconformitat.

Pare del País, reconegut per tots aquells que ens sabem valencians, i odiat per tots aquells que voldrien que el valencianisme no passés de ser una afició simple i acrítica al futbol i a les falles.

Joan Fuster, l'autor de frases tan certes com aquesta: "Que ningú no s'enganye, l'acompliment de la llibertat és el llibertinatge. Jo en sóc partidari, siga dit de passada" o aquesta: "Et fan una foto, la mires i penses:'sort que és provisional'. Quina imprudència, deixar-te retratar!"

o d'aquest epitafi:

Ací jau
J.F.
va morir com va viure
sense ganes

Difícilment tornarem a tindre dues persones com aquestes.

L'últim tren. Maria Mercè Roca

2010-01-09T01:11:00.003+01:00

Mai no havia caigut a les meues mans cap llibre d'aquesta escriptora gironina, Maria Mercè Roca, i aquesta novel·la, L'últim tren, m'ha deixat, com diuen els francesos, le coeur gros.

Aquesta història tan comuna, tan repetida, d'una separació, ens és presentada a través de dos llargs monòlegs d'ell i d'ella, i una senzilla (i clàssica) narració final en tercera persona on assistim al desenllaç final.

Una història trista que ens permetrà endinsar-nos en un matrimoni ja acabat on cap dels dos desitja fer-li mal a l'altre. Una història d'amor-dominació, d'amor-submissió, de silencis cada cop més prolongats, de pors, de solituds.

I també una història d'alliberament, d'amor entre perdedors, un amor que fàcilment pot ser confós amb el producte de la famosa crisi dels cinquanta (ni tan sols el protagonista se'n podrà lliurar del dubte)

Com s'ha arribat a aquest fracàs? Fàcilment comprovem que cap dels dos està lliure de culpa. I això ens deixa amb una enorme tristesa, amb, com diuen els francesos, le coeur gros.

La ciutat invisible. Emili Rosales

2009-12-29T13:59:00.003+01:00

Que Emili Rosales, a la seua darrera novel·la, "La ciutat invisible", ens done com a protagonista i narrador en primera persona un personatge (galerista d'art) anomenat Emili Rossell, no és fruit de cap casualitat, sinó de l'intent de construir una història versemblant partint d'una inversemblant invenció: un quadre perdut del Tièpolo.

La història transcorre a cavall del segle XVIII (regnat de Carlos III) a través d'un manuscrit d'un arquitecte italià, Andrea Rosselli, que arriba misteriosament i anònima, a les mans del nostre protagonista, i l'època actual (la del boom immobiliari i la invasió de les platges mediterrànies per la rajola)

Relat de bona factura i de bon llegir, m'ha resultat, no obstant, una mica massa esquemàtic, amb alguns personatges francament desaprofitats, entre els quals, la dona del seu amic Jonàs i antiga amant, Sofia, que sota el meu punt de vista podria haver donat lloc a tota una altra novel·la molt més complexa, i de més calat psicològic, i que, per a la nostra desgràcia de lectors ha quedat només mínimament esbossada.

Un llarg diumenge de prometatge. Sebastien Japrisot

2009-12-20T22:00:00.004+01:00

A Sebastien Japrisot (Jean-Baptiste Rossi) ja fa anys que el coneixia, d'haver llegit una novel·la negra seua: "Parany per una noia", publicada a la mítica col·lecció novament ressuscitada "La cua de palla", dirigida per Manuel de Pedrolo, que també en feu la traducció.

Acabe de llegir avui una altra novel·la, aquest "Un llarg diumenge de prometatge" i encara estic commocionat, com em va colpir al seu dia la pel·lícula -una de les primeres de Stanley Kubrick- "Paths of Glory".

La història, una història d'amor i tossudesa. Una noia invàlida, des de la seua cadira de rodes, arran d'unes confidències d'un sergent moribund, iniciarà una tenaç investigació sobre la mort, a les acaballes de la primera guerra mundial, del seu promès, a les trinxeres de primera línia, a la frontera amb Bèlgica, prop del Canal de la Màniga.

Novel·la negra i antibel·licista, ens mostra tot un seguit de persones, -una balzaquiana comèdia humana-, amb les seues febleses i mentides, però també amb el seu altruïsme, amb la seua capacitat de reacció, amb la seua humanitat.

Història de perdedors, la d'aquest grup de soldats condemnats a una mort ignominiosa, a un no-ajusticiament ràpidament oblidat, i que la tenacitat de Mathilde anirà, a poc a poc, traient a la superfície.

Història d'una decisió injusta, d'una vilesa indigna, però també de companyonia, d'altruisme, de pors, de records voluntàriament soterrats i oblidats, que aniran eixint, però, a la superfície, gràcies a la insistència de la nostra protagonista.

I un final no per més esperat i desitjat menys emotiu. Un final obert que podria arribar a ésser l'inici d'una nova vida. O no. Qui ho podria saber.

Absolutament recomanable.

El professor d'història. Joan Francesc Mira

2009-12-12T13:40:00.002+01:00

Acabe de llegir aquesta darrera novel·la de Joan Francesc (Quico) Mira, aquest esplèndid i melancòlic viatge interior-exterior d'un protagonista catedràtic d'història en la ratlla de la jubilació.

I pense que si Joyce, amb el seu Ulisses, va escriure la novel·la inoblidable de Dublin, Mira, amb aquesta "El professor d'història" (2008) i dues altres anteriors: "Els treballs perduts" (1989) i "Purgatori" (2002), ens ha regalat la novel·la de València, anava a dir imprescindible, però no hi ha res d'imprescindible en aquesta vida.

Aquest professor, amb la dona afectada d'un Parkinson que avança inclement, aquest professor a qui una ridícula entropessada el mateix dia que anava a començar un nou semestre -possiblement l'últim de la seua llarga carrera- li capgira la vida i l'impulsa a abandonar sobtadament l'ensenyança d'una història que amb el temps se li ha fet cada cop més incomprensible, aquest professor que canvia de casa, de barri, d'imatge, de vida, transportat per unes forces que el sobrepassen, com una fulla al vent de la tardor, ens mostra una València actual barrejada i enfrontada a una València anterior, la de la seua infantesa (i l'infantesa de Mira i la meua, malgrat els dotze anys que ens separen)

Un any en dotze capítols d'una prosa límpida, plàcida, magnífica, com la d'una mar en calma, un viatge sense retorn a la maduresa, a la comprensió.

Les nits difícils. Dino Buzzati

2009-11-26T14:24:00.004+01:00

Sóc un enamorat dels contes de Buzzati, des que, a l'estació de Granada, un llunyà octubre del 68, vaig comprar per a llegir en el tren, un llibre de butxaca, crec recordar que de Bruguera, edicions B, o alguna cosa similar, titulat "Pánico en la Scala y El perro que ha visto a Dios"

Em va enlluernar la seua barreja entre Kafka i Borges.

Diversos prèstecs a amics, i alguna que altra riuada, em deixaren sense aquells rebregats i rellegits llibres de butxaca que, més tard, quedaren descatalogats.

Així que em vaig endur una gran alegria quan, fa uns anys, a la fira del llibre, vaig trobar "Seixanta contes", volum que contenia bona part dels relats, entre els quals el mític "El gos que va veure Déu".

Ara, he acabat de llegir "Les nits difícils" Un recull de 51 contes escrit i publicat poc abans de la mort de l'autor, on ens torna a delectar amb la seua prosa tan periodística i neta -Com defenia el gran Josep Pla l'esplèndida escola d'escriptura que el periodisme significa!-

Més obscurs, més trists de l'habitual en ell, potser no tots a l'altura esperada, però amb alguns d'ells genials, colpidors.

Com aquest "El detergent" del relat "Progressions":

"Disculpi'm senyora l'hora que és només serà un minut per desgràcia per nosaltres els fabricants no hi ha horaris sempre escales amunt i avall no li repeteixo senyora només un minut una petita demostració senyora es tracta d'un nou detergent realment revolucionari per favor no s'enfadi senyora un detergent gegant ah ah vostè també se sorprèn totes se sorprenen ah ah gegant no per les dimensions evidentment senyora al contrari n'hi ha prou amb una miqueta una miqueta li dic molt bé senyora té alguna peça de roba per rentar? Si ens ho permet podem fer la prova a la cuina o la lavabo miri senyora vostè està realment una mica nerviosa oh permeti'm senyora sí sí sí estigues quieta dolça nina estigues quieta i deixa't fer no no cridis pel que més vulguis no cridis així així ara ja no cridaràs més nena va mou-te et dic ara què et passa? Mare de Déu què he fet?"

O el conte "L'ermità" on un sant eremita és convençut per fra Basilio, un dimoni disfressat de confessor, de que la mortificació de l'ànima a través del pecat és el millor camí per arribar al cel. Quan, després d'una vida de cràpula, violacions i crims, sota capa de santedat, finalment atrapat i condemnat, el botxí li talla el cap a l'ermità, aquest se n'adona del seu error, es penedeix al darrer moment, i se salva.

Buzzati acaba el conte, però, amb aquest paràgraf que ens mostra perfectament el seu tarannà:

"Aleshores el que s'havia fet passar per fra Basilio va fugir obrint-se pas a empentes entre la multitud. Havia triomfat en una empresa fins aleshores mai duta a terme en la història del món. En l'empresa, per a un diable, més deshonrosa i absurda de totes: la de portar un home a la glòria de Déu a força de pecats immunds."

-Diantre -imprecava-, doncs, és veritat: els camins del Senyor són infinits."

Absolutament recomanable.

Només socis. Ferran Torrent

2009-11-18T09:57:00.003+01:00

Acabe de llegir un nou llibre del meu paisà Ferran Torrent, àlias (ja fa molts anys) "El Tigre de Sedaví" de quan, a la mili, va practicar amb relatiu èxit el "noble esport" de la boxa.

Aquesta vegada el llibre ha estat "Només socis", una diguem-ne continuació, un spin off, de la trilogia de Lloris, conformada per "Societat Anònima", "Espècies protegides" i "Judici Final".

En certa forma, l'abundor de personatges de novel·les anteriors: els germans Torres (Gràcies per la propina, La mirada del tafur), Butxana l'investigador privat i Tordera l'ex comissari (de tantes i tantes novel·les), Albert i Miquel (Judici final), Lloris (de la trilogia citada), el Mossad (de Judici Final) m'ha recordat aquella pel·lícula mítica, embogida comèdia, de James Bond (Casino Royale, la del 67 of course).

Novel·la negra, doncs, amb vocació de comèdia, on deixa entreveure una possible eixida de l'armari de l'ex comissari Tordera en futures històries (o no, tot podria ser)

En poques paraules, una altra novel·la de gènere (negre) de bon llegir.

L'home més buscat. John Le Carré

2009-11-12T18:50:00.002+01:00

Acabo la lectura d'aquesta última història de John Le Carré, on l'autor torna novament al món dels espies en actiu, on torna a presentar-nos aquest món claustrofòbic i desencantat que tan bé va descriure a les novel·les de Smiley, ressuscitat després de l'atemptat de l'11-S per mor de l'amenaça del terrorisme islàmic.

Un tros de vida amb tot de personatges perdedors: la família de Melik el turk, Issa el txetxè, Annabel la seua advocadessa, Tommy el banquer, frau Elli la secretària, Abdul·là el doctor filantrop musulmà amb només un cinc per cent de dolenteria... i Bachmann, l'espia dels vells temps, caigut en desgràcia.

Tots perdedors, com sempre passa a les històries de Le Carré, tots manipulats, terriblement manipulats pels que estan a l'ombra de l'ombra. Un joc d'escacs, o millor encara de Go, on precisament els més cínics acabaran sent els més morals.

Recomanable sempre, aquest John Le Carré, de qui espero que continuï escrivint durant molts i molts anys.

La reina al palau dels corrents d'aire. Stieg Larsson

2009-11-02T15:59:00.004+01:00

Aprofite una incòmoda fractura al peu per llegir la tercera part de la trilogia d'aquesta hacker creada pel malaguanyat Stieg Larsson, Lisbeth Salander.

Com ja em va passar amb els dos llibres anteriors, una vegada iniciada la lectura, se m'ha fet realment difícil tancar el llibre, un llibre, la violència del qual a diferència dels anteriors, no ha estat física, malgrat els morts que acabaran havent-hi.

El llibre manté i incrementa, en un crescendo continuat, capítol a capítol, tota la tensió acumulada, fonamentalment, des del segon i, llevat d'un capítol que m'ha resultat una mica prolix, on s'allarga en excès sobre els origens i funcionament de la Sapö, el ritme de la investigació i de la preparació del judici, resulta tan trepidant com les, per a mi clàssics indiscutibles, novel·les de Dashiell Hammet, Collita Roja, o La Clau de Vidre.

Si, a la primera novel·la, Lisbeth Salander ens apareix com un personatge aparentment secundari que ajuda el periodista investigador 'Kalle' Blomkvist, i que va prenent cos a poc a poc, a la segona ja és la protagonista absoluta, relegant a un segon pla el periodista, i en aquesta tercera, és la pedra angular sobre la que gira tota l'acció i tots els esforços dels seus amics, intentant capgirar un judici on sembla que la nostra amiga ho té tot en contra.

Llibre, per tant, centrat en descriure un joc d'escacs contra rellotge, entre els amics de la Salander i els enemics, aquest grup d'intervenció a l'ombra, aquesta "secció" sense escrúpols.

I una darrera anotació: si el llibre no hagués tingut l'epílog "Inventari de Successió" podríem haver pensat en possibles i previsibles continuacions.

Afortunadament, l'autor no va caure en aquest parany, i amb aquest llibre tancà un cicle pràcticament perfecte.

No sé si hi ha, sembla que sí, una quarta novel·la inacabada, ni si acabarà publicant-se -segur que sí-. Però si aquest arriba a ser el cas, i en ella participen el Blomkvist i/o la Salander, ja no estarem llegint la història de la hacker, sinó una història en la que participarà Lisbeth.

Diferència no petita, per cert. Al temps m'encomane.

Si encara no ho heu fet, llegiu-los. Els tres llibres com si fossin, que ho són, un de sol. A què espereu?

Judici final. Ferran Torrent

2009-10-28T12:05:00.002+01:00

Acabe de llegir aquest tercer llibre de la trilogia encetada amb aquella primera novel·la Societat Limitada i la segona Espècies Protegides, on la petita i divertida història de Juan LLoris el constructor i Francesc Petit el polític valencianista, queda transformada en la història de Liam.

Ferran Torrent torna a la seva primera literatura negra intemporal, rescatant el Toni Butxana, i el comissari Tordera.

Tercera part? dubto que així sigui, i li ho agraesc a l'autor.

Aprofitant un petits personatges (per més que ells es considerin proteics - i a la petita escala valenciana bé que ho són) ja coneguts, que segueixen amb les seves dèries (Juan LLoris continua aspirant a l'alcaldia de València, Francesc Petit intentant mantenir-se l'eix central de la política valenciana) construeix un protagonista, l'irlandès Líam, ex-Ira, ex-Mossad, ex-mercenari, assassí a sou, creïble i humà i cansat, una mica a l'estil dels personatges de Le Carré.

I si bé continue pensant que el seu cim el va fer amb dues novel·les intimistes: Gràcies per la propina, i La mirada del tafur, llegir els seus llibres, inclús els menors, sempre resulta gratificant.

La mano de Fátima. Ildefonso Falcones

2009-10-25T20:55:00.002+01:00

Fa poc, la dona em va regalar aquest segon best seller de l'Ildefonso Falcones, "La mano de Fátima" (reconec no haver llegit encara "La Catedral del mar" però després d'aquest, promet emmenar el meu error).

Llibre històric? diguem que fulletó magníficament documentat i ambientat a l'Espanya de principis del segle dissetè. I, si us plau, aclarim les coses, el qualificatiu de fulletó no és, de cap manera, ni en cap sentit, pejoratiu. Sóc un incondicional lector de Dickens, del Dickens de, posem per exemple, Oliver Twist.

Aquesta vida del morisc Hamid ibn Hamid, alias Hernando Ruíz, per més que exagerada (en aquest sentit em decanto més per la novel·lística russa a l'anglesa, ja que no intenta encabir en un únic personatge tota l'acció) és com una muntanya russa, tant que hi ha per acabar marejat.

I algunes coses a agrair-li a l'autor:

que el final no sigui l'esperat, el que ens hagués, segurament, donat Dickens;

que m'hagi fet interessar per coses que desconeixia, com la biblioteca plúmbia o l'evangeli de Bernabéu;

que s'hagi posat clarament a favor dels vençuts, encara que aquests siguin els moriscs finalment expulsats.

I, encara que no li hagués vingut mal una mica més d'atenció al joc polític internacional, només mínimament apuntat, lectura ben recomanable per a qui vulgui saber com podem arribar a ser de fillsdeputa els homes contra aquells que no pertanyen a la nostra tribu.

Ah, i llegiré La Catedral del Mar. M'han entrat les ganes.

El contador de Historias. Rabih Alameddine

2009-09-22T08:36:00.002+02:00

No sóc neutral, ho reconec.

Des que, fa molts anys va arribar a les meues mans Lleó l'Africà d'Amin Maalouf, i anys més tard, Els narradors de la nit de Rafik Schami, aquest racó del món que coneixem com l'Orient Mitjà (Líban, Síria) ha esdevingut el meu país literari de la infància.

Perquè jo sóc d'una generació que encara es reunia, les nits d'hivern, després de sopar, al voltant del foc a l'aixumenera (magnífic encreuament de xemeneia i fumeral) i escoltava els contes fantàstics que els majors contaven (de gegants i fades i bruixes i princeses) mentres els gats dormien vora les brases, i deixàvem granets de dacsa sobre la cendra calenta, que anaven rebentant en blanques borles. (Poc després arribà la televisió al poble i la màgia anà desapareixent a marxes forçades)

I avui, acabe de llegir El Contador d'historias (Hakawati), de Rabih Alameddine, que m'ha tornat a dur l'aroma dels contes inacabables, entrellaçats entre ells i amb la realitat. Històries màgiques de la història (quina altra cosa, sinó, el conte que creua gran part del llibre, sobre les aventures de Baybar i els seus amics?)

2003. Osama Al-Kharrat, resident a L.A. Califòrnia, torna a Beirut a l'hospital on son pare, amb qui fa anys que no es parla) està morint-se. La familia retrobada, el Beirut desfet per la guerra civil, les llargues nits a l'hospital, desfermen els records de la seua joventut, de la seua infantesa, del seu oncle, del seu avi, de la peculiar història de la seva família d'origens anglesos, francesos, armenis, drusos...

(Peculiar? després d'haver llegit Orígens d'Amin Maalouf, o El lado oscuro del amor de Rafik Schami he d'admetre que aquesta història, per estranya que ens resulti és -o era- absolutament normal en un país que està desapareixent -desafortunadament i acceleradament- sota les botes d'un uniformisme absurd que acabarà -si no ho ha fet ja, d'una forma irreversible- matant-los.)

I tots aquests records encreuats per contes que donen lloc a més contes, que donen lloc a... un últim homenatge a son pare qui, possiblement, ja no podrà escoltar-lo: a l'última línea de la novel·la, Osama iniciarà una nova història que ja no serem (quina llàstima) a temps d'escoltar.

El ocho. Katherine Neville

2009-09-09T09:13:00.009+02:00

Feia temps, anys, que m'havien parlat d'aquesta novel·la, EL OCHO, que encara no havia llegit, degut possiblement, a la meva prevenció contra els (més ben dit contra "certs") best-sellers.

I l'altre dia, encara de vacances a Cullera, junt a les caixes d'un supermercat, la vaig trobar, en edició de butxaca, als estatges giratoris que hi sol haver.

La meva primera impressió ha estat de decepció. No vull dir que la trama no resulte animada, però sí bastant previsible, i molt inverosímil.

Només pensar que un pobre gosset siga capaç d'acollonir i paralitzar tot un cap de la policia secreta algeriana és per començar a riure i no acabar.

I ja sé que tot lo món parla sobre que el món és un mocador, però el retrobament dels dos germans a l'última part de la novel·la, té molt de mèrit.

Quant als dos bàndols enfrontats, els blancs i els negres, havia arribat a albergar la secreta esperança que eren tractats per igual, i que no eren bons o dolents per sí mateix, sinó només rivals en el joc, però el final desmentint aquesta esperança, també m'ha acabat decebent.

Per últim, i per no allargar-me més, havia esperat que el secret estigués més en la línia de l'aconseguiment d'una "fusió freda" en base a l'aplicació de certes vibracions musicals (tant de temps parlant dels sons i de Pitàgoras) i, novament defraudat, aquest poder tan llargament ansiat i perseguit, consisteix només en l'allargament alquímic de la vida.

Malgrat tot, en alguns moments m'ha recordat (molt pobrement, és cert) Nueve Príncipes de Ambar d'en Roger Zelazny.

Lectura d'estiu per a incondicionals.

I, com podeu endevinar, jo no ho sóc pas.

La encantadora de Florencia. Salman Rushdie

2009-08-24T12:12:00.004+02:00

Fa molt temps arribà a les meves mans un llibre enlluernant d'un autor indi, Salman Rushdie, per mi absolutament desconegut: Fills de la mitja nit.

Quan, poc després, vaig llegir Els versicles satànics, i Harun o el mar de les històries, em vaig endur la impressió de que Rushdie havia fet un cim amb la primera novel·la i que, difícilment, tornaria a retrobar la màgia desplegada.

No fa molt vaig tornar a la càrrega amb Furia, cosa que em va reafirmar en la meva idea.

Avui, afortunadament, em veig obligat a rectificar.

He acabat la lectura de La encantadora de Florencia i he tornat a trobar la màgia de la creació en estat pur.

Aquesta història de l'emperador Akbar el Gran (i recordem que akbar significa gran) capaç de crear una reina imaginària més real que les demés reines del seu harem, que topa amb l'aventurer italià de múltiples noms, narrador d'històries, més que descarat insolent, que assegura ser el seu oncle, ens introdueix no solament a la cort oriental d'un emperador mogol al segle setzé, sinó a la vida no menys fantàstica d'una ciutat occidental renaixentista com Florència.

Malgrat el seu forçat exili, degut al criminal integrisme religiós (no us resulta tautològic?), l'autor ha sabut retrobar els seus origens, la seva veu i ens ha brindat una novel·la entre dos mons tan distints i, no obstant, tan similars

Absolutament recomanable

Gusanos de arena de Dune. Brian Herbert i Kevin J. Anderson

2009-08-17T18:16:00.003+02:00

Sembla que, ara sí, s'ha acabat la saga Dune.

Aquesta novel·la, "Gusanos de arena de Dune", continuació de "Cazadores de Dune" ens transporta a la hegeliana batalla final, el kralizek, amb el resultat de la improbable i inesperada síntesi entre els dos enemics irreconciliables, humanitat i màquines intel·ligents, representades aquestes darreres per Omnium.

Si alguna cosa hem d'agrair-los a Brian Herbert, fill del gran creador de Dune Frank Herbert i a Kevin J. Anderson, és haver fet una digna i coherent continuació, amb les seves preqüeles, mites, i seqüeles, fins arribar en aquest èpic i inesperat final, no obstant coherent amb les idees originals d'en Frank Herbert.

Un digne colofó, on retrobem totes les races, ètnies, religions, associacions, banderies que han anat enfrontant-se a través de tota la saga, i no solament això, sinó els propis personatges, convenientment clonats com a instruments per aquesta batalla final.

Reconec, com ja vaig dir l'octubre passat, que no sóc imparcial, però em sembla que qualsevol futur llibre sobre el tema ja no em resultarà útil.

El viaje del elefante. José Saramago

2009-08-09T21:34:00.007+02:00

Em reconec un incansable seguidor d'aquest magnífic i lúcid escriptor, merescudament premi nobel.

I ja tardava en llegir la seua darrera novel·la, "El viaje del elefante".

A partir d'una anècdota intrascendent i pràcticament oblidada: el regal del rei de Portugal a l'arxiduc i futur emperador d'Àustria d'un elefant, reconstrueix el viatge d'aquest animal: Lisboa - Castelo Rodrigo - Valladolid - Roses - Gènova - Viena.

Cronista de la quotidianitat com sempre, i dels pensaments de la gent humil, la imprescindibilitat de la qual no sol ser reconeguda en les històries i cròniques oficials, ens introduirà a les petites ruïndats i vileses, però també als emotius comiats.

Com de costum un mestre de la narració.

Ara a esperar-ne un altre.

La historia de Lisey. Stephen King

2009-08-04T12:24:00.003+02:00

Feia ja temps que no llegia cap novel·la del prolífic Stephen King. La lectura fa dos anys i mig de la sèrie "La Torre Oscura" -possiblement la millor cosa que ha escrit i que escriurà- m'havia deixat assaciat per una temporada.

Fa poc em vaig baixar aquesta novel·la "La Historia de Lisey" on torna a introduir-nos en aquesta cruïlla terrorífica (aquí es mostra clar hereu de Lovecraft) entre dos mons que per a certa gent inestable psiquicament, són transitables a través del lleuger tel del son al punt del despertar.

La història de Lisey, és la d'una vídua d'un escriptor de fama, la qual, davant d'una refotuda crisi existencial decideix retornar al món fantàstic de l'home, malgrat tots els riscs, entre els quals la locura no serà pas el més important, cosa per a la qual necessitarà anar recordant a través d'una gimkana que la durà als límits de la follia, i que, un cop guarida, serà capaç de retornar al nostre món, no només sencera sinó amb la possibilitat de tancar les portes.

D'alguna forma m'ha recordat històries com la de Vértigo o la de Marnie la ladrona. Però sobretot m'ha recordat el millor Lovecraft.

I és que Stephen King, i les seves obsessions, van donant a poc a poc, no només un gran escriptor de best-sellers de misteri, sinó un gran escriptor a seques.

Ángeles y Demonios. Dan Brown

2009-07-31T14:21:00.008+02:00

Continuant amb les meues lectures d'estiu, l'altre dia vaig veure que la meua cunyada, tenia aquesta novel·la del famós autor d'"El Codi da Vinci"

Si el Codi em va semblar una novel·la tramposa, un pastitx, un patchwork, que no deia res de nou, però es deixava llegir, aquesta m'ha semblat directament penosa, infumable.

I a més a més incoherent, no només inversemblant.

A veure: si com l'autor deixa veure al final de la narració (no m'atrevesc, per vergonya, a dir-ne novel·la) els il·luminati dels collons realment feia temps que s'havien extingit, com, en un petitíssim lapse de temps, dues persones tan distintes com "Jano" (no diré de qui es tracta per no molestar qui vulgui, malgrat tot, llegir aquesta cosa) i el professor Langdon -barreja entre Indiana Jones i Superman- són capaços de reconstruir la "senda de la il·luminació" cosa que no ha aconseguit ningú des dels temps de Galileu?

Ja he fet bé en no gastar-me ni un euro més en aquest autor.

Quina barra!

I sobretot quina diferència amb l'única novel·la que he pogut llegir del creador dels Illuminati, Robert Anton Wilson (RAW): La tierra trema (Earth shake).

Aquest estiu intentaré llegir la trilogia inicial. Allò que passa és que no està traduïda i el meu anglès és molt deficient. Veurem què surt.

Sol de medianoche.Stephenie Meyer. O la versió "b" (inacabada) de Crepúsculo

2009-07-26T09:36:00.003+02:00

Vaig acabar el meu anterior comentari dient que l'última novel·la de la sèrie Crepúsculo m'havia semblat una altra cosa que anar repetint llibre rere llibre una fórmula guanyadora amb els mateixos ingredients.

I ara acabe de llegir el repicó -no oficial i inacabat- de la sèrie.

Realment aquest llibre és una versió molt exacta del primer, (fins on arriba, es clar) només que contada per Edward, en comptes de per Bella.

Mentre que en el primer llibre havíem assistit a un enamorament incondicional de Bella envers Edward, -enamorament molt tòpicament femení, tot hi ha que dir-ho, basat en una entrega absoluta- en aquest assistim a la transformació de les ànsies depredadores d'Edward que contravenen la seua moral, primer en un afany proteccionista i finalment en un enamorament tan incondicional o més que el de Bella.

Com que es tracta d'una versió no oficial, les dificultats de lectura, encara que no tan fortes com en el cas del darrer llibre comentat, són importants.

Vull dir que estic basant-me en apreciacions molt subjectives extra-literàries, i únicament tenint en compte la història i el tempo de la narració, no pas la qualitat literària original, ni la de la traducció.

I amb aquest comentari declare oficialment acabat aquest marató vampíric.

Ara a cercar més lectures d'estiu.

Amanecer. Stephenie Meyer

2009-07-24T10:34:00.005+02:00

Quart i últim capítol de la saga, aquesta lectura d'Amanecer, com les anteriors, a partir d'una baixada d'arxius des d'Internet, em deixa un sentiment contradictori.

A diferència dels altres tres llibres, que contenien les traduccions publicades a Espanya, aquest és l'obra d'un grup de fans que han efectuat laboriosament la traducció, amb la lògica quantitat no només d'imperfeccions -no són traductors professionals- sinó també de manca d'unitat en el text, degut a la barreja de nacionalitats dels traductors amateurs.

Malgrat totes les dificultats de lectura, malgrat les retraduccions que he hagut de fer (intentar averiguar l'original anglès i retraduir-lo per copsar-ne el sentit original) considere que l'autora ha donat un important pas endavant.

Primer, ja no es tracta d'un únic narrador, incorporant a la narració Jake, l'home llop, en alguns dels capítols.

Segon, incorpora un nou element al mite: el problemàtic embaraç d'una humana, Bella, per un vampir, Edward, i les conseqüències per a la mare que aquest embaraç presenta.

Com d'habitud, assistim a una batalla final èpica, entre els vampirs bons, aliats amb una altra sèrie de vampirs -aquests no "vegetarians"- i la colla d'homes llop, contra els "reis" els Vulturi tot intentan defendre la filla de Bella i Edward.

Batalla que, a diferència de les dels tres llibres anteriors, tot i presentar una violència extrema, es resol més com un joc d'escacs, sense arribar al vessament de sang.

Haig de reconèixer que l'escriptora ha millorat sensiblement, i que, segurament, sentirem a parlar d'ella. Té potencial.

Eclipse. Stephenie Meyer

2009-07-20T09:36:00.004+02:00

Tercera entrega de la saga vampírica iniciada amb Crepúsculo, aquest cop ens narra l'aliança (provisional) entre la colla d'homes llops (i una dona) quileute, i la família Cullen, en defensa de Bella Swan dels atacas d'una colla de neòfits (vampirs de nova creació), creats explícitament contra la nostra protagonista.

Continuem assistint a la lluita sorda entre els dos enamorats de Bella, Edward Cullen el vampir i Jacques Black l'home llop.

I al reconeixement per part d'aquesta de que, si bé està enamorada de tots dos, el grau és molt distint, i el seu cor pertany, sense fisures, a Edward.

Com en els dos llibres anteriors, als capítulos finals, hi presenciem una batalla campal entre l'aliança i els vampirs neòfits, que anima una mica la narració.

El llibre acaba amb el compromís de boda entre Edward (tan xapat a l'antiga que no vol sexe fora del matrimoni) i Bella. La transformació a vampiresa de Bella haurà d'esperar a després de la boda.

Quant a Jake Black fugirà cap al nord en forma de llop, en un inútil intent d'oblidar la seua estimada.

Luna Nueva. Stephanie Meyer

2009-07-16T10:01:00.009+02:00

Segon llibre de la saga vampírica Crepúsculo, amb el que continue la meua particular marató estiuenca.

Si en el primer llibre assistíem a l'enamorament d'Isabella "Bella" Swan per Edward Cullen, el vampir bo pertanyent a una "família" de vampirs "vegetarians", i el salvament in extremis de Bella de les urpes, o caldria dir dels ullals? d'un vampir normal, vull dir, dolent, en aquest segon llibre, assistirem a l'allunyament de la família Cullen, intentant no interferir en la vida de Bella, i a l'enamorament de Jacob "Jake" Black, per Bella, un indi quileute que acabarà transformat en licàntrop d'una manada "protectora" de la tribu contra els vampirs que tornen a amenaçar les rodalies d'aquella contrada de l'estat de Washington.

I és que la pobra Bella sembla un parallamps preparat per atreure monstres quant a les seues relacions personals.

Com que sembla que l'escriptora ha trobat el filó de l'estructura, en aquest segon llibre també hi ha uns capítols finals frenètics, amb un viatge a vida o mort, que si en l'anterior havia estat a Phoenix, Arizona, ara serà a un poblet d'Itàlia, en aquest cas, per intentar salvar Edward de les mans de la família Vulturi.

Crepúsculo. Stephanie Meyer

2009-07-10T13:29:00.003+02:00

Acabada la novel·la d'en Pedrolo, i aprofitant tant l'estiu com la projecció a Taquilla de Digital Plus de la pel·lícula Crepúsculo, he començat una marató de lectura de la tetralogia oficial, i pentalogia real si incloem "Sol de Medianoche.

Parlem doncs de la primera de la sèrie: Crepúsculo.

Més hereva d'Anne Rice, la d'"Entrevista amb el vampir" que del clàssic dels clàssics, "Dràcula" de Bram Stocker, i adreçada al públic adolescent, es tracta d'una història romàntica, on una pobra noia solitària que es veu a ella mateixa com un aneguet lleig, i que ha hagut de deixar el sol d'Arizona per anar a viure a un poblet de Washington fred, plujós i boirós, s'enamora d'un company d'institut que pertany a una família de "vampirs bons".

Malgrat les seves tres-centes pàgines, el llibre es llegeix d'una tirada, i hauré de fer menció d'un dels darrers capítols, on la fugida d'un vampir caçador, on és protegida per la família del seu estimat, adquireix un to una mica més elevat.

Lectura d'estiu, com suposava.

Hem posat les mans a la crònica. Manuel de Pedrolo

2009-07-08T14:12:00.006+02:00

L'altre dia, amb motiu de l'aniversari de la mort de Pedrolo, 25-06-90, vaig rescatar de la meua caòtica biblioteca una de les innumerables novel·les d'aquest prolífic escriptor: "Hem posat les mans a la Crònica"

Publicada, com de costum, anys després d'acabada, -eren temps de rígides censures- quan vaig tenir ocasió de llegir-la em va causar una forta impressió, tot i tractar-se d'un tema recurrent tant a les seues novel·les com als seus contes.

L'acció es desenvolupa en una societat poruga, anorreada sota una dictadura ferotge que ens recorda els excesos de la revolució cultural a Xina, més o menys de l'època en què està escrita aquesta novel·la (acabada el 68 encara que no publicada fins al 77) o d'un epígon que encara no havia succeït, la dominació de Cambotja pels khmers rojos.

És possible en aquests casos la rebel·lió, la revolta popular?

La novel·la, escrita com una crònica continuada per diferents persones (els narradors van morint successivament, en diferents redades policíaques) ens va mostrant com unes condicions progressivament insuportables poden acabar afavorint una revolució que començarà estant individual i acabarà sent popular.

Una acció que ens durà des de l'assassinat en defensa pròpia a la creació d'una guerrilla urbana i finalment a transformació d'aquesta en exèrcit.

Afortunadament, la novel·la finalitza abans de la victòria, abans que els revoltats passin a ser vencedors i comencin a protagonitzar els seus propis excesos.

El dragón en el mar. Frank Herbert

2009-06-29T09:26:00.004+02:00

Revisite la meua caòtica biblioteca i trobe aquesta novel·la primerenca (1956) de Frank Herbert, l'autor de Dune.

La història queda centrada en un món hereu de la guerra freda, on sembla que hi haja hagut una guerra nuclear (la Gran Bretanya, o al menys Escòcia són massa radiactives com per poder-hi viure) dividit en dos blocs, est i oest, on la necessitat de combustibles fòssils porta a l'oest a explotar d'amagat (piratejar més bé) els jaciments de petroli de la zona est.

Per aconseguir aquest suministre, hi han uns submarins nuclears amb mínima tripulació (quatre persones) que duen a cap les arriscades missions. Tan arriscades que les vint últimes de les quals han estat frustrades (els 20 submarins han desaparegut, enfonsats se suposa)

L'estabilitat mental de les tripulacions se'n ressenteix i un psicòleg és ensinistrat per substituir un tripulant que ha tornat boig, amb una doble missió: localitzar un possible espia dorment, i averiguar la causa de la insanitat de les tripulacions dels submarins.

La novel·la és un tour de force de quatre persones engabiades en una atmosfera claustrofòbica, que aconseguiran acomplir la missió d'arribar al pou de petroli, carregar i tornar a la base.

Més tard va escriure Dune i bona part de les seues seqüeles, però aquest tema serà el seu tema durant tota la seva llarga vida literària: L'adaptació de la humanitat a qualsevol ambient i com la psicologia, les drogues i la religió, poden ajudar en aquesta adaptació necessària per la supervivència.

Com la resta de les seues novel·les, té més d'una lectura possible.

El curioso incidente del perro a medianoche. Mark Haddon

2009-06-28T10:20:00.005+02:00

Aquest passat nadal la meua germana m'havia aconsellat llegir aquesta novel·la, i no fa molt, vaig trobar una adreça: bibliotheka que no puc més que aconsellar a visitar els lectors empedreïts com jo.

Però entrem en matèria. La novel·la en qüestió: "El curioso incidente del perro a medianoche" m'ha sorprés per la versemblança del protagonista, un xiquet autista, exactament amb síndrome d'Asperger que escriu, sota control de la seua professora d'educació especial, les seues investigacions sobre la mort del gos d'una veïna.

Novel·la que, per la seua curta extensió, i per una trama de misteri i investigació molt ben travada, es llegeix d'una tirada.

Absolutament recomanable.

La Conspiración de la Virgen. Graham Phillips

2009-06-23T09:50:00.004+02:00

La dona em va passar aquest llibre, anava a dir inclassificable, però que té una molt immediata classificació: la de refregit pseudo-històric i trampós a l'estil dels Von Daniken de la meua joventut.

L'autor, en clau de treball de camp -i per tant amb un jo, jo, jo, i més jo, digne d'un Indiana Jones- ens explica les seues deduccions detectivesques, viatjant del Vaticà a Israel i Palestina, a Èfes, i finalment a les Illes Britàniques, on, a l'illa galesa d'Anglesey, trobarà les restes d'una tomba amb el signe zodiacal de la verge, cosa que li confirmarà les seues teories adquirides durante el seu periple:

1.- El Jesús històric era fill de Myriam-Maria-Mariamne i Herodes Antipater, primogènit del rei Herodes qui intentava cedir el seu regne al fill de Salomé. D'aquí la matança dels innocents, intentant carregar-se el seu net. (Hi ha una novel·la de Robert Graves: Rei Jesús, on desenvolupa aquesta teoria, casualment no està citada a la seua bibliografia)

2.- Ponç Pilat ho sabia, per això mateix diu que no hi troba delicte en que Jesús es declarés rei: ho era realment, per herència.

3.- Jesús trenca amb els seus mentors, els essenis, i amb la seua família, al no assumir el seu paper de Messies guerrer que alliberarà els jueus del jou romà, i predicar, al contrari, una religió d'amor no restringida als jueus.

4.- Josep d'Arimatea era germà de Jesús, i per tant qui tenia l'obligació d'enterrar-lo i de cuidar de sa mare.

5.- Josep d'Arimatea i sa mare Maria, viatjaren a Britania on formaren la primera comunitat cristiana, i on acabà la seua vida Maria

6.- Un dels Grials (n'hi ha més d'un, en compta fins a quatre) és precisament Maria.

Tot açò, convenientment adobat amb abundant bibliografia, i unes intuïcions que farien morir-se d'enveja a Sherlock Holmes, i que li serveixen per desxifrar qui fou realment el rei Artús històric, on queia Avalon, i un munt de coses que el farien ser candidat a un qualsevol succedani de premi nobel.

Quant a la conspiració del títol, sembla que és deguda a que Roma (els papes de) volen eliminar una competència certa del papa britó descendent directe de l'església fundada pel mencionat germà de Jesús i sa mare, Josep d'Arimatea.

Prescindible, excepte que us agrade molt la història ficció.

Anna Édes. Dezső Kosztolányi

2009-06-21T19:57:00.003+02:00

Diumenge passat vaig acabar de llegir aquesta curta novel·la ambientada al Budapest del 1919.

En una Hongria acabada de sortir de la gran guerra i de la curta experiència revolucionària i comunista de Béla Kun, envaïda pels romanesos, i amb una aristocràcia ridícula i revanxista, una pagesa de les rodalies del llac Balaton, és contractada com a criada per una família benestant.

La novel·la, escrita en 1926, ens ofereix un fresc d'una casa de veïns en el barri de Krisztina, però més que tot això ens mostra una forma de vida feliçment extingida, on la diferència, la distància vital, entre amos i criats és abismal,

Només un personatge, el metge, és tractat per l'autor amb clara simpatia, a banda, evidentment, de la protagonista, Anna.

El final, inesperat i tràgic, però sobretot inexplicable, et deixa amb un regust amarg. Quins han pogut estar els motius d'Anna, de la treballadora Anna, de la pacífica Anna, per fer el que ha fet?

Sayonara Barcelona. Joaquim Pijoan

2009-06-09T13:37:00.007+02:00

Acabe de llegir aquesta novel·la premiada amb el Sant Jordi 2006 i m'ha quedat el regust d'obra primerenca amb totes les expectatives i defectes d'aquesta circumstància.

Abraham, un pintor fracassat torna a Barcelona després de 25 anys a fora, viscuts al Japó, on ha refet la seua vida.

Torna per tancar dues ferides obertes:

Una, per demanar disculpes a Mariona, una antiga amiga, a qui va abandonar sense acomiadar-se'n deixant-la embarassada d'un fill seu.

L'altra, per demanar disculpes a Quim, un amic i company de taller, a qui va abandonar sense tampoc acomiadar-se'n, amb un lloguer que l'amic no seria capaç de suportar.

I mentre no aconsegueix localitzar aquestes dues persones, ens va donant la seua visió de Barcelona, la visió ja d'un estrany, d'un occidental orientalitzat que no acaba de comprendre les coses que veu mentre passetja i fa gestions per la ciutat.

També ens ofereix una visió bastant acceptable sobre l'evolució dels "fills del 68" i el seu aburgesament (o no, com en el cas de Quim)

Finalment, acomplerts els seus dos objectius, retorna al Japó, a la seguretat i tranquilitat de la seua actual parella, Michimo.

La història oscil·la entre la crítica a una Barcelona cada cop més irlandesitzada (podia haver donat més joc), l'estranyesa davant d'uns costums als que ja no n'està avesat (no he llegit suficient literatura japonesa com per jutjar si és acertat o no), i alguns intents d'introduir un narrador extern (superflus i inacabats).

A banda de tot, la tornada es converteix en una nova fugida d'una cita demanada pel seu antic amor en un capítol que ni encaixa ni és explicat en la novel·la.

I algunes disquisicions sobre art que em semblen molt tòpiques.

Encara que és de bon llegir, no la trobe mereixedora d'un premi literari tan important com vol ser el Sant Jordi.

No ho sé. Segur que no sóc un bon crític. Però no puc recomanar-la. Esperem que l'autor haja millorat en les següents novel·les i ja no necessite demostrar res, i es puga centrar en acabar millor les seues històries.

Les benignes. Jonathan Littell

2009-05-31T10:42:00.003+02:00

Molt m'ha costat llegir aquesta novel·la, i molt em costa fer aquí el comentari al que m'he obligat des que vaig començar fa un temps.

Escrita a la manera autobiogràfica, un antic oficial nazi de les SS ens conta la seua vida al front d'Ucraïna primer i més tard, ja a l'acabament de la guerra, a Berlin, durant els anys de la segona guerra mundial.

Amb una narració detallista fins al minimalisme, purament descriptiva, indescriptiblement aliena a qualsevol sentiment que puga semblar-nos compasiu, amb una insensibilitat inhumana, les mil dues-centes pàgines, farcides de termes alemanys, ens transporten a l'horror d'un antisemitisme asèptic, neutre.

Quant a la guerra que ens descriu, està absolutament mancada d'èpica, dominada per la descoordinació entre els distints grups de poder que van fent-se i desfent-se al voltant d'uns pocs i molt poderosos personatges llunyans, carismàtics com Hitler, o a l'ombra com uns amics de son pare, i protectors seus.

I, barrejat amb això, uns escadussers retalls de la seua vida privada, d'un seu amic, que l'introdueix a les SS tot salvant-lo d'una condemna segura per la seua homosexualitat, d'unes petites, però significatives, incursions a la història de les relacions amb la seua germana bessona, d'una persistent investigació sobre la seua participació en la mort de sa mare i el seu marit, descripcions dels seus malsons, dels seus somnis...

Aquesta novel·la et transporta a un infern glaçat, sense sentiments, inclement, a un món transformat en un angoixant museu dels horrors.

Morosa, desesperant, que t'invita a deixar-te-la a cada pàgina, a llençar el llibre a les escombraries, o al foc.

I tanmateix, per aquell que siga capaç de resistir fins el final, imprescindible.

Watchmen. Alan Moore i Dave Gibson

2009-05-07T13:06:00.005+02:00

He acabat fa poc de llegir els 12 volums del còmic Watchmen d'Alan Moore, qualificat de novel·la gràfica i sobre el que s'ha estrenat no fa molt una pel·lícula que confese no haver vist encara.

No puc amagar que, malgrat haver aprés a llegir en casa amb els tebeos, i ser un fan de Flash Gordon i Mandrake el Mag, per no parlar de Superman (aquelles edicions de Mèxic DF on vaig aprendre paraules com bizarro), preferesc des de menut la literatura escrita a la dibuixada. No li podria negar, però, una certa qualitat a ninotaires com Crepax, Pratt, Moebius, o, evidentment Moore.

Dit açó, haig de dir que Watchmen m'ha agradat. Que, a diferència de la majoria de còmics no es tracta d'una història plana, que els diversos personatges que hi pul·lulen, amb totes les limitacions que vulgueu, viuen a través de les pàgines d'aquesta història, prenent decisions que no sempre són les que realment desitjarien.

L'ambient d'apocalipsi proper, de por a una guerra freda que s'escalfa per moments, de forma accelerada, la persecució que pateixen els nostres herois quan ja fa temps que abandonaren les seues activitats, la historieta de pirates que un xiquet llegeix de franc en un quiosc mentre espera sa mare, i que, en certa forma, explica i s'interelaciona amb la història principal... Tot això fa la narració vaja prenent cos i ens empente a seguir llegint volum rere volum fins alcançar un final que m'ha semblat inesperat i digne.

Recomanable per xiquets de totes les edats, sempre que encara que siga a estones, no hagen deixat de ser xiquets.

El lado oscuro del amor. Rafik Schami

2009-03-28T19:36:00.003+01:00

Fa uns anys, a Coïmbra, de viatge per Portugal amb la família, em vaig quedar bocabadat contemplant com un obrer, a la plaça de la universitat, anava trencant amb un martell pedrots de diversos colors, col·locant-los a continuació sobre el sòl del carrer en una mena d'intermedi entre empedrat i mosaic.

Aquests dies, llegint aquesta novel·la de Rafik Schami, "El lado oscuro del amor" m'ha vingut la mateixa impressió d'acolorit mosaic de capítols, cada un dels quals una història curta, un conte que podria ser llegit independentment, tots ells al servei d'una història d'amor prohibit entre Farid (Romeo) i Rana (Julieta) dins de la història recent d'un país (Síria, però també Líban) on fins no fa res convivien cristians ortodoxos, catòlics, musulmans, asiris, drusos, palestins.

A Rafik Schami el coneixia d'antic, d'un extraordinari llibre de contes: "Els narradors de la nit" que havia estat la meua introducció a la zona.

Més tard, vaig continuar amb un altre escriptor cristià de la zona, aquest libanès, Amin Maalouf de qui aconselle qualsevol dels seus llibres, però possiblement "Orígens", una història de la seua família, novel·lada és clar, seria el millor complement a aquesta novel·la.

No cal que us diga que encara estic enlluernat. Tant que els pròxims posts meus al meu bloc general a la secció "dimecres relats d'altri" durant el mes d'abril el dedicaré a pujar uns quants capítols d'aquest llibre.

Historia de una gaviota y el gato que la enseñó a volar. Luís Sepúlveda

2009-03-04T17:48:00.004+01:00

Fa pocs dies, al bloc de Lola, vaig trobar la referència d'un conte que desconeixia: "La història d'una gavina i el gat que la va ensenyar a volar" de Luís Sepúlveda.

Tant el post de Lola com els comentaris dels amics, m'indicaven que es tractava d'una bella fàbula dedicada a l'amistat i el pundonor en l'acompliment de la paraula dada.

Avui, per fi, l'he pogut llegir, i l'aconselle. Zorbas, aquest gat, gros, negre i gras, els seus amics, i el poeta resulten entranyables.

I el final, amb un regust a l'última escena de Casablanca, em sembla rodó.

Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

"—¡Vuelo! ¡Zorbas! ¡Puedo volar! —graznaba eufórica desde la vastedad del cielo gris.

El humano acarició el lomo del gato.

—Bueno, gato, lo hemos conseguido —dijo suspirando.

—Sí, al borde del vacío comprendió lo más importante —maulló Zorbas.

—¿Ah, sí? ¿Y qué es lo que comprendió? —preguntó el humano.

—Que sólo vuela el que se atreve a hacerlo —maulló Zorbas."

Cuentos Completos Volumen 5. Philip K. Dick

2009-03-04T13:50:00.003+01:00

Últim volum de la col·lecció, interessant com tota la resta.

La guerra freda ha anat diluint-se, i el perill d'una conflagració nuclear que acabi amb la vida en la terra, deixa pas a unes altres preocupacions com la de l'avortament (hi ha un conte molt bèstia, Las prepersonas, on els xiquets fins a dotze anys han de dur sempre damunt un certificat de ser volguts pels seus pares, ja que en cas contrari són llaçats per un servei de recollida, com els dels gosos vagabunds, i de no ser adoptats en el termini d'un mes, seràn sacrificats), la incomunicació, l'existència de déu, i altres.

La setmana que ve, al meu altre bloc, en la secció dimecres, relat d'altri, pujaré un dels contes que més gràcia m'han fet d'aquest volum: La guerra contra els fnuls. Amb permís del novel·lista, que segurament ho negaria, la meua particular interpretació és que són precisament els petits vicis, els que ens fan créixer. Clar que, això aplicat als invasors extraterrestres...

Un món sense fi. Ken Follet

2009-02-21T20:55:00.004+01:00

Durant molt de temps, m'havia resistit a llegir "Els pilars de la terra" degut a una errònia associació amb "El misterio de las catedrales" de Fulcanelli. Quan, per fi, m'hi vaig decidir, vaig trobar un best-seller molt digne, ben documentat i ben escrit, amb molt bon llegir.

He acabat avui aquesta segona part, no exactament continuació, i he de reconèixer que he tingut la pruïja d'acabar-lo ràpidament, però per motius lleugerament distints. El senyor Follet, amb la lliçó ben apresa de com construir un super-vendes, ha repetit estil i documentació, però aquesta vegada ens ha embarcat en una muntanya russa, on cada vegada que els malastrucs protagonistes han tingut un cop de sort, els veiem novament enfonsar-se. Excessius daltabaixos amb personatges d'una peça, els bons molt bons, i els dolents molt i molt dolents.

Per tots aquells a qui els agrade la història, jo mateix sense anar més lluny, una novel·la de molt bon llegir, sense inconsistències històriques, i digna hereva del fulletó de Dickens.

Però, si voleu divulgació històrica, millor us recomane London d'Edward Rutherford

Quant a la traducció anotaria l'abús d'emplenar en comptes d'omplir, la confusió de la civada amb l'ordi (per favor, la cervesa es fa amb ordi no amb civada) i l'ús de cortejar en comptes de festejar.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsson

2009-02-05T20:25:00.003+01:00

Segona novel·la de Stieg Larsson, de la trilogia Mil·lenium.

En aquesta trepidant entrega, el novel·lista ens contarà la història de Lisbet Salander, la hacker que en la novel·la anterior va salvar la vida del periodista Mikael Blomkist.

Més de set-centes pàgines que m'he llegit pràcticament d'una tirada, aprofitant unes llargues hores d'hospital.

Les empremtes digitals sobre una pistola, porta a la policia a sospitar d'ella com a assassina d'un periodista i la seua dona que estan treballant sobre les xarxes de prostitució a Suècia.

El llibre, com l'anterior, un cant a l'amistat, ens narra tres investigacions entrecreuades i paral·leles, la de la policia que la considera culpable, la del director de Milton Security, antic cap de la Salander, que no sap a quina carta quedar-se, i la de Mikael Blomkist, convençut que Lisbet Salander no pot haver estat l'assassina d'unes persones que intentaven desemmascarar els homes que no estimen les dones.

Amb un final angoixant on, aquest cop, la que és a punt de morir és la Salander, i on Mikael Blomkist no és capaç d'arribar a temps d'intervenir per ajudar-la. Sí per telefonar demanant l'assistència sanitària que, previsiblement, podrà salvar-li la vida.

Ara a esperar impacientment juny, quan sortirà a la llum en Espanya l'última de la sèrie: "La reina del palau dels corrents d'aire"

Pedres i Vent. Marius Verdaguer i Travesí

2009-02-03T23:40:00.002+01:00

L'amic Frederic, fa unes setmanes, quan ens vam trobar a casa de Marta, em va, ens va regalar millor dit, aquesta novel·la, "Pedres i Vent", que duu com a subtítol "La novel·la de Menorca"

La primera cosa que haig de dir és que m'ha resultat una narració estranya.

Narrada en primera persona, el protagonista que torna, al cap de molts anys, a l'illa on va néixer, evoluciona d'un rebuig primari cap a una rendició incondicional als encants de Menorca, pedres i vent, i mar.

La història que el protagonista ens conta, transcorre parale·la a una altra història cent cinquanta anys anterior, al temps de la dominació anglesa, que va llegint i lliurant-nos.

Amb unes descripcions que recorden el Gabriel Miró de "Las cerezas del cementerio", amb uns diàlegs vius, i amb la intercalació de contes i llegendes de l'illa, manté l'interés fins a un final que no acaba res, deixant-nos la impressió de novel·la inacabada, d'obra inconclusa.

I jo, que vaig passar, als meus vint-i-pocs anys, aquesta evolució en una altra illa de l'arxipèlag balear, Eivissa, comprenc aquest encisament de les illes, aquest encanteri que t'atrapa i a poc que et deixes, et convertirà en un illenc que ja sempre durà l'illa (pedres i vent i mar) al cor.

Possiblement, aquesta personal història, també ha contribuït a que m'haja agradat.

Los ojos de Heisenberg. Frank Herbert

2009-01-29T11:20:00.004+01:00

Torne a rellegir aquesta novel·la, "Los ojos de Heisenberg", d'un dels meus escriptors preferits de ciència ficció, Frank Herbert.

Frank Herbert no és solament l'autor d'una de les més interessants sagues, d'un dels més aconseguits universos de la ciència ficció, la trilogia Dune i totes les seqüeles i preqüeles actualment continuades pel seu fill. També és un dels autors més preocupat pel medi ambient, per la manipulació genètica i per l'evolució humana facilitada per certes drogues o per implants mecànico-biònics.

En aquesta narració torna a visitar un "brave new world" huxlerià, allò que en feliç traducció hispana hom coneix com un món feliç i la seua radical i indefugible inestabilitat essencial, amb la seua ineludible caducitat.

En aquest cas el món es troba classificat entre els Optimen dirigents, pràcticament immortals i estèrils, els Sterri, estèrils com el seu mateix nom indica, els Folk, gent normal, amb capacitat de descendència, però que només pot reproduir-se amb el necessari permís dels Optimen, i una gestació exògena genèticament controlada i supervisada per una sèrie de metges especialitzats i indefinidament clonats.

Però l'equilibri esdevindrà amb el temps, milers d'anys, precari: dins dels Folk, un cert grup amagat, una secta, recolzats pels proscrits i aparentment extingits cyborg (a mitjan camí entre home i robot) conspira per aconseguir embrions viables i tornar a donar-li pas a la naturalesa, a una evolució interrompuda fa tant de temps per la enginyeria genètica imposada pels Optimen a través de l'obligatòria fecundació artificial.

Lluita de poder, per tant, entre dues classes irreconciliables, Optimen i Cyborg, que acabarà guanyant el grup menys especialitzat i, per tant, versàtil: els Folk.

Com dic, una altra visió bastant reeixida de la utopia ja descrita per Huxley, aquesta escrita en 1967.

Els homes que no estimaven les dones. Stieg Larsson

2009-01-27T23:00:00.003+01:00

Confesse que em parava el títol, però havia llegit comentaris per tot arreu, tots bons, així que, aquests nadals vaig adquirir aquesta novel·la de més de sis-centes pàgines tot creuant els dits.

I, francament, una vegada començada, no he pogut deixar-la fins que l'he acabada. Ho reconec, un magnífic exemplar de novel·la negra, digne de pertànyer a qualsevol antologia d'aquest gènere.

La investigació realitzada a contracor i amb molt d'escepticisme sobre un possible crim ocorregut fa molts anys, pel protagonista, un periodista, Mikael Blomkvist, que acaba de ser condemnat per difamació, contractat per un ric empresari, Henrik Vanger, president d'un grup empresarial que ja no es troba al seu millor moment, ens transporta a un món ple de misèries on res no és el que sembla; ens introdueix a unes famílies desestructurades on tothom va contra tothom; però també ens mostra el poder de l'amistat i l'honradesa.

L'altra gran protagonista és una noia, Lisbeth Salander, free-lance en una agència de seguretat, gairebé autista, asocial, sotmesa a tutelatge legal, hacker, sense gaire escrúpols si convé prendre's la justícia per la pròpia mà, i que en un moment de la trama és contractada per ajudar el periodista en les seues investigacions.

El tempo de la novel·la, les dades facilitades amb compta-gotes mai no supèrflues, la descripció dels diversos personatges, l'enquadrament de l'acció, la senzillesa del llenguatge, tot mesclat, fa que siga una novel·la, una narració que t'enganxa i que no et deixa, una narració que se't fa difícil abandonar perquè sempre esperes que la pàgina següent et proporcione més informació, o bé una nova sorpresa.

Absolutament recomanable.

Jo, per la meua part, ja m'he comprat la segona: "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina"

Ja us diré

Estremida memòria. Jesús Moncada

2009-01-16T10:52:00.003+01:00

Repetidament he manifestat la meua incondicional admiració per Jesús Moncada (1941-2005) aragonès de la Franja, catalanoparlant, d'una escasa però molt elaborada i estimable obra pròpia.

Des que va arribar a les meues mans la seua primera novel·la: Camí de sirga, vaig fer mans i mànigues per trobar altres obres seues, ço que em va portar a llegir dos reculls anteriors de contes: El cafè de la Granota, i Històries de la mà esquerra.

Més tard em vaig posar a esperar nous escrits, i així, anys més tard, vaig poder llegir dues novel·les més La galeria de les estàtues, i Estremida memòria que ara acabe de tornar a rellegir. Com a última aportació literària, ens va deixar un altre recull de contes: Calaveres atònites, magnífic com tota la seua obra.

Estremida memòria, la seua última novel·la ens narra d'una forma minimalista, amb capítols que en alguns casos tenen dues escases pàgines, el trasbals de la seua vila, Mequinensa, per un robatori comès al 1877, amb el resultat d'uns quants morts, entre ells dos guàrdia civils, el judici amb nul·les garanties -gairebé una venjança- i l'execució dels assaltants a Mequinensa.

Els capítols són petites escenes quasi fotogràfiques de les persones relacionades amb els implicats, basats en uns papers escrits per un escrivà del jutjat de Casp, L'Agustí Montolí, que han arribat a mans del novel·lista, originari de Mequinensa però veí de Barcelona, i complementats amb les cartes - comentari que un vell parent seu li envia i que van introduïnt el lector, a poc a poc, en l'ambient i la història narrada.

D'alguna forma la tècnica utilitzada en aquesta novel·la em recorda la de Rayuela, igual que la de la seua primera i grandíssima novel·la, Camí de Sirga, em recordava la de Cien Años de Soledad.

Aquestes mínimes escenes, pertanyents tant al moment del crim, a finals d'agost de 1877, com al de l'execució mesos més tard, al novembre del mateix any, van donant forma a un fresc que ens mostra un poble dividit en dues faccions irreconciliables.

Novel·la per paladejar com, tot siga dit, la resta de l'obra d'aquest gran escriptor.

Les històries naturals. Joan Perucho

2009-01-07T08:26:00.003+01:00

Vaig conéixer Joan Perucho, allà a principis dels setanta, en una antologia de contes sobre els mites de Ctulhu, si mal no recorde publicada a Alianza Editorial.

Anys més tard va arribar a les meues mans aquesta novel·la que aquests dies he tornat a rellegir: "Les històries naturals"

Situem-nos a mitjan segle XIX, a l'any 1840. Antoni de Montpalau, noble il·lustrat barceloní, científic, lliberal, interessat entre moltes altres coses per la botànica i la zoologia, un seu cosí, marí, que s'està recuperant a Barcelona d'una greu malaltia, i el seu criat Amadeu, emprenen viatge cap a les terres de l'Ebre, a un poblet anomenat Pratdip, intentant esbrinar què hi ha de cert en l'existència d'un vampir que està castigant el poble i les rodalies.

El vampir, Onofre de Dip, un cavaller de la cort de Jaume I, pertanyent a l'ambaixada que aquest rei enviara a Hongria, per negociar el seu matrimoni amb Violant d'Hongria, i que havia estat vampiritzat per la comtessa de Meczyr, ara, set-cents anys més tard, s'ha vist obligat a retornar a la seua terra natal, després que la comtessa haja estat morta, i el seu castell cremat.

La narració iniciada a Barcelona, on tenim l'oportunitat d'assistir a una vetlada en honor de Chopin i George Sand, arribats a la ciutat camí de Valldemossa, ens transporta als darrers mesos de la primera guerra carlina, on el nostre heroi, Montpalau, verificarà l'existència real del vampir, salvarà Pratdip dels seus atacs, i en la seua arriscada persecució contra rellotge, (el vampir ha adoptat la personalitat d'un sanguinari guerriller carlí que actua en solitari, el Mussol) serà capturat pel general Cabrera, malalt -segons la novel·la a conseqüència d'estar essent vampiritzat- a qui aconseguirà millorar, i finalment salvar-lo de la seua maledicció, amb la mort del vampir. El general Cabrera, una vegada sa, acceptarà la fi de la guerra, amb la rendició a les tropes lliberals les quals, al seu torn, permetran que, tant ell com les seues tropes, puguen passar a França, exiliats.

Novel·la perfectament ambientada a l'època que retrata i que, com podeu comprovar pels meus comentaris, m'apassiona, i més d'un cop he rellegit, sempre amb gust.

Les senyoretes de Lourdes. Pep Coll

2009-01-02T20:56:00.003+01:00

Qui són les senyoretes de Lourdes?

La mitologia popular gascona fa habitar certes grutes, com pot ser "era tuta de Massabielha" per fades, dites també blanquetes o senyoretes, uns petits éssers benefactors, que algunes vegades apareixen en forma de nena vestida de blanc, d'aquí el nom de blanquetes.

Pep Coll fa parlar Bernadeto (aquest és el nom gascó per Bernadette) Subirous qui, a través de les pàgines de la novel·la, ens contarà la seua vida i les seues escasses visions, tot introduint-nos en la vida d'una petita ciutat rural de la França del segle XIX.

Novel·la que retrata diverses crisis, la personal de Bernadeto, la familiar, la lingüística, la religiosa, inclús la de la pròpia novel·lista en la ficció,distinta del narrador Pep Coll, tal com Saramago preconitza en els seus papers no de ficció.

Al final ens queda un regust agredolç de muntatge, on Bernardeto no és més que una pobra xiqueta víctima de les seues crisis asmàtiques, de les idees transmeses per una àvia mig bruixa, de la capacitat de negoci d'una tia, i de les paraules del seu confessor que anirà guiant-la cap a unes visions induïdes que siguin capaces de deslliurar-lo del seu sentit de pecat i perdonar-li la seua homosexualitat.

Apassionant

Spiritus. Ismaïl Kadaré

2008-12-26T22:27:00.002+01:00

Com naix una llegenda en una societat de tradició oral?

Aquesta novel·la, Spiritus, de l'escriptor albanès Ismaïl Kadaré, ens ofereix una magnífica història i la seua gènesi.

Un grup d'investigadors de mites i llegendes paranormals, van cercant, anys després de la caiguda del mur de Berlin, la possibilitat de que les societats comunistes hagen donat lloc a algun succés extraordinari, inusual, específic, nou de trinca.

Primera part: Caos. Quan ja comencen a desesperar, arriben a Albània, on escolten una història que parla de que la policia política, la Securimi, ha fet parlar un mort de fa tres anys, o (segona versió) ha capturat i empresonat un esperit. La investigació realitzada, buscant indicis, lligant caps, caòtica, amb múltiples ramals i cruïlles, amb múltiples interpretacions i atzucacs. Una obra de teatre prohibida, permesa, tornada a prohibir, un soldat actor aficionat, un cap de la Securimi gelòs, un enginyer intèrpret enamorat, una sessió d'espiritisme, l'arribada d'una partida xinesa d'aparells electrònics d'escolta... i l'ombra de la dictadura, del líder E.H, planant sobre tota la vida albanesa.

Segona part: Revelació. La història real. Un flash-back d'allò que realment va passar, com a les novel·les de Sherlock Holmes, quan Holmes li explica a Watson les seues conclusions.

Tercera part: Vestigis. Han passat ja uns anys de la investigació. La història continua evolucionant, continuen produint-se canvis, versions alternatives, explicacions mítiques. Ni el mateix novel·lista que ha acabat renunciant a la seua "novel·la impossible" serà capaç de controlar totes les derivacions, tota la sèrie d'històries possibles i impossibles que la gent explica. La novel·la, la petita història que algun dia va intentar contar, ha alcançat la independència de l'autor, i ha acabant sent una saga més, intemporal, de les que els rapsodes canten de poble en poble.

Carta de una desconocida. Stefan Zweig

2008-12-20T16:23:00.003+01:00

Aquest conte, "Carta de una desconocida", o possiblement més que conte, nouvelle com diuen els francesos, l'he llegit aconsellat per un bon amic, Daniel Yáñez González-Irun, a qui faig, des d'ací, la solemne promesa de que, quan en un futur viatge a la Gran Bretanya, on resideix, faré tot allò que puga per trobar-me'l i prendre'm amb ell, un té, una cervesa o un whisky, allò que el moment recomane.

D'una sentada, quasi quasi sense ni respirar, amerant-me de la vida d'aquella desconeguda dona, que s'acomiada del seu amor i de la vida, tot començant cada etapa, cada un dels capítols de la llarga carta, amb un escruixidor "el meu fill és mort..."

Novel·la intimista amb cinc curts capítols que en un crescendo continuat expliquen (autoexpliquen) la vida d'una dona enamorada d'un escriptor famós, (1) la infància-adolescència, (2) la maduresa i primera trobada, (3) la maternitat, (4) la vida com a cortesana, y (5) la mort del fill i es deixa adivinar que la d'ella mateixa. I un curtíssim epíleg amb la reacció del escriptor havent llegit la carta.

No serà l'última cosa que llegiré d'aquest Stefan Zweig. Ho assegure.

Momentos estelares de la humanidad. Stefan Zweig

2008-12-20T12:27:00.003+01:00

Com ja vaig dir al post anterior, fins fa molt poc no havia llegit res d'aquest escriptor.

Avui he acabat de llegir "Momentos estelares de la humanidad. Catorce miniaturas històricas". Un llibre amb catorze narracions sobre persones que, amb els seus actes, en un moment donat, han fet que el món ja no fóra el mateix que abans d'elles.

A diferència, per tant, d'Amok, on els personatges eren uns perdedors que ens inspiraven llàstima, en aquest cas, l'autor ens fa vibrar amb els seus moments de glòria, i els seus fracassos, amb la seua força per superar les dificultats, amb el seu idealisme. Llibre èpic a diferència del lirisme de l'anterior, es fa difícil d'abandonar qualsevol dels seus capítols, un cop la lectura iniciada.

Dels relats, dos m'han arribat més al cor que la resta, un d'ells el dedicat a Georg Friedrich Häendel i el seu Messias, l'altre el dedicat al capità Scott i el seu fracàs front al noruec Amudsen, en ser el primer en arribar al pol sud. I és que l'èxit final pot arribar inclús després del més gran fracàs, la mort.

Continue agraint els amics que m'han empès a llegir aquest autor per mi, fa pocs mesos, desconegut.

Amok. Stefan Zweig

2008-12-10T12:47:00.002+01:00

Stefan Zweig és un autor de qui havia sentit parlar molt i bé, però que em resistia a encetar. Ja ho deia mon pare: les manies no les curen els metges.

Un amic, amb el que he perdut el contacte per motius que no venen al cas, em va deixar dos llibres d'aquest autor, un dels quals aquest que acabe de llegir, Amok.

Així que, coincidint amb els elogis que bona part dels blocaires que freqüente fa pocs dies havien fet d'aquest escriptor (el 28 de novembre és l'aniversari de la seua mort) em vaig fer la ferma promesa de llegir-lo.

Què és Amok? Un petit llibre de contes, amb uns personatges perdedors, admirablement i tendrament descrits: el coronel francès mort a la guerra d'Espanya, la cortesana madame de Prie caiguda en desgràcia, el soldat rus desertor que no tornarà mai a casa, el metge que torna d'Indonèsia intentan defendre l'honor d'una dona, l'esquerpa criada menyspreada per l'amo, el marit la gasiveria del qual ha fet que pergués la dona, l'estudiant que culpa tots els altres del seu fracàs...

Personatges que lluitaran fins a extrems inconcebibles per conservar la petita engruna d'esperança que els hi resta, i que en no poder-ho aconseguir, acabaran morint, en la majoria dels casos, de forma voluntària.

M'ha agradat molt, i done les gràcies a tots aquells que m'han impulsat a llegir uns llibres que tenia a les meues mans des de feia quasi un any, però que sempre acabava postergant per altres de més recents.

La teranyina. Neal Stephenson

2008-12-01T22:34:00.004+01:00

Més d'una vegada he parlat de Neal Stephenson i de la meua admiració per la seua habilitat a l'hora d'escriure, tant la ficció científica, cal llegir el Criptonomicó, com la recreació de l'agitat món, tan proper a nosaltres i tan llunyà, de finals del segle XVII i principis del XVIII en la seua sèrie de ficció històrica "El cicle Barroc"

No fa gaire em vaig trobar amb una novel·la escrita amb la col·laboració d'un seu oncle, "Interfície" (interfaz en espanyol, idioma en que la vaig llegir) que era un thriller futurista, inquietant per la versemblança del perill que relatava. Un candidat a la presidència dels EEUU, és intervingut a ran d'un atac cerebral, amb l'implant experimental d'uns elèctrodes que milloren les seues capacitats mentals, però que el porten, sense ell saber-ho, a ser controlat pels qui han pagat el desenvolupament del software necessari.

I ara, acabe de llegir una altra novel·la del mateix tàndem, un altre thriller de política ficció, "La teranyina" (La telaraña en espanyol) que m'ha tornat a evidenciar la capacitat d'Stephenson per crear històries absolutament versemblants, amb uns personatges del carrer, perdedors, que es troben involucrats en situacions que els sobrepassen, però que seguiran avant per la família, pels amics, per sentit del deure, perquè sí.

Quant a la història transcorre durant la invasió de Kuwait per Iraq i la primera guerra Bush del golf. En una ciutat de l'Amèrica profunda, del graner d'Amèrica, un ajudant de sheriff, que es presenta a les eleccions per a sheriff, investiga la mort d'un estudiant estranger a la universitat. A Washington una analista de la Cia, fa un comentari sobre la incorrecta utilització dels fons d'ajut que el govern USA li dóna a Saddam per la reconstrucció del seu país després de la guerra Iran Iraq. En tots dos escenaris tant l'analista com l'ajudant del sheriff són boicotejats pels seus caps que no volen perdre el poder. Ambdós són al mateix temps ajudats per altres persones que van creuant-se al seu camí, de forma accidental o provocada.

No és una gran novel·la, però sí una novel·la políciaca, d'espionatge i contraespionatge, que es llegeix amb gust i d'una tirada, amb una trama ben construïda, i uns personatges (tant els reals com els inventats, absolutament creïbles)

En resum, intentaré trobar una primera novel·la d'aquest autor que em falta per llegir, i estaré atent a les novetats que vagen sortint de la seua ploma.

El espejismo de Dios. Richard Dawkins

2008-11-21T14:51:00.004+01:00

El Espejismo de Dios (The God delusión) Richard Dawkins.

Richard Dawkins, darwinista convençut, ateu militant, catedràtic de la Facultt de Coneixement Públic de la Ciència a la Universitat d’Oxford, autor entre altres llibres de "El Gen egoista" ens regala amb un nou llibre de divulgació, aquesta vegada dedicat a allò que, molt apropiadament, defineix com a la Hipòtesi Déu.

Unes poques idees força recorren l’entramat d’aquest llibre, entre les quals podem citar:

-Si bé ni l’existència de Déu, ni la inexistència poden ser provades, la probabilitat de l’existència és científicamente molt i molt inferior a la de la previsible inexistència.

-El darwinisme és un sistema d’acumulació del coneixement de baix cap a dalt (grua), molt més efectiu i cièntific que el creacionisme i les actuacions d’un hipotètic ser superior(ganxo)

-No hi ha cap prova de que la moralitat depengui de l’existència i reconeixement d’un ser superior. Més encara, la intepretació literal de la Bíblia tal com pregonen els fonamentalistes religiosos ens portaría a una moralitat afortunadament incompatible amb les lleis actuals.

-No existeixen xiquets catòlics (o musulmans o...) sino xiquets fills de seguidors d’una qualsevol religió. La indoctrinació dels fills en un sistema religiós és un abús infantil que hauria de ser penalitzat com es fa amb els abusos sexuals. Potser més i tot.

-Poden haver ateus males persones i immorals, però mentre hi han guerres per motius clarament d’etiquetatge religiós, no és probable cap guerra per motius d’ateïsme.

-La religió es difícilmente explicable directament des de la perspectiva del darwinisme. Però molt bé pot ser un resultat un subproducte erroni d’una altra ventaja darwinista. Dóna com a especulació teòrica, la necessitat durant la infància de creure sense restriccions en allò que expliquen els pares i els majors en general.

-La religió sempre atenta contra la curiositat mare de la ciència, i per tant contra la racionalitat de l'home, tot intentant continuament impedir noves investigacions.

-Inclús aquelles persones religioses que s'autodefineixen com a moderades, mantenen un nucli dur de creences que quan hom el contradeix, els indueix immediatament reaccions fanàtiques.

El llibre està molt ben escrit, amb la clàssica ironia i humor anglesos, cosa que no invalida en cap momento la documentación aportada, i els motius, absolutamente seriosos de l’autor.

Cert que propagandístic, com qualsevol obra militant de divulgació, siga en el camp que siga, i utilitzant les tècniques dels injustament vilipendiats sofistes grecs, desmunta sense compasió les falàcies dels partidaris de la religió al llarg dels seus deu capítols que són un model de claredat expositiva, encara que hi ha un capítol, el cinqué, que queda una mica enlaire, en intentar explicar les arrels darwinistas de la ideologia religiosa.

Personalment m’ha reforçat el meu ateïsme penosament adquirit a l'edat ja madura de vint-i-set anys, i m’ha aportat noves argumentacions que, al seu momento, no se’m van ocórrer.

En resum, un llibre recomanable no solament per als ateus convençuts, sinó per als agnòstics, i per a tots aquells que no vulguin, mai millor dit, combregar amb rodes de molí.

Solo el misterio. Lorca y su maestro. Juan José Ceba

2008-11-09T21:00:00.003+01:00

Acabe de llegir aquest llibre, escrit per una persona a qui vaig conéixer ara fa quaranta anys, a Almeria, jo com a educador a un col·legi menor, i ell intern en aquest mateix col·legi. Ambdós amb la mateixa edat, vam fer una certa amistat, que va anar diluint-se amb el temps, només per culpa meua, i la meua permanent itinerància.

Ceba, amb qui jo feia broma del seu cognom i que em va ensenyar a estimar el jazz, Ceba amb qui podia parlar de poesia, mentre endevinava en ell un nou poeta en formació, Ceba que em va regalar un Crist, a l'estil del famós de Dalí, que em va desaparéixer en la pantanada d'octubre del 82.

Un post de Lola sobre "Bodas de sangre" i la seua condició d'almerienca, em van impulsar a eixir del meu anonimat a la comunitat i demanar-li si acàs el coneixia. Aquesta senzilla pregunta ha desencadenat moltes coses. Entre elles el que establíssim una coneixença personal Lola i jo, i el que, alguns mesos després, Lola tingués l'amabilitat de regalar-me una edició facsímil del Romancero Gitano i aquest llibre sobre Lorca escrit pel meu amic.

El llibre presenta dues parts molt diferents, cert, però amb la mateixa intenció didàctica.

En la primera ens explica la relació de Federico amb el seu mestre Antonio Rodríguez Espinosa, i d'ambdós amb la ciutat d'Almeria. Aquesta primera part explica també els fets del 28 que donaren lloc a "Bodas de Sangre", i altres articles relacionant alguns temes del poeta amb poemes de Francisco Villaespesa.

La segona part ens mostra tot un seguit de propostes didàctiques per a xiquets de primària i de secundària, en base a lectures de poemes i fragments del teatre de Lorca. Algunes de les quals són veritables happenings, ço que em fa saber que la persona que vaig conéixer, el poeta, l'amant del teatre i de la música, encara hi és dins del mestre en que s'ha convertit.

Des d'aquí, la meua felicitació més sincera. I la meua admiració pels magnífics cal·ligrames amb que ha il·lustrat aquest llibre que espere que moltes escoles segueixin i facin servir.

Els xiquets s'ho mereixen.

Gràcies, Juan José. No va poder ser a l'agost, però algun dia ens hem de retrobar.

Myra Breckinridge. Gore Vidal

2008-11-02T18:37:00.002+01:00

Myra Breckinridge. Una novel·la de Gore Vidal

Un dia, el meu fill Jordi va trobar, al costat dels contenidors municipals de les deixalles (o escombraries, o fems com diem al meu país valencià), unes quantes caixes amb llibres i revistes diverses, la majoria de les quals de continguts eròtics. Com que té la mateixa afició que jo pels llibres, va escollir els llibres i va pujar a casa tots els que va poder.

La majoria no semblava que paguessin la pena, però entre tots ells vaig trobar-ne un de Gore Vidal, i, immediatament me'l vaig agenciar.

De Gore Vidal ja havia llegit unes quantes coses, entre les quals: En directe des del Gólgota, La institució Smithsoniana, i Creació, i tenia notícies de la seua participació en el guió de Ben-Hur.

Myra Breckinridge no és pas una gran novel·la, però no m'ha defraudat.

Publicada en el 68 ens conta la història d'una viuda despampanant, Myra, que arriba a Hollywood a una acadèmia d'actors, l'amo de la qual, Buck Loner, és oncle del seu difunt marit, i a qui reclama, per motius d'herència, la meitat del negoci.

Narrada en primera persona, amb alguns capítols intercalats, transcripció dels comentaris deixats al dictàfon per Buck, assistim, al llarg de la narració, als motius reals de Myra, que intenta ser l'invers del seu marit Myron, un homosexual dominat pels hòmens, i que elegirà una parella d'alumnes per a les seues maquinacions. A ell, Rusty, acabarà violant-lo, i deixant-lo en mans d'una busca-talents, mentre que a ella, Mary-Ann, intentarà enamorar-la.

El que passa és que Myra realment és Myron, un transsexual operat de fa dos anys, que acaba enamorant-se de Mary-Ann, i que, aprofitant un accident que la deixa a les portes de la mort, acabarà tornant a ser de nou un home, i formant una família amb Mary-Ann.

En fi, com diuen a Barcelona: Roda el món i torna al Born.

Per cert, les coses que Myra diu, m'han recordat enormement les que diu al seu bloc Morenteardila68, altrament anomenada: "La diosa del amor":

Vegeu com a exemple el primer capítol:

Soy Myra Breckinridge, que no será nunca poseída por ningún hombre. Llevando puestos solamente un portaligas y el escudo de un vestido, he mantenido alejada a toda la élite de isleños de Trobriand, una raza en cuyo idioma no existen las palaras "por qué" ni "porque". Esgrimiendo un hacha de piedra corto los brazos, los miembros, los testículos de sus mejores guerreros, deslumbrados por mi belleza, como sucede a todos los hombres, acobardándolos, reduciéndolos, como hizo la bella Fay Wray con King Cong, a quejicosos simios; Fay Wray a quien me parezco de medio perfil si la luz cae sobre mi rostro desde una altura de metro y medio en la instantánea a primer término.

Cazadores de Dune. Brian Herbert & Kevin J. Anderson

2008-10-27T09:49:00.002+01:00

Fa una pila d'anys, va caure a les meues mans un llibre de ciència ficció, Dune, que em va semblar esplèndid, tant per la seua factura literària, com per la quantitat de lectures que s'endevinaven sota la seua història.

Aquest llibre formava part d'una trilogia: Dune, El mesías de Dune i Hijos de Dune. Aquesta trilogia, per mi, és una gran novel·la èpica, que no es conforma amb la narració de la ferotge rivalitat entre dos famílies (Harkonnen i Atreides) sota la supervisió d'una tercera (Corrino), sinó que ens parla de la dependència de la humanitat d'una certa droga (l'espècia), produïda pràcticament como a monocultiu en un planeta desèrtic (d'aquí el nom que hom li dóna: Dune), encara que el nom oficial sigui "Arrakis".

Parla també dels habitants "indígenes" d'aquest desert, els Fremen (Homes lliures, evidenment), de la seua rebel·lio, catalitzada pel duc Atreide, Leto, perdedor en la batalla entre Atreides i Harkonnen, i la guerra d'expansió que els hi porta al domini en un curt temps de l'univers, a través d'una yihad.

I parla d'una organització, les Bene Gesserit, que, a través de la religió, intenten dominar el món (l'univers), i d'una organització de transports (La Cofradia) que depèn de l'espècia per realitzar els viatges, però de la qual, depèn la humanitat, ja que si no, quedaria incomunicada i fraccionada.

I de com, l'intent de transformar el desert, està a punt de produir una catàstrofe ecològica, que acabarà amb la producció de l'espècia, i per tant amb la mateixa humanitat.

Vull dir, amb aquests comentaris, que aquesta primera trilogia, no només recordava la Il·líada, on Troya, seria el planeta Arrakis, sinó també, l'Odisea, i l'expansió de l'Islam al segleVIII i la recerca californiana en aquells anys de la psiquedèlia, de drogues potenciadores de la ment, i la preocupació ecològica de la supervivència del planeta.

Frank Herbert, l'autor, va continuar la saga, encara que ja no amb aquesta qualitat, amb Dios Emperador de Dune, Herejes de Dune, i Casa Capitular Dune. Després morí.

Al cap d'uns anys, el seu fill, Brian Herbert, que ja havia escrit alguna novel·la en col·laboració amb son pare, va continuar publicant, aquesta vegada amb la col·laboració d'un altre escriptor, Kevin J. Anderson, segons ells, a través de la ingent quantitat de papers que son pare havia deixat.

Reconec que no arriba a l'alçada de la trilogia original, però estic enganxat, així que vaig llegint conforme van apareixent els nous llibres.

Fins ara, han fet una "preqüela" com a preludi de la saga:

Dune. La Casa Atreides

Dune. La Casa Harkonnen

Dune. La Casa Corrino.

Una altra preqüela, titulada: Leyendas de Dune:

Dune. La Yihad Butleriana

Dune. La cruzada de las máquinas

Dune. La batalla de Corrin

y últimament, el llibre que m'ocupa, i que acabe de llegir, continuació dels llibres de son pare, que ells anomenen Crónicas, i que ha estat

Cazadores de Dune.

Aconselle els tres primers. Els altres, bé, sóc un friquie de Dune.

Ah, les pel·lícules que s'hi han fet, una de David Lynch, i una minisèrie a la tele, no li fan honor a la primera tril·logia.

Cuentos completos vol. 4 Philip K Dick

2008-10-20T18:21:00.004+02:00

He acabat de llegir aquest volum quart, i penúltim, dels contes complets del gran novel·lista de ciència ficció, Philip K. Dick

Possiblement la primera cosa que vaig llegir d'ell, va ser una novel·la, "l'home en el castell" que em va fer conèixier l'I Ching o llibre de les mutacions.

Philip K. Dick és un neuròtic, obsessionat com molts dels seus coetanis per la guerra freda, el mercantilisme, el domini de les màquines, i la fràgil realitat que ens envolta, on res no és el que aparenta.

La quotidianetat més absoluta, deixa pas, a poc que gratem en la superfície, a un món on ens trobem perduts, un món estrany per a nosaltres els seus lectors, però pacientment suportat pels protagonistes dels relats.

Molts dels seus contes han estat la base de films de certa nomenada, com Blade Runner, o Paycheck, o Desafío total, o Minority Report.

Com a mostra del que dic, pujaré al meu bloc general Minority Report.

Bailaré claqué sobre tus sombras. José Carlos García Fajardo

2008-10-09T09:50:00.005+02:00

Ahir vaig acabar de llegir el darrer llibre del professor José Carlos García Fajardo: "Bailaré claqué sobre tus sombras", publicat a Miraguano Ediciones, i que, per cert, m'ha costat déu i ajuda poder aconseguir.

No em resulta gens fàcil classificar aquesta lectura, la qual, d'altra banda, trobe molt recomanable.

No és un llibre d'apòlegs i contes orientals, però també.
No és un llibre d'autoajuda, però déu n'hi dó
No és una fàbula d'iniciació, però quina altra cosa és l'evolució de Sergei, la petita llebre mongola?

Inclassificable, doncs, amè i divertit, educatiu, per tant.

Només una discordança, un retret:

El llibre presenta tres parts molt diferenciades, però amb un encadenament deficient, o, sota el meu pobre punt de vista, poc aconseguit.

A la primera, assistim a la formació de Sergei, un xicot despert, bellugadís, d'ulls i orelles atentes, d'aquí el qualificatiu de llebre, a través d'un seguit de preciosos contes fonamentalment sufís. Veiem evolucionar Sergei de xiquet a adolescent a home.

A la segona, molt curta, assistirem a la formació de Sergei a través dels llibres, millor dit, de cites i comentaris als llibres fets per un dels seus companys-mestres, Ting Chang. Aquesta part, petita part, poques pàgines, ens ofereixen unes poques i clàssiques sentències-instruccions de Confuci. Sergei evoluciona d'home que segueix a home que decideix, d'home del ramat a pastor.

La tercera, mínima, ens presenta un besllum d'allò que ha succeït a la Xina, els últims anys, de com l'època de Mao ha estat un interregne, possiblement necessari, ineludible, després del qual, la Xina de sempre, l'Imperi del Centre, continuarà existint, renovat, com un far cultural en aquest món convuls.

Com he dit abans, totalment recomanable.

Al meu bloc general, deixaré un dels capítols amb què més coincidesc, "Melocotones"

Los misterios de Osiris. Christian Jacq. Tetralogia

2008-10-01T09:06:00.003+02:00

Vaig conèixer l'obra de Christian Jacq ja fa uns anys a través d'una pentalogia sobre Ramsès que em va resultar francament amena.

L'autor és un egiptòleg que, a banda de la seua producció acadèmica, ha produït una sèrie de novel·les centrades a l'Egipte dels faraons, que bé podrien ser qualificades tant d'històriques per la informació tan acurada que subministren sobre l'època, els rites i els costums, com d'"espasa i bruixeria"

Més tard, vaig llegir la trilogia "El Juez de Egipto", y avui he finalitzat la tetralogia "Los misterios de Osiris"

En aquesta última sèrie Jacq ens narra la història d'un aprenent d'escriba, Iker, en temps del faraó Sesostris I, que arriba a ser nomenat fill predilecte i amic real casant-se amb una filla del propi faraó.

Llibre d'aventures, on Egipte es troba enfrontat a l'Anunciador, un profeta monoteïsta, que intenta destruir la tolerant i politeïsta civilització egípcia per construir un món fanàtic i intolerant.

L'estructura narrativa recorda els grans noms de la novel·la d'aventures del XIX, Jules Verne, o Salgari, amb tot un reguitzell de perills hàbilment sortejats pel protagoniste tot i que sempre amb l'eficaç ajuda dels déus que el protegiran continuament per què pugui alcançar el seu destí de salvador d'Egipte i pugui obtenir l'amor de la sacerdotesa Isis de qui, ja ben avançat el llibre, ens enterem que és filla del faraó.

L'últim dels quatre llibres, el més fantàstic de tots, si cap, ens narra la mort i resurrecció del protagonista, Iker, seguint tots els rituals (autèntics d'acord amb tot el que coneixem de la religió egípcia a través dels papirs recuperats i dels jeroglífics desxifrats) de la mort i resurrecció d'Osiris, que en aquest cas, deixaran de ser simbòlics, per passar a ser reals.

En resum, novel·la (novel·les) ben agradables de llegir, que combinen unes aventures ben trabades, tot i que molt fantàstiques per la intervenció contínua de la màgia i dels déus, amb una informació absolutament ben documentada, però incorporada al text sense que en cap moment resulte pesada o sobrant.

Empresas y tribulaciones de Maqroll el Gaviero. Alvaro Mutis

2008-09-06T17:11:00.004+02:00

Alguna vegada heu patit perquè un llibre s'acabava?. Alguna vegada heu llegit un llibre que hauríeu desitjat que mai no s'acabés?

Això és el que m'ha passat amb aquest llibre, amb aquesta sèrie de set novel·les d'Àlvaro Mutis, publicades per Alfaguara amb el títol de "Empresas y tribulaciones de Maqroll el Gaviero".

La nieve del Almirante
Ilona llega con la lluvia
Un bel morir
La última escala del Tramp Steamer
Amirbar
Abdul Bashur, soñador de navíos
Tríptico de mar y tierra

Només amb un altre llibre (sèrie de llibres més bé) m'ha passat el mateix: amb el Ciclo Barroco de Neal Stephenson. Algun dia parlaré d'aquest immens llibre.

A través d'elles assistim a les aventures d'un outsider, Maqroll, però Mutis no pretén en cap moment ser un Salgari, ni un Verne, senzillament ens presenta un home que ha viscut una llarga vida, sempre amb una total i incombustible innocència, sempre al marge de la llei, etern perdedor, però que mai no es queixarà d'allò que li envia la vida.

Curiosament, les aventures narrades en aquests llibres, d'aquest mariner que ningú sap d'on ve, ni on va nàixer, aquest gavier que ha recorregut tots els mars, transcorren a terra ferma, en improbables negocis que acaben deixant-lo sempre més pelat que una rata, i d'on ha d'acabar fugint amb la cua entre cames i molts cops perseguit per les forces de l'ordre. Però sempre acompanyat de la tendresa de les dones i homes que el tracten, sempre amb la complicitat d'un narrador que tant s'hi assembla al propi novel·lista.

És difícil dir què m'ha agradat més, però si tingués que quedar-me amb un o dos relats, possiblement elegiria la segona novel·la: "Ilona llega con la lluvia", o la tercera història de l'última novel·la: "Jamil"

Llibre a revisitar i absolutament recomanable.

La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre. Naomí Klein

2008-08-14T23:40:00.003+02:00

He acabat de llegir un llibre, assaig-document-denúncia, que, com diem al meu poble, m’ha esborronat, dit d’una altra forma, m’ha deixat els pèls com escàrpies. El llibre, de Naomí Klein, l’autora de “No Logo”, es titula “La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre” i el resultat són unes aproximadament sis-centes pàgines de lletra atapeïda, sense desaprofitaments. (No incloc altres cent pàgines amb lletra encara més petita amb bibliografia i agraïments)

La tesi del llibre, exhaustivament documentada per cert, és que, aquestes set o vuit últimes dècades hem patit una contrarevolució neoconservadora, impulsada i protagonitzada per l’escola de Chicago, i recolzada per la CIA amb un quasi únic objectiu clar i confessat, desterrar la socialdemocràcia i el keynesianisme, i buidar l’estat de competències i poder.

Però aconseguir aquest objectiu, amb les inevitables seqüeles d’increment de l’atur, i ampliació de les desigualtats socials, no resulta gens fàcil quan hom parteix d’una democràcia consolidada, i això implica la necessitat (o conveniència) bé d’una dictadura, a ser possible implantada amb l’ajut d’un cop d’estat quant més violent millor (Pinochet, Videla, Bánzer, Suharto), o bé d’una crisi natural (tsunami al sud-est asiàtic, huracà Katrina) o bé política (guerres d’Iraq o de les Malvines, 11-S, canvis de règim a Polònia o Rússia o Sud-Àfrica) o bé económica (daltabaixos econòmics al sud-est asiàtic, a Argentina (corralito), o a Mèxic (tequila))

Una vegada amb la por al cos, les persones tendeixen a “obsessionar-se” en sobreviure, i se n’obliden dels canvis econòmics de privatització, dels serveis estatals, de seguretat social, d’assistència sanitària, de seguretat pública, etc. Quan, al remat, acaben adonant-se, l’economia ja ha canviat de mans, les autoritats han privatitzat i malvenut les millors empreses i les riqueses del país a preus inconcebiblement baixos, l’atur s’ha incrementat desmesuradament, la inflació ha assolit quotes sorprenents, el percentatge de pobres ha crescut fins a límits insospitats i s’ha concentrat la riquesa en un molt reduït nombre de plutòcrates, cada vegada més i més rics. Rics que han aconseguit la seua riquesa gràcies al seu poder, o a les seues amistats amb gent poderosa, a la manca de lleis en les crisis, o dit en altres paraules, gràcies a la corrupció generalitzada que en aquells moments s’instal•la, ja que en els moments de crisi els governants sol•liciten i aconsegueixen poders especials per a governar per decret, saltant-se tots els controls democràtics parlamentaris (si és que no, directament, s’utilitza la policia, o inclús l’exèrcit, per ofegar les protestes populars)

L’altra tesi del llibre ens informa sobre la connexió entre aquesta escola i les teories d’un psiquiatra, Ewen Cameron, dels anys trenta, que va tindre la pelegrina idea de pensar i intentar demostrar que podia curar certes disfuncions psíquiques, tot desmuntant la personalitat dels seus pacients, a base d’un còctel d’electroxocs, drogues i desorientació sensorial. Les idees, errònies, per no dir clarament criminals, d’aquest psiquiatra canadenc, patrocinat i finançat per la CIA, han estat la base de tots els manuals actuals de tortura, utilitzats arreu del món. La regressió, la tabula rasa, que aquest psiquiatra preconitzava per, a partir d’ella, reconstruir la personalitat individual, i que implicava tortura i desorientació sensorial, és aplicada a nivell estatal: la tortura ja no és un mitjà d’interrogatori sinó d’anorreament, la ineficiència en la reconstrucció després d’una catàstrofe com la de New Orleans, no és ineptitud, sinó “aprofitament de l’oportunitat” brindada pel desastre.

Com l’autora ens explica a les conclusions, no cal acudir a teories de la conspiració per explicar el ràpid aprofitament de les catàstrofes naturals i provocades, per part dels neocons. Són precisament aquestes catàstrofes, aquestes crisis, les que els donaran l’oportunitat de poder implantar les seues “solucions” sense que la gent, atordida pel xoc, tinga la possibilitat d’oposar-se d’una forma eficient. No solament els permeten imposar les seues solucions, sinó que a més els ajuda a enriquir-se a la nostra costa.

Conclusió: Capitalisme salvatge, corrupció i tortura no són més que diverses facetes d’un mateix fenomen, d’unes mateixes màfies, cada cop més globalitzades.

Malgrat to, a les conclusions, l’autora es mostra optimista, no està tot perdut, encara podem guanyar els partidaris de les solucions socialdemòcrates.

En definitiva, un llibre imprescindible, però no apte per aquells que només cerquen distracció en les seues lectures.

Deixe aquí la seua taula de temes, com a mostra de tot allò que tracta.

INTRODUCCIÓ
1. La buidor és bella: Tres dècades d’esborrar i refer el món

a. Nova Orleans i l’escola de Xicago
b. La tortura com a metàfora
c. La gran mentida

PRIMERA PART. ELS DOS DOCTORS XOC:
RECERCA I DESENVOLUPAMENT
1. El Laboratori de tortura: Ewen Cameron, la CIA i la recerca maníaca per esborrar i refer la ment humana

a. Gail Kastner
b. Al taller de xocs
c. A la recerca de la buidor
d. La ciència de la por
e. El fracàs de la reconstrucció

2. L’altre doctor xoc: Milton Friedman i la recerca d’un laboratori laissez-faire

a. Milton Friedman
b. La guerra contra el desenvolupisme
c. Lliçons sobre què s’ha de fer per canviar un règim: El Brasil i Indonèsia

SEGONA PART. LA PRIMERA PROVA: ELS DOLORS DEL PART
1. Estats de xoc: El naixement sagnant de la contrarevolució

a. El cop d’estat a Xile
b. El front econòmic
c. El mite del miracle xilè
d. La revolució s’estén, les persones s’esfumen
e. Un testimoni en temps difícils
f. La tapadora de “la guerra del terror”

2. Començar de cap i de nou: El terror continua fent la seva feina

a. L’assassinat d’Orlando Letelier
b. Cultures netejadores
c. Qui va morir i per què
d. Tortura patrocinada per l’empresa
e. La tortura com a “cura”
f. Nens “normals”

3. “Sense cap relació”: Com una ideologia queda neta dels seus crims

a. Friedman aconsella Pinochet
b. Els invisibilitzadors dels “drets humans”
c. Lliure de tota culpa

TERCERA PART. SOBREVIURE A LA DEMOCRÀCIA: BOMBES FETES AMB LLEIS
1. Salvada per una guerra: El thatcherisme i els seus enemics útils

a. Hayek, Thatcher i Pinochet
b. Una guerra per salvar-se

2. El nou doctor xoc: La guerra econòmica substitueix la dictadura

a. Bolívia: Sachs i Hugo Banzer

3. Les crisis funcionen: El paquet de la teràpia de xoc

a. L’hiperinflació com a oportunitat.
b. El traspàs dels odiosos deutes
c. El xoc del deute

QUARTA PART. ATRAPATS EN LA TRANSICIÓ: MENTRE PLORÀVEM, MENTRE TREMOLÀVEM, MENTRE BALLÀVEM
1. Cop de porta a la història: Crisi a Polònia, massacre a la Xina

a. Gdansk i Solidaritat
b. El xoc del poder
c. Una abraçada molt vacil•lant
d. El xoc de la plaça de Tiananmen

2. Una democràcia nascuda encadenada: la llibertat limitada de Sud-Àfrica

a. Nelson Mandela i la traïció de Mbeki
b. El xoc de les bases
c. Indemnitzacions a l’inrevés

3. La foguera d’una democràcia jove: Rússia tria “l’opció Pinochet”

a. Gorbatxov i Ieltsin. El fracàs de Sachs
b. En cas de dubte, culpeu la corrupció

4. La identitat del capitalisme: Rússia i la nova era del mercat salvatge

a. Sachs se’n penedeix
b. La “negligència estadística” de Washington. El cas de Trinitat i Tobago

5. Deixeu que es cremi: El saqueig del Sud-est asiàtic i la caiguda del segon mur de Berlin

a. Atac a Tailàndia. Crisi al Sud-est asiàtic
b. La revelació
c. Alimentar-se de les ruïnes

CINQUENA PART. TEMPS DE XOC: EL DESENVOLUPAMENT DEL COMPLEX DEL CAPITALISME DEL DESASTRE
1. La teràpia del xoc als EUA: La bombolla de seguretat de la pàtria

a. Rumsfeld inicia l’atac al Pentàgon
b. Cheney i Rumsfeld: Capitalisme del protodesastre
c. L’11-S i el retorn del servei civil
d. Un New Deal empresarial
e. Un mercat per al terrorisme

2. Un estat corporativista: Treure la porta giratòria i posar-hi un arc

a. Llei d’autorització de defensa. Una adició perillosa
b. El poder dels exs

SISENA PART. L’IRAQ, EL CERCLE TANCAT: EL SOBREXOC
1. Esborrar l’Iraq: a la recerca d’un “model” per a l’Orient Mitjà

a. L’intent de creació d’una nació inexistent
b. La guerra com a tortura col•lectiva
c. L’estratègia d’infondre por
d. Els objectes personals amb valor sentimental

2. Conseqüències ideològiques no intencionades: Un desastre molt capitalista

a. El fracàs de Bremer

3. Cercle tancat: De la taula rasa a la terra arrasada

a. Revolta a l’Iraq contra les mesures econòmiques
b. El desmantellament de la democràcia
c. Xocs corporals
d. El fracàs, la nova cara de l’èxit

SETENA PART. LA INESTABLE ZONA VERDA: ZONES DE PROTECCIÓ I MURS DESTRUÏTS
1. Buidar la platja: El segon tsunami

a. El cas de Sri Lanka
b. Abans de l’onada: Els plans frustrats
c. Després de l’onada: Una segona oportunitat
d. L’onada més grossa
e. L’aburgesament militaritzat

2. L’apartheid del desastre: Un món de zones verdes i zones vermelles

a. Nova Orleans, després de la catàstrofe

3. Perdre l’al•licient per a la pau: Israel com a veu d’alarma

a. El dilema de Davos
b. Sense necessitat de conspiracions
c. Israel i la permanència de l’estat de l’apartheid del desastre

CONCLUSIONS
1. El xoc s’esvaneix: La puixança de la reconstrucció dels pobles

a. Espanya i l’11-M, Venezuela, Ecuador, Bolívia, Brasil. És possible escapar.

El teorema del lloro. Denis Guedj

2008-07-23T13:50:00.003+02:00

Acabe de rellegir aquesta novel·la que aconselle a tots els docents i ensenyants, encara que no es dediquen a les matemàtiques, però també a tot aquell que vulga passar una agradable i no curta estona, llegint una història d'intriga i aventura.

Sinopsi:

Un vell llibreter de 84 anys, Monsieur Pierre Ruche, hemiplègic, i propietari de la llibreria parisina "Mil i un fulls" té llogada part de sa casa a la seua dependenta, Perrette, fadrina amb dos bessons, Jonathan-i-Lea, i amb un altre fill adoptat, Max, que és sord. Max, ha salvat un lloro de les mans d'uns gànsters, a qui anomenaran Nofutur, i que passa a formar part d'aquesta família tan especial. A més, hi trobem un taxista que "visita" ciutats estrangeres, elegint els clients a l'aeroport, i un botiguer magrebí, Habibi.

Un amic de Ruche, en Grossrouve, a qui no ha vist des de la segona guerra mundial, li anuncia en una primera carta i li envia des de Manaus, una biblioteca sencera de llibres de Matemàtiques que ha anat recollint, segons confessa a la seua carta, a vegades, amb mètodes no excessivament ortodoxes. Als pocs dies de la recepció d'aquesta biblioteca, Ruche rep una carta de la policia de Manaus, on li comuniquen la mort d'en Grossrouve en un incendi, amb una segona cart on Grossrouve diu haver trobat la solució de la conjectura de Fermat i la de Goldbach.

Ruche, recolzat per la família, interpreta la carta del seu amic, com una clau per descobrir el què pot haver passat, així que a través dels llibres rebuts, i citats a la carta, comença una investigació sobre allò que pot haver passat. Assistim, doncs, a una història novel·lada de l'evolució de les matemàtiques, que els fa avançar en les diferents hipòtesis sobre la sort del seu amic.

Finalment, són trobats per un antic amic, Tavio, don Ottavio, capo mafiós a Sicília, que està convençut que és el lloro el dipositari de les demostracions d'en Grossrouve, que ell ha intentat conseguir infructuosament.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Novel·la ben construïda, que manté l'intriga fins el final, amb una ironia que et fa somriure ben a sovint, i que et fa redescobrir amb un llenguatge molt planer, molt d'anar per casa, la gran aventura de les matemàtiques.

Absolutament aconsellable. Ho assegure.

La Herejia. Romain Sardou

2008-07-02T09:15:00.002+02:00

Fa uns anys, quan va aparéixer a Espanya la novel·la "La Herejia" de Romain Sardou, vaig llegir molt bones crítiques d'aquest llibre, així que, quan fa poques setmanes vaig veure que el regalaven junt amb una revista per menys de cinc euros, vaig decidir comprar-me'l.

La narració resulta entretinguda, pero d'aquí a considerar-la novel·la històrica, va un salt massa gran per a la meua mentalitat.

L'època en què es desenvolupa l'acció (finals del segle XIII) és una època que conec amb cert detall, ja que, fa uns anys, vaig traduir la Crònica de Ramón Muntaner, escrita per un soldat català coetani.

No em resulta verosímil que en pocs anys, una comunitat occitana, per aillada que es trobi, passi a parlar un llatí barroer amb paraules mescla d'oc, oil (francès en diu la novel·la) i ni-se-sap.

Quant a la conspiració que ha donat lloc a tota la trama, i que acaba resolent-se en una sèrie de falsos miracles i d'assassinats, selectius i en massa, és poc creïble, tant per la gran quantitat de gent que abarca, com pels seus orígens.

Novel·la hereva de les fantasies de Peter Berling, descriu una edat mitjana tòpica, però en absolut real.

Lectura d'estiu sense més transcendència.

El niño con el pijama de rayas. John Boyne

2008-06-25T09:42:00.000+02:00

contadores de visitas

Aquest Nadal, la dona em va regalar el llibre, i ja li ha tocat el torn de llegir-lo.

És tracta d'una petita fàbula, on tota l'escriptura de les escases pàgines, s'encamina absolutament a mostrar un desenllaç, d'altra banda, bastant previsible.

Els personatges: Bruno i la família, Schmuel, absolutament inverosímils, sobretot els dos protagonistes, Bruno i Schmuel. Bé que ambdós tinguin nou anys, però no és possible tanta ceguesa, que els impedeixi veure allò que passa al seu voltant.

Anoto a la part positiva, la senzillesa en l'escriptura, que l'autor no hagi fet us de fàcils truculències per tal de convertir la fàbula amb missatge en un conte lacrimògen.

Es deixa llegir, té bona intenció i és curt. Poca cosa més.

Recomanat com a lectura d'uns pocs dies al transport públic, o d'una tarda a casa. Fàcilment oblidable.

El juego del ángel. Carlos Ruiz Zafón

2008-06-23T14:52:00.001+02:00

contadores de visitas

Ahir vaig acabar de llegir l'última novel·la de Carlos Ruiz Zafón, El juego del ángel.

I m'ha agradat.

La utilització de la tècnica del fulletó em fa la impressió que no ha de resultar gaire fàcil, i menys en aquesta època.

Novel·la de línia blanca, truculenta, gòtica, amb innombrables morts a l'últim capítol, m'ha recordat els escriptors del segle dinové, però també pel·lícules com El corazón del ángel, d'Alan Parker, crec.

Bona i recomanable lectura d'estiu, vora mar, a poder ser amb un refresc a la mà, sota una qualsevol ombra.

El metall impur. Una novel·la de Julià de Jòdar

2008-06-08T10:28:00.000+02:00

He dit alguna vegada que sóc un lector omnívor, empedreït, compulsiu. Als catorze anys ja estalviava els diners de l'autobús, tornant a peu del col·legi on feia el cinquè de batxillerat al carrer de Misser Mascó a València, fins a la Malva-rosa on els escolapis tenien el seu seminari. Diners que emprava per comprar-me llibres.

I en quan vaig començar a guanyar un sou estable vaig subscriure'm a un club del llibre i a una col·lecció editorial que completés amb l'atzar, la resta de llibres que anava adquirint per notícies dels papers, o dels amics, o del llibreter (com recorde la llibreria de la meua amiga Fernanda Romeu, "Ambito", i el seu erudit i amigable llibreter)

Dic açò perquè els llibres que llegesc, m'obligue a acabar-los (poques vegades això no ha passat, i citaré com a mostra "Caballo de Troya 1" i algun més que ara no recorde)

Un dels llibres arribats a mi per atzar, a través de la col·lecció "Proa a tot vent" ha estat "El metall impur" de Julià de Jòdar que acabe de llegir.

Un tal senyor Lotari troba un manuscrit que relata un tros de la vida de Gabriel Caballero, un curt període de temps entre la seua incorporació com a empleat d'una fundició prop del Camp de la Bota, a les rodalies de Barcelona, fins a la seua desaparició degut a una riuada. La narració ve intercalada per les investigacions del senyor Lotari, on sembla clar que, tot i que basada en fets reals, els noms, les situacions, i les persones han estat canviats per l'autor.

L'escriptura m'ha semblat freda, distanciada, difícil i una vegada acabada, me n'adono que possiblement hagués estat distint si prèviament hagués llegit dues obres anteriors amb les que aquesta narració constitueix trilogia: L'àngel de la segona mort, i El trànsit de les fades.

La sábana santa. Estudio de un cirujano. José de Palacios Carvajal

2008-05-10T10:06:00.000+02:00

He acabat de llegir el llibre "La sábana santa. Estudio de un cirujano" de José de Palacios Carvajal, eminent traumatòleg. El motiu?, el seu fill Pablo és el traumatòleg de la meua dona, i d'alguna forma m'hi trobava obligat.

Si deixem a banda les presentacions i pròlegs i el capítol d'agraïments, el llibre té quatre parts ben diferenciades:

1.- Definició i història del llençol (o sudari o sindone). La relíquia d'Oviedo, és un mocador que va cobrir el cap de Crist, res a veure amb la sindone de Torí que és el llençol amb què el van amortallar i sepultar. De lectura àgil, i ben documentat, la línea de seguiment d'aquesta relíquia només es trenca dues vegades, però sembla bastant fixada.

2.- Interpretació de les dades que la sindone ofereix des d'un punt de vista mèdic, més encara, des d'un punt de vista traumatològic. El capítol resulta una mica àrid per a una persona no experta en medicina. Però per mi és el millor capítol del llibre.

3.- Capítol dedicat al què diu la ciència sobre la sindone. Aquest capítol l'he trobat redundant i tendenciós. Dedicat a rebatre els resultats de la prova del C-14, no m'ha quedat clar si perquè la prova va estar mal feta, o perquè fou una estafa, o perquè el C-14 no serveix, o perquè la calor d'un incendi va rejovenir la tela a efectes del C-14. Queda clar que hi han altres mètodes. La conclusió a què arriba és que la sindone és del temps de Crist

4.- Un capítol dedicat a parlar de la resurrecció, a càrrec d'un jesuïta, i des del meu punt de vista d'argumentació absolutament feble. Parlar de física quàntica per dir que la resurrecció és possible, em sembla molt forçat.

En poques paraules, un llibre per convèncer els ja convençuts.

La grieta. Una novel·la de Doris Leasing

2008-04-06T10:27:00.000+02:00

Avui he acabat de llegir "La grieta", i he de reconèixer que no m'ha fet el pes. Interessant com és, m'ha deixat tanmateix amb un regust de cosa inacabada, amb la sensació de que podria haver estat una història més rodona.

L'inici, però, em va resultar francament prometedor: un patrici romà, de l'època de Neró, historiador, que es troba en possessió d'uns documents molt antics, documents amagats, censurats ja que parlen d'un origen de la humanitat molt distint del comunament acceptat.

En l'origen del temps eren les dones, una comunitat partenogenètica no individualitzada, vivint a unes coves vora mar, amb naixements regits per les fases de la lluna. Animals pràcticament marins, vivint al mar i de la mar, el narrador en alguns moments arriba a pensar si no provenen d'algun tipus de foca.

Més tard, comencen a parir esporàdicament "monstres", nadons que ja no tenen l'esquerda entre les cames, sinó unes estranyes protuberàncies. Aquests monstres repugnants són eliminats, i a vegades torturats fins la mort.

Aleshores apareixen les àguiles. Aquestes ataquen les dones, impedint el sacrifici dels bebès i s'enduen els xiquets cap als seus nius. Alguns d'ells sobreviuen gràcies a la llet d'una cérvola.

El nombre de naixements de monstres va incrementant-se amb el temps, i la comunitat de xiquets va creixent.

El relat de la primera trobada d'una "esquerda" (dona) amb els "dolls" (xiquets) acaba en una violació massiva, violació tanmateix innocent.

La segona trobada, però, ja representa l'inici d'una relació dones-homes, on les primeres es converteixen en mestres (el llenguatge dels xiquets és molt infantil), i al mateix temps deprenen alguns conceptes novells per elles, com el de la importància de tenir cura dels infants.

A poc a poc la comunitat de les dones, va dividint-se en dos faccions, la que continua considerant els homes com a monstres que hi ha que eliminar o en tot cas ignorar, i la que se n'ha adonat que l'època de la partenogènesi s'ha acabat, i a partir d'ara es necessitarà el concurs dels homes per poder engendrar noves generacions tant d'esquerdes com de dolls.

Malgrat tot, la separació homes dones, tant física (les dones a les seues coves, els homes a les seues cabanyes) com mental (les dones són tranquil·les i sensates, els homes són juganers i investigadors) continua.

Al remat, la conjunció de dos desastres, (ambdós ocasionats pels homes), l'un el fracàs d'una expedició de cabotatge per intentar trobar noves platges, amb la mort de gran part dels xiquets més menuts, l'altre la tornada a les coves, amb l'activació involuntària del volcà a la falda del qual viuen les dones, amb la conseqüent destrucció del seu hàbitat, portarà a la acceptació d'una vida en comú de les dones i els homes, i la fi de la novel·la.

El mundo. J.J. Millás i un article "Titelles"

2008-02-08T10:39:00.001+01:00

Fa pocs dies he acabat de llegir "El mundo", l'última novel·la del meu admirat columnista Juanjo Millás. Reconec que com a novel·lista no m'ha fet mai el pes, però aquesta vegada m'ha colpit.

Els últims anys he anat decantant-me per aquest tipus de novel·la autobiogràfica, i vull subratllar el mot novel·la perquè estic convençut que en el binomi invenció literària / realitat, és el primer component el que prima.

Com a exemples del què dic, en venen a la memòria entre molts d'altres, els de Víctor Mora (guionista de "El Capitán Trueno"): Perduts al parking, Els plàtans de Barcelona, i París Flash Back, el de Ferran Torrent, Gràcies per la propina, Orígens d'Amin Maalouf, Pa negre d'Emili Teixidor o Poders Terrenals d'Anthony Burgess (sí, el de La Naranja Mecánica)

Però, com deia, Juanjo, per mi, és el columnista perfecte, a qui espere cada divendres poder llegir a l'última pàgina de El País.

Avui, no em resisteix a anotar l'última aportació a la disecció de la rabiosa actualitat (bisturí elèctric, talla i cauteritza),

Títeres:

El ventrílocuo y su muñeco son enemigos porque compiten por los mismos aplausos. No se trata, pese a las apariencias, de una relación fácil. Hay temporadas en las que el muñeco es más listo que su dueño, más brillante también, más ingenioso, más agudo, más veloz en las réplicas. Por decirlo rápido, hay temporadas en las que el muñeco es el ventrílocuo. Quizá el Vaticano naciera como una suerte de muñeco de Dios, pero hoy es su dueño. La naturaleza diabólica del títere le empuja a ocupar el puesto de su creador (Lucifer). Si ustedes se fijan, hasta en la expresión del pelele más tosco se advierte ese instinto de autonomía, ese afán por seducir que tanto gusta e inquieta al respetable. Entre los mejores artistas sale tarde o temprano a relucir este conflicto de intereses con sus monigotes.

Al principio de la legislatura, la Conferencia Episcopal parecía un eco político del PP. Un monseñor Rouco como de medio metro, ataviado con las ropas de colores propias de su rango, aparecía sentado en los muslos de Rajoy, que lo manipulaba por la espalda con la habilidad de un artista ducho en la materia. Rouco se limitaba entonces a ampliar el mensaje de su dueño con la gracia y el desparpajo que le faltaban a él. Mas de repente, como suceden estas cosas, el muñeco devino en persona y ahora es un Rajoy de madera el que aparece sentado sobre las rodillas de Rouco, obligado a decir cosas sobre el aborto, el divorcio o el matrimonio que ponen en evidencia a su partido. El debate entre Zapatero y Rajoy (si finalmente se ponen de acuerdo) promete mucho, no decimos que no, pero lo que pulverizaría todas las marcas de audiencia conocidas sería un encuentro televisivo entre Rajoy y Rouco (o entre Zaplana y monseñor Camino). Hay un problema: quizá no se pusieran de acuerdo en quién debería aparecer en las rodillas de quién.